El 23 de febrer de l’any 1981 el recordo com si fos avui. De fet, només la sensació de por, estudiar anglès perquè l’endemà tenia examen i la pel·lícula horrorosa, diria que força entrada la nit, de Bob Hope en una mena d’illa caribenya que van posar a la tele. Després ja els records afegits de les imatges icòniques dels esdeveniments. Però també cada una de les petites notícies, força després, i al llarg de força anys, que al meu entendre indicaven i segueixen indicant que la fera només està adormida.

Són notícies que passen com a petits detalls, anècdotes que van tant des de consideracions a condecoracions escandaloses dels i per als colpistes del 23-F i també d’altres tipus d’incidents. Tots ells, però, amb un clar denominador comú: una manca total d’assumpció i respecte dels deures i obligacions que tenen com a funcionaris públics en un estat democràtic tots i cada un dels membres dels cossos de seguretat de l’Estat. Però, així i tot, aquest no és el problema principal, estic segura que això es dona a tots els cossos policials del món; el que és particular en el cas espanyol és que aquestes conductes no es reproven, tant dins com fora del cos, amb contundència, ans al contrari.

Què ha passat aquests darrers anys? Com es pot haver arribat fins aquí amb tan poca memòria històrica?

El darrer incident, noticiat el diumenge. El ministre de Foment, José Luis Ábalos, va ser increpat per un policia nacional, en un pub de Mèrida. Segons alguns mitjans, el policia li va dir “rojo” de manera insistent i d’altres afegeixen a “rojo” un substantiu que segur justifica millor que hagin transcendit els fets, que haguessin d’intervenir els guardaespatlles i la policia i que s’hagi obert un expedient a l’increpador. Tothom ha intentat treure ferro a l’assumpte, sigui assenyalant que és un policia en segona activitat o directament ―ho ha fet el portaveu adjunt del PP en el Parlament extremeny, Luis Alfonso Hernández Carrón―, acusant Ábalos de provocador. Més penós impossible, fins la cirereta final que ha posat el mateix ministre restant importància a l’incident.

Com es pot ser tan irresponsable? El primer que m’ha vingut al cap és preguntar-me: d’es d’on s’ho mira. Què ha après o que no ha après i què ha ensenyat? El missatge ha de ser clar i contundent, perquè ell potser porta guardaespatlles, però la resta de la ciutadania, si més no la majoria, no. Sense ni esforçar-me em venen al cap el cas del bar de Lleó en què dos guàrdies civils van fer-se els amos del lloc i van obligar els clients a jugar amb les bales o, al voltant de l’1 d’octubre, els comportaments poc honrosos d’alguns dels policies i guàrdies civils de passeig per alguns establiments de Catalunya; i sens dubte casos mediàtics com els d’Altsasu i la participació de membres dels cossos de seguretat de l’Estat en la ja malauradament famosa “Manada”.

De debò a tocar de l’aniversari del 23-F podem seguir menystenint aquest tipus de comportaments? D’aquell dia també recordo, de fet de l’endemà, el dia 24, que dos veïns meus afiliats al PSOE havien fet les maletes per passar la frontera; perquè la seva generació, i també la meva, encara hem crescut sota l’ombra allargada de l’assalt a la Segona República i la posterior dictadura franquista. Què ha passat aquests darrers anys? Com es pot haver arribat fins aquí amb tan poca memòria històrica? Què ha fet el partit socialista amb tot el bagatge dels que van lluitar contra el feixisme? No deixo de pensar que malgrat que la fera sembli adormida, no vol dir pas que no estigui ja desfermada.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat