Fa molts anys que explico en xerrades, classes i tot allò que tingui a veure amb conciliació de la vida laboral i personal, i més intensivament amb la reforma horària, que hem de posar la vida al centre. És important no només per a aquest tema ―fonamental, d’altra banda―, és important per a tots els aspectes de la vida en societat. Però això, que és una cosa molt bàsica i, de fet, molt més senzilla del que sembla, ha estat, i segueix sent, un gran problema per a l'organització social, la nostra i la de tot arreu. Ara el Covid-19 no ens deixa defugir el debat.

La realitat en què vivim obeeix a més d’una raó, però essencialment és el resultat de la visió, coneixement i construcció androcèntrica de la nostra societat. Posar la vida al centre significa fer una societat sostenible per a la vida i, per tant, per a totes i tots nosaltres. Per al conjunt de la humanitat. Posar la vida al centre vol dir funcionar d’acord amb ritmes vitals saludables i amb possibilitat de coordinació i funcionament conjunt i no pas una dinàmica discriminatòria i invasora de l’espai laboral sobre l’espai reproductiu; d’una lògica sobre l’altra. Aquest és un canvi imprescindible per al sosteniment de la humanitat i del planeta. No és només cabdal per a les dones, com pensen els estrets de mires, i no vol pas dir que les dones no visquem millor quan es produeixi, sens dubte ha de ser així, vol dir que totes i tots viurem millor.

Si volem i en veiem clara la necessitat, les coses es poden fer d’altres maneres, i podem organitzar la nostra vida, la vida social, els ritmes, el temps i els espais de manera molt diferent

No podem treballar si no estem vius. I estar vius, que és la primera opció, té com a segona estar-ho amb una qualitat de vida òptima. No hi ha res que ens faci més productius i productives i, segurament, també més feliços i per això cal una organització social respectuosa amb el que som i respectuosa amb el medi que ens envolta. Si no és així, no ens podem mantenir sanes i sans.

Quan es produeix, però, aquest plantejament, salten totes les alarmes; especialment totes les impossibilitats pensades i imaginades, com si l’organització i el funcionament social no es pogués canviar, i resulta que el Covid-19 ho ha fet en un cap de setmana. Sens dubte no és la millor manera, i la factura serà tràgica, més grossa encara per com s’està portant la crisi; però alhora en podem treure una molt bona lliçó. Si volem i en veiem clara la necessitat, les coses es poden fer d’altres maneres, i podem organitzar la nostra vida, la vida social, els ritmes, el temps i els espais de manera molt diferent.

Alhora és també la gestió nefasta del Covid-19 un molt bon exemple de com els governants poden ser un dels grans entrebancs als canvis i a la solució i proveïment de les necessitats més urgents de la població. Esclar que hi ha governs i governs. El que està fent el govern espanyol amb la nostra vida i el nostre futur no pot ser ni més desencertat ni més irresponsable. No sé si no en saben o si ja els va bé per als seus plans, siguin aquests quins siguin. En tot cas, és inacceptable.

L’epidèmia ens ha de mantenir ocupats ara a preservar la salut i la vida, no queda altre remei. Però no ens ha de fer perdre l’objectiu de treure’ns de sobre, i això vol dir combatre, no només els virus, sinó tot allò de la nostra societat amb noms i cognoms que se’ns menja, o que atenta, el nostre benestar i la nostra vida. Qui pensi que no té res a veure una cosa amb l’altra s’equivoca.