Hi ha dies estranys, però darrerament més, i encara no els hem vist tots. Resulta que a partir d’ara, i no sabem fins quan, hi haurà toc de queda i es farà per força un canvi que des del Consell Assessor per la Reforma Horària desitgem des de fa temps: serem abans a casa. De fet, a Catalunya a les deu de la nit, hora que ni tan sols ens havíem proposat; com tampoc preteníem pas que fos una obligació i no pas un desig acomplert o un nou costum. En tot cas, una tria, una alegria, un guany, una alliberació.

Ja ho diuen que tot té trampa i la felicitat no és mai completa. En aquest cas, perquè, d’una banda, es fa per imposició —i no pas de les bones, si és que n’hi pot haver d’aquestes— i, de l’altra, perquè s’acabarà el lleure abans, es reduirà la mobilitat a la nit, però no es plegarà abans de la feina. 

Si hi ha una cosa que hem dit del dret i de l’inrevés, les i els que ens dediquem d’una manera o una altra a l’organització social del temps, és que pel que fa als horaris, o s’harmonitzen tots, i per tant, el canvi és general, o tota la resta de solucions són un mal pedaç.

Esclar que aquesta disposició actual no té res a veure amb la reforma horària, ni per esperit ni per proposició. I també, com tot el que està passant en temps de la Covid-19 i posant com a causa, raó o excusa la Covid-19 es fa d’esquena al mínim coneixement implementat en qualsevol dels camps de referència.  D’aquí, bona part del desgavell i  d’aquí, també, bona part del desconcert de la població.

L'horari laboral, encara que pot ser particular en cada cas i lligat a característiques de la producció o del servei, el cert és que penja d’una estructura col·lectiva, l’organització social del temps, que no pot estar més mal girbada

Ja va passar amb el treball a casa, que no va ser implementat des d’una planificació, però ni tan sols es va desenvolupar, pensar o desplegar una estratègia d’acompanyament —que això sí que era possible en situació d’emergència sanitària— encara que fos mínima per pal·liar-ne els aspectes més negatius o per minimitzar les possibilitats que l’experiència fos traumàtica. El teletreball, que en principi hauria d’haver estat una bona solució per escurçar les jornades laborals —que recordem que a l’Estat són de les més llargues d’Europa, especialment per poc compactades i per la durada dels desplaçaments a la feina—, ha suposat, segons resultat d’algun estudi sobre el confinament a l’Estat,  que es treballés de mitjana dues hores més al dia. Alguna cosa estem fent molt malament; més d’una, diria jo.

Tenim un nus important amb la feina i el lloc que ocupa a les nostres vides, encara que ara, que tanta gent veu perillar la seva, faci de mal dir. De la feina, el primer i més important és tenir-ne, però el segon i també important és tenir-ne en bones condicions; i aquestes passen pel sou, sens dubte, però també pel seu horari. I aquest horari, encara que pot ser particular en cada cas i lligat a característiques de la producció o del servei, el cert és que penja d’una estructura col·lectiva, l’organització social del temps, que no pot estar, a Catalunya i Espanya, més mal girbada.

Per això entenc la preocupació dels espais de lleure amb el nou horari, tot i que des del punt de vista d’horari laboral no pot ser més bo; certament, sempre que s’omplin les sales. Veurem què passa i fins a quin punt una imposició es pot convertir en un guany, en una oportunitat de viure millor. Tant de bo sigui així. En tot cas, el que està clar és que,  amb o sense Covid-19, no cal sortir o quedar avui i tornar demà.  

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Àngels Martínez Castells
Opinió Alarmes Àngels Martínez Castells