Acaben de condecorar un guàrdia civil, tinent coronel, que feia servir un perfil fals a les xarxes per, bàsicament, insultar els independentistes. El tal Tácito, Daniel Baena, deia coses molt gruixudes sobre els polítics catalans que investigava i de tots aquells que no li semblaven bé, inclosos periodistes. De la mitja ―sempre la realitat supera allò que esperes d’ella― sorpresa inicial, he passat a donar una ullada al tractament de la notícia en un bon grapat de mitjans i m’ha semblat que aquest reconeixement només indignava a Catalunya. Cosa, d’altra banda, darrerament habitual. Tan entestats estan alguns a veure i fer créixer la fractura entre catalans que no paren esment a la importància que té, i encara tindrà més en el futur, l’esvoranc que s’està produint i engrandint, com les riuades d’aquests darrers dies, entre l’opinió pública de Catalunya i de la resta de l’Estat.

Segueixo determinada, però, a no admetre que es puguin donar reconeixements, en la funció pública, a qui no se’ls mereix i també que cap cos que es preui dona medalles a qui no és un bon agent. Si més no, pel que fa a les coses públiques i sabudes sobre la seva persona i els fets que avalen la seva trajectòria, perquè ja sabem que hi ha secrets que han fet molt males passades als més grans herois. Per tant, deixo oberta la porta que alguna cosa, o més d’una, se m’escapi i que aquest guardó estigui més que ben donat.

De fet, segur que moltes són les coses que no sé, perquè les actuacions televisades dels esdeveniments a Catalunya d’ara fa un any, però especialment el sobrerelat d'aquestes des de les autoritats i els seus representats, són molt contradictòries i gens aclaridores sobre la preparació i competència dels cossos de seguretat espanyols per a una societat del segle XXI d’un país democràtic ―perquè Espanya ho és per molt que s’entesti a no semblar-ho, no?―, en el que se suposa que el màxim objectiu a assolir, assegurar i vigilar és el respecte pels drets fonamentals de les persones. De totes les persones, tinguin o no els drets de ciutadania, i pensin el que pensin, i fins i tot, actuïn com actuïn i visquin en la part del territori que visquin. 

El més preocupant és que aquest podria ser un cas aïllat, però els fets ho desmenteixen, el degotall és molt gran

Totes i tots tenim pensament propi, només faltaria que no fos així, de fet, és molt perillós no tenir-lo i també negar que se’n té, com tampoc és bona la uniformitat. El que cal, però, és que aquest pensament no interfereixi en la feina que tenim encomanada si aquesta és de responsabilitat pública. És bàsic per mantenir un altre dels principis bàsics dels estats de dret: tractar a tothom per igual, no caure en la parcialitat o l’arbitrarietat, i passar de jutjar els fets a  jutjar qui els ha fet, a jutjar idees o persones, o persones per les seves idees.

Per tant, és possible que Tácito sigui el malnom d’una operació encoberta que no pot ser declarada com a tal, o ves a saber quina altra cosa. Perquè, si no, és ben clar que aquest comportament en ell mateix, el perfil fals i els continguts que en ell s’expressen i que no vull reproduir més, no poden ser mereixedors de cap mena de mèrit, ans tot el contrari. Sé que hi ha qui no hi estarà d’acord, o no ho entendrà així, però si és el cas, li suggereixo que canviï on posa independentistes per qualsevol col·lectiu i fins i tot per qualsevol tipus criminal del nostre ordenament jurídic i estic segura que, si no és amb un serà amb un altre, tot i que hauria de ser amb tots, li incomodarà i l’inquietarà l’actuació d’aquest tinent coronel de la Guàrdia Civil.

El més preocupant és que aquest podria ser un cas aïllat, però els fets ho desmenteixen, el degotall és molt gran i no ho dic només per les actuacions que han fet a Catalunya, tot i que queda ben clar que en aquestes, a cada informació que s’afegeix sobre els fets, sembla que hi ha prou procediments que s’han fet al marge dels habitualment estipulats i especialment dels que són d’obligat respecte per als cossos de seguretat d’un estat democràtic. I em pregunto què deuen pensar tots aquells integrants d’aquests cossos que fan bé la seva feina i que entenen molt bé quin és el respecte que deuen a la posició que ocupen i quins límits té aquesta en un estat democràtic. Sigui quina sigui la idea de país que tinguin, contemplin i desitgin, i el partit al qual votin; perquè això és el que és sagrat i no pas una determinada idea d’Espanya.