Ara que fa dos anys del primer cas, oficial, de covid a l’estat espanyol, Amnistia Internacional denuncia la ineficàcia de l’administració pública espanyola en l’aclariment de les causes o dels fets que van concórrer en l’alt nombre de morts a les residències de gent gran. No ens hem acostumat a la mort ―només cal que ens toqui de prop per adonar-nos com estem de poc preparats―, però sí que hem incorporat la mortaldat a la nostra quotidianitat. Sembla, doncs, que ara les grans xifres no ens escandalitzen, potser perquè estem massa ocupats a sobreviure o potser perquè els números acaben tenint un poder narcotitzant de la consciència, especialment si són xifres que fan por.

Les dades oficials de morts en aquests dos anys són molt altes. S’obren els telenotícies, encara ara, amb contagis i defuncions que tenim fragmentats al cap i ens perdem les xifres de conjunt. Com ara la xifra de les morts de persones en residències que aquest informe comptabilitza en 35.670; no és pas poca cosa, ni tan sols borratxos com estem de números covid.

Voler saber què ha passat no és anar en contra de ningú, ni tan sols, necessàriament, buscar culpables; encara que cal saber si n’hi ha. Hauria de ser, senzillament, satisfer una necessitat molt humana: aclarir els fets. Necessitat que en democràcia esdevé un dret per a la ciutadania i una obligació per a l’estat. Doncs això és tot el contrari del que ha passat i està passant en aquest cas a Espanya; que, recordem, per a qui no hagi estat atent a la propaganda, és una democràcia plena.

L’Estat no fa ni els mínims per poder establir amb evidències quins han estat els fets que han tingut com a conseqüència, especialment al començament, que es produís un nombre tan alt de morts

Són les famílies les que estan removent cel i terra, també aquí a Catalunya, per intentar que l’administració pública faci el que hauria de fer d’ofici, perquè les vides de la ciutadania haurien d’importar. Totes, també les dels vells i les velles. Hem arribat a un moment que ja ni es fa veure, ni dissimulen. El que es troben les famílies és que l’Estat no fa ni els mínims per poder establir amb evidències quins han estat els fets que han tingut com a conseqüència, especialment al començament, que es produís un nombre tan alt de morts. Si més no, això és el que conclou Amnistia Internacional i assenyala que el que “preocupa”, dels processos que han arribat als tribunals, és la manca d’investigacions profundes sobre el que va passar i especialment que això “estén la impunitat” i “obstaculitza l’accés a la veritat” al qual tenen dret les persones que van perdre un familiar.   

Tot plegat, molt més trist i molt més dolorós per a les persones que han perdut un ésser estimat i especialment un indici més de com és d’urgent sacsejar aquest país, sacsejar la seva classe política i dir-los prou.

No és pas nou veure processos judicials en els quals no es permet declarar als afectats o aportar proves o testimonis, això està esdevenint una norma en comptes de l’excepció a la norma. No exagero, el reguitzell és molt llarg, i ens sembla normal veure-ho després en un documental i dir que a Europa ho tombaran; però, mentrestant, hi ha qui ja no ho pot explicar i qui ho ha de fer des de la presó o exiliat. I no poso en aquest cas d'exemple l’emèrit de la vergonya. Estem completament indefensos, perquè us recordo que poder polític i poder judicial s’han de vigilar un a l’altre, no per veure qui la té més llarga, sinó per veure qui desatén la responsabilitat de vetllar pels drets de la ciutadania i no permetre-ho en cap cas.