Ja han sortit les xifres, com cada any, al voltant del 25 de novembre, de denúncies per violència masclista —deixem de dir-li de gènere, si us plau, a veure si així les coses queden ben clares—, acompanyades del nombre d’homes detinguts i del nombre de dones mortes a mans d’homes, per raó de gènere, d’aquest any 2020. Un desastre de proporcions molt i molt grosses, encara que hi haurà qui pensi que davant del coronavirus això no és res, però certament les xifres ho desmenteixen. Més de 16.000 denúncies, més de 6.500 detinguts i 11 dones mortes, només a Catalunya i fins al novembre; ara sumeu-hi tots els països del món. Perquè sí, passa arreu; fins i tot en els considerats millors, per una o altra raó, països del món, que sempre són una mica pitjors per a les dones.

Evidentment, marxarà abans —d’alguna manera, si més no pel que fa a la letalitat— la Covid-19 que no pas la violència masclista. Qui pensi que a ell o a ella aquesta violència no l’afecta i no pot fer-ho —i tant de bo sigui així— està ben errat/da. Tothom que consideri que això és cosa d’altres persones, que als que els passa no són com un mateix o mateixa, és que no ha après res sobre el tema. I ja fem tard, perquè no és pas que sigui nou; això sí, encara pot ser que ens agafi desprevingudes i desprevinguts. Fins al punt que moltes dones la pateixen i molts homes l’exerceixen —d’aquests encara més— sense identificar-la com a tal. Aquest és el resultat de viure en una societat masclista, patriarcal, androcèntrica i misògina: el que passa a les dones —de dolent, vull dir— sempre és menys important. Més encara si són els homes els que ho decideixen.

El primer que cal per erradicar un problema és poder-lo identificar sempre que es dona i, per tant, s’ha de posar nom a tot tipus d’accions, maneres, gestos i paraules que són violència masclista, perquè és l’única manera de desnormalitzar-la

La violència masclista és un element més de les relacions entre dones i homes, i totes i tots, uns com a botxins i les altres com a víctimes, hi estem exposats. I segueix i seguirà passant de manera inexorable en el conjunt de moltes relacions i no poques famílies, i també en tot tipus d’àmbits socials, si no ens posem de manera decidida a assenyalar-la en totes les seves formes. No és que no s’hagi fet feina, és que se n’ha de fer molta més i és que a més s’ha de mostrar en tota la seva cruesa i de manera ben clara quins són els mecanismes utilitzats, quines són les pautes que s’estableixen. Estan més que identificades i són perfectament reconeixibles, ara cal que passin a ser del domini públic i del coneixement de totes i tots; començant per les criatures, que en són tant víctimes directes com indirectes.

El primer que cal per erradicar un problema és poder-lo identificar sempre que es dona i, per tant, s’ha de posar nom a tot tipus d’accions, maneres, gestos i paraules que són violència masclista, perquè és l’única manera de desnormalitzar-la. Les xifres que es recullen i es publiquen en cap cas donen compte de la situació. Està tan integrada que moltes vegades no tenim capacitat de reconèixer-la i la neguem massa vegades donant-li, sense voler, més força, més presència molta més impunitat. En tenim la culpa? Ni de bon tros, només faltaria que a sobre traguéssim doblement de focus el problema, però sí que hem d’exigir que l’administració pública redobli els esforços i ens capaciti a totes i tots per identificar-la, per assenyalar-la i per revertir-la.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Cristina Sánchez Miret
Opinió Per què fa tanta por una faldilla? Cristina Sánchez Miret
Montserrat Carulla ACN
obituari Mor l'actriu Montserrat Carulla Joan Safont Plumed