Intermón-Oxfam ha publicat els resultats d’un estudi sobre la pobresa i han saltat dos tipus de titulars a la premsa. D’una banda, els que han assenyalat les desigualtats de diversa mena entre rics i pobres amb xifres escandaloses. Sigui en termes d’esperança de vida o de probabilitats dels fills i filles d’accedir a un bon sou o d’altres particularitats. De l’altra, els que han destacat les mesures a prendre contra la marcada polarització social que assenyalen les dades, i s’han centrat en la pujada d’impostos com a mesura estrella.

Anem a pams, les dades són força impactants posades en lletra grossa i va molt bé fer-ho per situar o ressituar la ciutadania ―i, amb una mica de sort, algun responsable públic―, però no haurien de sorprendre. El que fa mal de debò és la realitat que ensenyen i aquesta, si volem, la podem veure en el nostre dia a dia, abans i després de l’informe. Especialment a partir del 2007, la crisi ha servit per mostrar amb cruesa com són les posicions socials d’inestables i com de fràgil és el benestar per a determinades classes socials. D’altra banda, la tendència al creixement de la desigualtat de la nostra societat ja es mostrava ―encara que l’informe diu que no―, abans de la crisi.

La desigualtat en les oportunitats de tota mena entre classes socials ―que va més enllà d’entre rics i pobres, quan es mesura bé― és un fet que es constata des de la primera teoria sobre les classes socials. Aquesta estructura s’ha mantingut inamovible en la nostra societat, cert és que amb fluctuacions entre nivells de vida i entre oportunitats segons el moment històric, però especialment segons la política fiscal concreta del govern o governs de torn.

Encara no hi ha hagut cap govern a Espanya, ni de dretes ni d’esquerres, que hagi treballat pels pobres ni perquè les desigualtats no augmentin

Sí, s’ha escrit molt sobre la política o polítiques socials i el desplegament dels estats de benestar per parlar de desigualtat i pobresa, però el cert és que aquesta depèn molt més d’aspectes de fiscalitat que no pas de la resta. Ho apuntava de passada la setmana passada parlant dels pressupostos de l’Estat. Segons es configuren, distribueixen i s’estableixen els seus capítols de despesa, es poden ampliar o retallar les oportunitats dels diferents col·lectius i, per descomptat, les oportunitats d’accedir i mantenir-se en un grau determinat de riquesa o pobresa. Ho reafirmo ara respecte dels impostos, que no deixen de ser l’altra cara dels comptes, i que directament o indirecta ―n’hi ha dels dos tipus― permeten o dificulten en gran manera que la riquesa o la pobresa no s’hereti, que la distància entre una i altra no creixi i que pertànyer a un o altre grup no acabi sent una qüestió estructural.

Però, compte, no s’arregla apujant els impostos. S’ha de veure a qui s'apugen, i qui els acaba pagant. Tot això sense comptar quants ingressos es queden finalment als comptes per a la ciutadania i quants es desvien a butxaques convenients.

Ras i curt, encara no hi ha hagut cap govern a Espanya, ni de dretes ni d’esquerres, que hagi treballat pels pobres ni perquè les desigualtats no augmentin. És mentida per molt que ho diguin; als resultats em remeto. I només ha semblat que ho feien o que ho feien més i amb més profunditat gràcies que el mercat laboral ha funcionat prou bé. Però això s’ha acabat i la crisi el que ha fet és posar al descobert la feina que no s’havia fet o la feina que s’havia fet i se seguia fent perquè els rics poguessin ser-ho més i els pobres no ho semblessin. A banda de la singularitat del finançament de les comunitats autonòmiques i també a causa d’aquest, és ben bé el cas del Parlament extremeny i la seva necessitat que s’apliqui el 155 a Catalunya.