Els brutals atac i assalt massiu contra Israel iniciat aquest dissabte per part de Hamàs, en el cinquantè aniversari de la guerra del Yom Kippur, ha sorprès i impactat a tothom. A hores d’ara, quan escric aquestes línies, és molt difícil poder avaluar fredament la situació en què ens trobem, entre d’altres perquè la situació sobre el terreny no és del tot clara.

Ara bé, tot i la volatilitat de la situació, sí que hi ha alguns elements que es poden apuntar.

El primer és el desconcert que genera el fet que Israel, que té un dels suposadament millors, i més invasius, sistemes d’intel·ligència del món, hagi sigut incapaç de preveure un atac d’aquesta envergadura. És a dir, com pot ser que cap de les múltiples fases de preparació d’aquest atac —ben planificat, massiu i en diversos fronts— no hagi estat detectada o interpretada correctament pels mecanismes de seguretat de l’Estat d’Israel, sobretot tenint en compte que prové de la franja de Gaza, un dels territoris més monitoritzats del món.

De nou és massa aviat per donar una resposta clara, també a aquesta pregunta, però diversos analistes apunten que un dels molts motius que ho podrien explicar és el context de profunda divisió interna que precisament es viu, o es vivia, a la societat israeliana just abans de l’atac. Una fractura molt marcada, també en els cossos de defensa i d’intel·ligència (pensem per exemple amb els reservistes o el mateix Mossad) causada per les polítiques il·liberals –sobretot la reforma judicial— que promou el polèmic primer ministre, Benjamin Netanyahu, i que molts consideraven que trenquen principis i valors fundacionals de l’Estat d’Israel. Una crisi interna també alimentada pel creixement del poder de l’extrema dreta que, en el govern actual, ocupa espais centrals de poder; alguns dels quals avui molt qüestionats per la seva manca de preparació i previsió.

No serà qüestió de dies. Venen temps molt complicats en una regió ja de per si enrevessada i tensa. 

La segona qüestió és la relativa a l’escala, la complexitat i la potència dels atacs d’ahir, que fa que alguns es preguntin si quelcom d’aquesta dimensió ho ha pogut dur a terme Hamàs a soles. Dit d’altra manera, amb quins suports –i complicitats— ha comptat Hamàs per aquesta operació, també a escala regional i internacional. O pitjor, en el cas que Hamàs realment hagués actuat sol, quins suports pot despertar la seva “victòria” d’ahir, si tenim en compte la imatge de debilitat que ha projectat avui Israel. I és en aquest sentit que s’han d’entendre les declaracions del president dels Estats Units, Joe Biden, quan ha advertit amb total rotunditat que ningú “s’equivoqués” ni intentés “treure avantatge” de la situació, en una clara referència als diversos enemics d’Israel que estiguessin temptats a dur a terme algun tipus d’acció aprofitant el desconcert del moment.

El tercer aspecte és el relatiu a la resposta que Israel donarà a l’atac rebut, i l’impacte que això tindrà en l’estabilitat no sols de la regió, sinó del mateix Israel. Les terribles imatges que hem vist de pànic, de matances i segrest de civils israelians —entre ells nens i ancians—, marcaran un abans i un després a la regió. El mite d'un mur infranquejable i d’un exèrcit israelià invencible s’ha esquerdat, i el més probable és que la resposta sigui duríssima i prolongada en el temps. I si bé les diverses desenes d’ostatges civils i militars que els milicians de Hamàs han segrestat poden fer pensar que els protegiran, a ells o a Gaza, no està clar que no acabin enverinant encara més la situació, i convertint-la en més irresoluble.

En qualsevol cas això no serà qüestió de dies. Venen temps molt complicats en una regió ja de per si enrevessada i tensa. I en un context ja prou complex i volàtil a causa de la guerra a Ucraïna. Venen, per tant, temps encara més difícils.