La primera cosa que ha passat des que hi va haver el terrorífic pogrom de Hamàs el 7 d’octubre és que ha provocat allò que volia aconseguir: una guerra. I com tota guerra, cruel i terrible. Hamàs —i el seu aliat estratègic, Iran— sabien perfectament que, després d’enviar 3.000 terroristes a poblacions israelianes, massacrar famílies senceres, violar dones i també nois de la manera més atroç, trossejar cossos, torturar persones de totes condicions, degollar nadons i segrestar més de 200 persones, Israel entraria a Gaza. Primer, perquè no pot abandonar les persones segrestades, algunes d’elles criatures i, segon, perquè ha de destruir completament la imponent estructura bèl·lica de Hamàs. És evident que l'Iran i els grups gihadistes palestins volien la guerra, la volien per desestabilitzar la regió, per evitar els acords d’Abraham amb Aràbia Saudita i per reactivar l’islamisme radical arreu del món. Com així passarà. Preparem-nos.
La segona cosa que ha passat és la indiferència del món davant el patiment israelià. Com ha dit Michel Houellebecq al periodista Tamar Sebok del diari Yedioth Ahronoth, “estava segur que fins i tot els pitjors esquerranosos, els que donen suport sense reserves als palestins i sempre critiquen Israel, no donarien suport al que ha passat. Ha passat el contrari”. Personalment, vaig expressar un desconcert semblant en un article publicat aquí mateix, els dies posteriors al 7-O. En reprodueixo un bocí: “tot el que ha passat i les reaccions que molta de la gent que conec ha tingut, ens aboquen a un buit moral i a una podridura intel·lectual que ens retraten com una societat molt malalta. S’ha perdut el sentit dels límits de la humanitat i en la confusió, el mal pur ha fet camí, banalitzat per uns, justificat per altres, fins i tot, en alguns casos, aplaudit. No reconec el meu país, ni la civilització a la qual pertanyo, ni reconec el rostre de molts amics”.
La tercera cosa és l’entrega absoluta dels mitjans de comunicació al relat que ofereixen els grups terroristes palestins de la guerra. En aquesta guerra, el periodisme destrueix el seu codi deontològic: no es comproven les dades i es donen per bones les xifres de víctimes que Hamàs ofereix, com si fos una font fiable; es criminalitza qualsevol operatiu d’Israel, malgrat l’enorme dificultat d’operar dins Gaza, i s’amaguen deliberadament els intents d’Israel per evitar les víctimes civils; es mostren hospitals i escoles derruïdes, sense explicar l’estructura de guerra que contenien al seu interior i la immoralitat que això significa. No es denuncia el paper de les organitzacions humanitàries a la franja, plagades de membres de Hamàs, malgrat ser pública la informació; no es parla mai de la ingent fortuna econòmica que mouen els líders de Hamàs (és la segona organització terrorista més rica del món, després de Hezbol·là), un capital que mai no ha servit per a ajudar la seva gent. En aquest sentit, la pregunta és senzilla: perquè els palestins de Gaza pateixen penúries, quan la franja rep milers de milions de dòlars d’ajuda de tot el món, a banda de l’ingent finançament de l'Iran i Qatar. Per què, durant tots els anys que ha governat Hamàs, aquest capital no ha servit per crear un territori econòmicament estable i poderós. Per què Gaza no s’ha convertit en Singapur? Perquè tot el capital ha anat a les butxaques dels líder de Hamàs i a l’estructura de guerra de les organitzacions gihadistes.
La quarta cosa és el reduccionisme atroç del conflicte, sense cap mirada geopolítica que incorpori la ingerència de l'Iran i el paper gens innocent de Rússia en tot el que ha passat. Tampoc s’ha explicat la importància de la qüestió gasística, malgrat l’acord de 40.000 milions que ha signat l'Iran amb Gazprom, la gasística del govern rus. Considerar que aquest conflicte és una qüestió entre Israel i Palestina, només pot donar-se per una ignorància flagrant, o per una omissió ideològica.
La cinquena cosa, la indiferència irresponsable dels mitjans davant el paper de Hezbol·là, que acumula més de 100.000 míssils en la frontera sud del Líban (per cert, contravenint els acords de l'ONU, cosa que mai no es recorda), i que no ha deixat mai de disparar sobre territori israelià. En aquest sentit, dir ara que Israel serà culpable d’una escalada amb Hezbol·là, arran d’haver matat el líder de Hamàs al Líban, és una gran broma. Hezbol·là ha estat sempre en l’operatiu de la matança del 7-O (Nasrallah es va reunir diverses vegades amb els líders de Hamàs en les setmanes anteriors al pogrom), com ha estat sempre en tots els operatius contra Israel.
Intenten fer-nos callar, tancar-nos a l’armari, assenyalar-nos l’estigma, criminalitzar-nos i, en definitiva, impedir el principi fonamental de la civilització moderna: el dret a pensar, més enllà dels dogmes de fe
La sisena cosa que ha passat és que l’onada criminalitzadora contra Israel està tan desbocada que ha derivat en una onada antisemita de proporcions gravíssimes. Ara per ara l’antisemitisme és la plaga d’odi més seriosa del món, i les dades que dona l’ADL són esfereïdores: gairebé dos mil milions de persones tenen actituds antisemites, el 26% de la població mundial; a Europa occidental, la xifra se situa en els 79 milions de persones; segons l'FBI, als Estats Units ha augmentat un 25% la judeofòbia, fins al punt que els jueus són el 2,4% de la població i pateixen el 63% dels delictes d’odi; a França, només durant el novembre, hi va haver 1.100 delictes antisemites, amb 490 detencions; a Anglaterra, es van consignar en el mateix mes, 47 agressions. I si la mirada es gira a les xarxes, l’antisemitisme és una plaga històrica que hauria portat al deliri a Goebbels.
La setena cosa que ha passat és que la criminalització d’Israel ha vingut acompanyada d’una banalització i/o justificació del terrorisme islamista, al qual es banalitza com a simple lluita nacional. Com a mostra delirant, la informació hagiogràfica que va fer RNE de Saleh al-Arouri, el número dos de Hamàs abatut per Israel, mostrat com a home de família i lluitador del seu poble, i no com l’ideòleg de la major part de les matances que ha fet Hamàs, inclòs el 7-O. Aquesta banalització d’una ideologia del mal que ha declarat obertament la guerra contra els valors occidentals, la pagarem seriosament. Primer van ser els jueus, però després…
Finalment, la cosa que ha passat després del 7-O és la impossibilitat de fer aquest article. Aquest, o qualsevol que intenti diferir del pensament únic imposat des dels sectors més radicals i comprat, sense cap sentit crític, per la majoria mediàtica i social. S’ha creat un pensament censor i criminalitzador que envia als inferns a qualsevol heretge que gosi qüestionar i/o desmentir les veritats absolutes que s’han imposat sobre el conflicte. A partir d’aquí, tota persona que opini en direcció contrària al relat imposat, passa a ser “genocida”, “defensora d’assassins” i qualsevol altra barbaritat. És una versió renovada del “reductio Hitlerum”, és a dir, l'ús de conceptes terrorífics per impedir tot debat. Per dir-ho en claredat, avui la censura al pensament lliure i al dret a l’opinió s’aplica contra aquells que no comprem el relat propalestí que s’ha imposat, malgrat que potser som aquells que denunciem el terrorisme de Hamàs, els que més a favor dels palestins estem. O no és el terrorisme islàmic la gran plaga que pateixen els palestins?
Acabo amb una declaració de principis. No penso permetre que ni els censors ideològics que surten de cacera dels dissidents, ni les esquerres autoritàries que blanquegen organitzacions terroristes, ni l’onada del pensament únic m’impedeixin pensar lliurement. Ho reivindico per mi i per tots aquells que pensem de manera diferent en aquest conflicte tan complex. Intenten fer-nos callar, tancar-nos a l’armari, assenyalar-nos l’estigma, criminalitzar-nos i, en definitiva, impedir el principi fonamental de la civilització moderna: el dret a pensar, més enllà dels dogmes de fe. Tenir por al debat és el principi de tot autoritarisme, sigui de dretes, sigui d’esquerres.