A hores d’ara, la pràctica totalitat del submon internauta ja ha pogut enrojolar-se veient les imatges del president 46 dels Estats Units tot perdent el senderi, xiuxiuejant-se frases a si mateix com qui passa el rosari, durant el recent debat a la CNN. Un home amb poca retòrica, cervell i gravitas pot arribar a ser president de la primera potència del planeta: George W. Bush, per posar un exemple evident, s’enorgullia d’ésser incapaç d’escriure certs mots bàsics de l’anglès sense faltes d’ortografia i rebé la notícia de l’atac a les Torres Bessones fent cara de tòtil mentre llegia un conte infantil en un centre d’infants. El problema de Biden no fou estrictament verbal, sinó més aviat el d’estar molt lluny d’oferir una imatge corporal de poder mínimament gallarda. Ens pot pesar molt, però la política mundial prefereix les mentides servides amb baronia que l’honestedat anciana.

Pot semblar delirant que el debat per assolir l’oficina més preuada de la democràcia mundial acabi amb dos paios vells i indolents discutint-se sobre qui juga millor al golf. Però l’anècdota es fa categoria si pensem en com els polítics (i també la població general, a la qual s’assemblen moltíssim) tendeixen cada vegada més a la teocràcia. No cal repassar gaire la història per veure com el despotisme relliga el poder a la imatge sacralitzada del líder; Trump pot semblar un tòtil i un colpista professional, però deu tenir algun assessor prou intel·ligent per haver-lo convençut fa uns quants mesos de la necessitat d’aprimar-se i fer més bona vida. El debat de Joe Biden no fou només desastrós en la sintaxi; provocava molta més feredat el rostre cadavèric del demòcrata escoltant el seu oponent, obrint ulls i boca com si acabés d’adonar-se que havia perdut el telèfon mòbil.

Mentre la casta processista va transmutant-se en la cara mortuòria de Biden, el país està fent tot el possible per abocar-nos a Trump

Fa quatre anys, les elits del partit blau triaren Biden de candidat menystenint l’habitual democràcia oberta de les formacions ianquis. Això pot regalar-te aire per excitar el vot de la por, com ha passat fins ara a França, però hi ha un moment en què el poble desconfia dels tecnòcrates per abraçar la disbauxa. Els votants trumpistes no són, com diuen la majoria de mitjans europeus indocumentats, una colla de feixistes de pagès. Són gent fatigada dels estaments de la política i la judicatura tradicional, que prefereixen el símbol d’una autoritat temporalment forta (com diu el mateix candidat republicà, “seré un dictador, però només un dia”) per molt que això atempti contra els seus drets fonamentals. El cos erm de Biden marca la fi d’un sistema ordit dins d’oficines; quan mates la classe mitjana d’Occident, a la gent ja li està bé emmirallar-se en hotels xarons i cases de putes.

La figura de Donald Trump té aquesta deformitat bella de clown pastanagòric (un gest camioner que comparteix amb l’espinada de Marine Le Pen i els ulls mig embogits de Sílvia Orriols) i la seva manca d’escrúpols en relació a la veritat ha acabat produint que sembli més jove del que és. Això no és un fet menor; Trump pot tenir milers de defectes, però ha salvat la prova de la resistència i no ha caigut al sac de la gerontocràcia, quelcom important en un país on hi ha un Congrés amb un 50% i un Senat amb un 75% de polítics nascuts abans del 1965, Al seu torn, Trump ha captat bé el clima antipartitocràtic que es respira a tot el món: de fet, la seva amplíssima nòmina d’insults va molt més dirigida als republicans que no pas al seu rival, al qual fins i tot va acabar tractant amb condescendència durant el debat. Trump no vol matar la democràcia, sinó dur-la al nivell més gutural.

Quan Amèrica esternuda, Catalunya pot acabar a cures intensives. De moment, al país no tenim un candidat amb prou energia per emular Trump. Però la partitocràcia nacional està fent mèrits perquè acabi emergint aquesta figura. De moment, tot i veure la possibilitat d’un Govern ben allunyada, els grups del Parlament han decidit que era un bon moment per apujar el sou als assessors dels partits. Fa pocs dies, el president Josep Rull va passar d’ésser aquell noi simpàtic que deia que “al Parlament s’hi ha de poder parlar de tot” a amonestar la lideressa d’Aliança Catalana perquè el seu discurs era contrari als drets humans (molt bé, Josep; els has donat uns quants milers de vots més!). Mentre la casta processista va transmutant-se en la cara mortuòria de Biden, el país (i el periodisme sensacionalista) està fent tot el possible per abocar-nos a Trump.

Sort que, de moment, els nostres ultres van curts de butxaca... i són més aviat ganduls.