Solemne, fascinant com una llegenda convertida en persona, ahir la vaig veure. La corona resplendent es va poder expressar a través del llenguatge universal de la televisió per desitjar bones festes a tothom. Brillava, com sempre, feta per ser mirada i admirada des de la distància, era allà la corona, amb les seves pedres precioses fulgurava com un foc encès que escalfa si se sap mantenir la distància adient. El seus col·laboradors sempre s’hi refereixen simplement com a “la presència” perquè, de fet és alguna cosa més que un simple ésser humà, va bastant més enllà de la funció constitucional que se li ha conferit com a cap d’Estat, símbol cerimonial del país i font de l’honor. La presència és també una figura fantasmal, un record sublim, una figura que encarna el misteri dinàstic, la pervivència política que travessa els segles. De la mateixa manera que endevinem els gestos de l’avi en els gestos del nét, de la mateixa manera que ens mirem al mirall un dia, distretament, i per un moment ens ha semblat que no hi havia la nostra cara, sinó la del pare, la de la mare, potser la d’algun avi. La cara del monarca és memòria viva de la nació a través de la prova fefaent de la genètica, fins i tot sol portar per regnar un nom prestat d’algun avantpassat, després hi du posat un ordinal que subratlli el vincle. L’individu coronat és sempre una representació monàrquica d’un col·lectiu polític, l’evocació de moltes altres coses que no es diuen però que es veuen ben clares si s’aconsegueix el temps i la paciència per poder mirar. La corona cal saber-la mirar i entendre-la, encara amb més motiu si s’és republicà o simplement crític, discrepant polític.

Aplaudeixo l’admirable gest de professionalitat de la corona, de servei, durant tots aquests anys, encara que sempre és impossible compartir tot el que s’ha arribat a fer en política. Però un aspecte en concret, rotundament sí que mereix ser aplaudit. Encara que li van matar l’oncle en un atemptat terrorista l’any 1973, la corona va voler participar de l’aposta per la pau, per la convivència i el respecte. La corona va voler conjugar en primera personal del plural —els reis sempre són majestàtics, no tenen solució— els verbs del perdó, de l’autocrítica, de manera que vam poder assistir, atònits, a l’escena de la testa coronada prenent el te amb els representants polítics del moviment terrorista que havia assassinat Lord Mountbatten. Perquè la concòrdia i l'harmonia democràtiques no es poden predicar si primer no es predica amb l’exemple. Especialment quan la monarquia no és res més que això, un model, un exemple. La presència, coneguda com a Elisabet II d’Anglaterra, ja té noranta-un anys i va ser el seu avi Jordi V el primer monarca a retransmetre un missatge per Nadal, l’any 1932, quan la ràdio era l’únic mitjà en temps real. La reina Elisabet, cada 25 de desembre des que va accedir al tron l’any 1952, continua aquesta tradició, tant per al Regne Unit com per als 52 estats de la Commonwealth. Pensem que n’hi ha 15 d’aquests estats que la reconeixen com a sobirana constitucional i cap d’Estat. Com a hereva simbòlica d’un fabulós imperi britànic que va haver de transformar-se profundament per poder continuar viu, la reina Elisabet ja té una certa experiència davant la càmera sis dècades més tard. Ahir va recordar amb tristesa les 35 víctimes del terrorisme que hi ha hagut enguany al Regne Unit, sense que ningú hagi pogut provar que cap dels terroristes islàmics fos un confident, un agent dels serveis secrets britànics. I encara que ella, Sa Graciosa Majestat britànica, trobi molt divertit i enginyós el pinxo maleducat amb el que viu, a mi el seu marit Felip d’Edimburg, una mena d’Urdangarin que s’acaba de retirar amb 96 anys, em produeix la mateixa antipatia que un mal de ventre. L’esperit del Nadal no em fa oblidar segons quines coses, encara que ho intenti la senyora BBC.