El 17 de setembre del 1751 obria les seves portes la cereria Antiga Casa Corderet, al carrer de la Merceria de Tarragona. Aquest dissabte fa 265 anys. Des de llavors, amb sol o amb pluja, amb fred o amb calor, en bonança o en crisi, en pau o en guerra, l’Antiga Casa Corderet ha obert cada dia -ininterrompudament- les seves portes al públic. Avui és l’establiment més antic de Tarragona, i el segon de Catalunya. Però la recent localització d’una documentació fins ara desconeguda, situa l’arrel d’aquest comerç l’any 1631. Als inicis d’una crisi que anticipava la revolució dels Segadors. I la proclamació de la primera República catalana, la de Pau Claris. I esdevé, d’aquesta manera, la botiga més antiga de Catalunya i una de les més antigues d’Europa obertes ininterrompudament durant 385 anys.

Tarragona, uniformes i sotanes

Corria l’any 1751. Catalunya estava superant els efectes de la terrible repressió borbònica que va seguir a l’ocupació del 1714. Eren també els anys de la pintoresca Il·lustració espanyola dominada per l’obscurantisme de la Inquisició. Tarragona era una petita ciutat de 6.000 habitants reclosa dins de les muralles romanes. Aristocràtica i clerical. Una còpia en miniatura de la Roma pontifícia, però sense ostentacions ni barroquismes. Dominada per la quietud.  A diferència de Reus, que era mercantil i fabril, i que -amb 12.000 habitants- ja era la segona ciutat del Principat i es postulava com la capital del sud de Catalunya. En aquells dies, Barcelona caminava cap als 100.000 habitants, i Catalunya s’apropava als 800.000.

En aquells anys, el carrer Major era l’eix viari principal de Tarragona. El carrer més antic de Catalunya, traçat sobre el Decumanus del campament romà de Tàrraco. L’assentament primigeni de la ciutat. I el carrer de la Merceria era la seva prolongació. Discorria entre el peu de les escales de la Catedral, el Castell del Patriarca –que era la residència de l’arquebisbe- i l’Hospital de la Seu.  Era el carrer comercial de la ciutat: fideuers, semolers, vinaters, sastres, candelers de cera, ... Els Llima, els Petit, els Font, ...  Els Corderet, el 1751, van agafar el relleu de l’activitat d’un antic obrador de cereria. El model comercial medieval. I el van transformar en la botiga actual. El model comercial modern que ha perdurat fins a l’actualitat.

Pedra fundacional de l'Antiga Casa Corderet

Els cerers Corderet

La incursió dels Corderet al món de la cera va coincidir amb l’ús de tècniques innovadores. Fins llavors la matèria primera procedia de les arnes d’abelles. I en alguns casos –als països del nord d’Europa- de certs greixos animals. Però a França van experimentar la fabricació amb parafina –un material procedent del carbó- que és molt mal·leable i resistent a l’aigua. Ben aviat els candelers de cera van desenvolupar formes i volums artístics que enllumenaven temples i palaus de la ciutat. Els Corderet van esdevenir proveïdors de la mitra tarraconense –l’arquebisbat- i es van convertir en els candelers de cera més prestigiosos de la diòcesi.

La candela de cera, però, no era un element exclusiu de la litúrgia catòlica. També era un sistema d’enllumenat que s’utilitzava en les cases més riques. A diferència del llum d’oli que era el d’ús freqüent en les cases pobres. Fins a l’electrificació de la ciutat –l’any 1897- els candelers de cera –els Corderet sobretot- també van proveir les necessitats lumíniques de les elits locals. La cúria eclesiàstica –arquebisbe, ardiaca, canonges-; els alts funcionaris -governador, alcalde-; i l'oligarquia local –comerciants exportadors i propietaris rendistes-. La ciutat creixia i el carrer Merceria va deixar de ser la via comercial de referència. L’any 1897 –any de l’electrificació- el gruix del comerç ja era a la Rambla. L’eixample contemporani.

Façana. Any 1929. Joan López Torrell

Retorn a l’origen

La part històrica de Tarragona ara no és el rovell de l’ou de la ciutat. A diferència del que passa a Lleida, a Girona o a Perpinyà –o fins i tot a Barcelona-, ha quedat escorada en un racó. Des de finals de la centúria del 1800, amb l’eixample urbanístic contemporani, coincident amb l’electrificació de la ciutat. Dues dades que –en el cas de l’Antiga Casa Corderet- no són causes anodines. Perquè la progressiva marginació de la part històrica –la Part Alta en diuen a Tarragona- va comportar la seva ruralització. Fins fa escassament vint anys –amb l’eclosió de la marca turística Tàrraco- la Part Alta era un recés de quietud. Amb les seves pedres monumentals i les seves tragèdies personals.

Façana. 1935. Miquel Martí Tost i Miquel Martí López

L’Antiga Casa Corderet va passar per diverses mans, alienes a la nissaga dels fundadors. I fins i tot es va veure en la necessitat de diversificar, introduint els queviures. I aquesta adaptació, lluny de ser una tragèdia, la va salvar de desaparèixer. Fa pocs anys en Miquel Martí primer, la Montse Magriñà després, i en Xavier Pagès finalment –el seu actual gestor- van agafar-ne el relleu –l’enèsim- i la va recuperar –del tot- amb dedicació, professionalitat i encert. Obrador de fabricació i botiga de despatx, de candeles de cera i de sabons, fabricats artesanalment seguint les tècniques i les receptes tradicionals dels Corderet. Recuperades dels arxius oblidats. 265 anys -385 si comptem l’arrel- contemplen la història. En la botiga més antiga de Catalunya.

Aparador de la botiga. 2016

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat