Un dels atacs recurrents que aquests dies ha patit Jaume Giró, en general provinent dels sospitosos habituals, ha estat per haver-se “barrejat” amb la púrria independentista que, com bé sabem, no pot portar res de bo. La idea aniria, si fa no fa, per aquí: què hi fa un home brillant, exdirector general de la Fundació de La Caixa, exmembre dels consells d’administració més importants del país, mestre en l’art de la negociació i de demostrada excel·lència, en el temps que ha estat conseller d’economia? I com que tots aquests savis de ment clenxinada i espanyolisme ben remunerat consideren que l’independentisme és cosa de quatre caps escalfats, d’activisme fàcil i nul·la intel·ligència política, han fet servir el debat al si de Junts sobre la seva candidatura al Congrés, per menysprear-lo. Com si fos un nen petit jugant amb els perdularis del barri, i en patís les merescudes conseqüències: “on anaves amb aquests de Junts?” “què t’esperaves?”, “què fa un home com tu en un lloc com aquest?”. Per acabar concloent que ell s’ha buscat la seva dissort. La tesi general és clara: un home exitós, de notable currículum financer i brillantor contrastada no té cabuda entre les hosts almogàvers, so pena de patir el càstig diví. I menys si el lidera el president Puigdemont, esca de tots els mals.

Una de les coses que no han entès mai al Madrid politicomediàtic —ni al Madrid que habita a Barcelona— és que gent ben situada, amb patrimoni i prestigi, fes la passa de comprometre's amb la independència. 

Anem a pams, no tant com a resposta a tota aquesta cretinada d’opinadors que sempre remenen la cua quan els hi mana l’amo —i no entenen el sentit del compromís—, sinó per situar la qüestió en el seu terme just. D’entrada, el tema de la corbata. Una de les coses que no han entès mai al Madrid politicomediàtic —ni al Madrid que habita a Barcelona— és que gent ben situada, amb patrimoni i prestigi, fes la passa de comprometre's amb la independència. Aquesta és la greu ofensa que Rajoy i companyia no han perdonat mai a Artur Mas: que, amb la passa decisiva que ell va liderar, l’independentisme va començar a portar corbata. De sobte, classes mitjanes, emprenedors, empresaris i financers sortien del carril del seny i l’ordre i assumien la convicció que amb Espanya no podien anar enlloc. No era, per tant, una simple qüestió sentimental o ideològica, sinó un procés intel·lectual de ruptura. Com em va dir Artur Mas en les prèvies al procés —que vaig reproduir a La Màscara del Rei Artur—, ser independentista era una qüestió racional i, racionalment, una conclusió inevitable. Jaume Giró pertany a aquesta estirp de gent exitosa que va tenir clara l’opció independentista com a única sortida en la defensa dels nostres interessos. Evidentment, tant en el cas de Mas, com en el de Giró, sempre havien estat homes de gran compromís catalanista, sovint patint-ne les conseqüències, però la passa del catalanisme a l’independentisme va ser de gegant. En tot cas, els que coneixem Giró de fa molts anys sabem dues coses: una, que duu Catalunya al cor; i dues, que duu Catalunya al cervell. Raó i passió, o seny i rauxa, per fer-ho més poètic.

A partir d’aquí, cal parlar, lògicament, del que ha passat arran de la seva candidatura fallida al Congrés i que la cretinada resumeix amb la simplesa habitual: els pragmàtics no tenen cabuda a Junts, dividit el partit entre els que volen reconstruir i els que ho volen destruir tot. El clàssic maniqueu de bons i dolents que no permet matisos, ni cap pensament complex. És indiscutible que els perfils dels dos candidats, el de Jaume Giró i el de Miriam Nogueras, enviaven missatges diferents a l’electorat, amb Giró en una posició més conciliadora i Nogueras, més rupturista. Volia dir això que un negava l’altre, o que un partit com Junts no pot conciliar les dues ànimes? En absolut, ho pot i ho ha de fer, com ho fa amb naturalitat l’Scottish National Party, on a ningú se li acut reduir la lluita per la independència al tactisme activista. Una altra cosa és que es valorés electoralment que Nogueras s’ajustava més a la posició frontista que es vol assumir, especialment ara que el Congrés es tenyirà de blau. La decisió, doncs, va ser estratègica, no d'infravaloració d’un o altre, i per això mateix s’ha resolt sense escandalera, ni estripada pública. Lògicament, no crec que Jaume Giró estigui d’acord amb l’anàlisi que finalment ha dominat en el seu partit, però això no li treu rellevància, ni l’allunya del paper que pot tenir en el futur. Amb un element afegit: la precipitació electoral no facilitava gaires canvis de profunditat. Sigui com sigui, el més important és que Junts disposava de dues persones de gran vàlua que podien optar al mateix càrrec, i un fet com aquest no fractura un partit, el magnifica.

Un apunt final, per reblar el clau. Giró no és un polític a l'ús, ni probablement és un polític. Però té un sentit del servei públic, una intel·ligència estratègica, i una capacitat de driblar els obstacles, que justament el converteixen en un gran polític. Crec que està en el partit que vol estar, malgrat les mançanes evidents, i crec que el partit el vol tenir, malgrat les dissidències pertinents, i aquesta sinergia intel·ligent és la que els fa créixer a tots dos. Pel que fa a la cretinada que ara el menysprea i li perdona la vida, la dita catalana que millor la defineix: brams d’ase no arriben al cel. Ni a Giró, que habita a la terra.