Viure és canviar. Les persones imperfectes, els esperits que es van forjant a cop de disgustos i de meravelles acumulades, comparteixen la característica de ser persones en gerundi. Es van fent. Els dogmàtics, els perfectes, els purs (els puretes, com diuen els meus estudiants), aquests ja estan fets, i no es deixen modelar per la realitat. Són blocs de ciment. Hi ha un personatge d’aquests en gerundi constant a qui anomenen "el gegant d’Oxford" que ara ocupa pàgines de diaris perquè el papa Lleó XIV l’ha volgut declarar doctor de l’Església (un gest que no s’intuïa). Es tracta d’un dels intel·lectuals més fins i fascinants del segle passat, de pensament endreçat però no per això encapsulat. A la seva tomba hi han esculpit la frase "de les ombres a la veritat". Es tracta de Henry Newman, l’enorme pensador britànic que va arribar a cardenal i que va ser canonitzat pel papa Francesc el 2019. Com a tot home coherent que va abraçar el canvi quan ho va veure una millor opció, les acusacions d’infidel van ser el seu pa de cada dia. El van criticar per decidir fer-se catòlic, i van arribar a qüestionar que es pogué ser bon britànic sense ser anglicà. El rei d’Anglaterra, fa pocs anys, en la seva canonització, ho va reparar, i el va lloar com a un bon ciutadà de la Gran Bretanya. Calen anys per recosir el mal.

L’Església catòlica li confereix ara un títol anomenat "doctor de l’Església", que ostenten només 37 persones (quatre d’elles, dones). Un doctor de l’Església què fa? Són persones ja mortes (i santes) que han deixat un llegat útil per entendre i viure millor la fe cristiana, i el pensament de les quals ha deixat pòsit en el temps. Santa Teresa d’Àvila o Santa Caterina de Siena són doctores, com també ho és Gregori de Narek, el bisbe armeni que el papa Francesc va declarar doctor fa deu anys.

No estàvem avesats a aquests nomenaments, i s’ha de llegir el moviment del papa Lleó XIV com a un avís intern dins del catolicisme. Primer, l’Església necessita doctors. Àncores de pensament. I no pot ser només doctor Sant Tomàs d’Aquino (impressionant, docte i inspirador). En calen més. Gent que hagi viscut turbulències diverses. Newman va deixar de ser anglicà per fer-se catòlic. El van menystenir. Es va defensar. Va ser impulsor d’obres i va deixar un pensament molt útil sobre què és la universitat, però també sobre què vol dir creure. I per fer-ho no va fer servir només teoremes intel·lectuals, sinó que va parlar de la seva vida. Perquè a ell, fets dramàtics viscuts el van fer adonar que amb la raó no en tenia prou. Tot i tenir-hi un enorme respecte, perquè si algú és enraonat, aquest és Newman.

El cardenal Newman ha influït de manera directa en escriptors com Chesterton, Evelyn Waugh o Tolkien (que també es va convertir al catolicisme, com ell) i que va participar en l'Oratori de Birmingham, fundat pel cardenal que serà doctor. El Papa no ha concretat encara quan ni en quina cerimònia serà declarat doctor. Newman és el fundador de la Universitat Catòlica d’Irlanda —en va arribar a ser rector— i és conegut per les seves reflexions sobre la idea de la universitat com a lloc que cultiva la ment, però també forja caràcter.

Lleó XIV comença a fer coses emulant Lleó XIII. El fet de posar la mirada sobre el cardenal Newman no és accidental. Va ser Lleó XIII qui el va nomenar cardenal, i qui li va concedir no ser bisbe. El seu lema va ser "Cor ad or loquitur", el cor parla al cor. Era un intel·lectual del cor, i el Papa nou és un pontífex molt procliu a parlar-nos del cor. Newman, com sant Agustí (recordem que Robert Prevost és religiós agustí) va ser també un pensador que parlava del cor, i que va descobrir la fe ja amb ús de raó. Segur que el Papa veu en Newman un nou sant Agustí i el vol proposar com a mirall.

Newman era un intel·lectual del cor, i el Papa nou és un pontífex molt procliu a parlar-nos del cor

Newman va fundar l’Oratori de sant Felip Neri a Anglaterra, però aquesta no és la seva gran proesa. Havia nascut a Londres el 1801 i va morir a Edgbaston el 1890. La seva Apologia Pro Vita Sua és considerat un text clau de descripció de per què va deixar de ser anglicà per abraçar el catolicisme, i com aquesta decisió no el feia menys britànic. Una lliçó interessant des de la perspectiva de la llibertat religiosa i de consciència: independentment d’on hem nascut, la llibertat per decidir seguir o no una convicció o una religió hauria de ser un fet possible i lliure, sempre.

Newman, de natura més aviat tímida i reservada, però de ploma àgil i polèmica si calia, va ser ordenat sacerdot anglicà el 1825. Dos anys després pateix un col·lapse físic i mental. Aquell any mor la seva germana. Uns anys més tard, quan el destitueixen de l’Oriel College, se’n va de viatge pel Mediterrani i es posa malalt quan és a Sicília. En el moment del seu pas al catolicisme, hi havia dues tendències contraposades. Una era el racionalisme, i l’altre el fideisme. El racionalisme va rebutjar la transcendència. El fideisme vivia aliè a la història i al món. Ell en veia una combinació ideal en el catolicisme, ni allunyat de la raó, ni enemic del món.

Quan el van canonitzar el 2019, va emergir una polèmica sobre la seva suposada natura gai. Arran de la relació que va tenir el cardenal amb un altre sacerdot, Ambrose St. John, s’ha vist el cardenal com un eclesiàstic a l’armari. No només van tenir una excel·lent relació en vida, sinó que Newman va deixar escrit que volia ser enterrat amb ell. Així va ser. De fet, estaven enterrats junts fins que, amb motiu de fer sant a Newman, van decidir exhumar el seu cadàver per dur-lo a Birmingham a l’Oratori que havia fundat. Són conegudes les paraules de Newman per descriure el dolor que va patir en morir Ambrose: “Mai he pensat que cap dol pugui ser igual al d’un espòs o una esposa, però sento que és difícil creure que n’hi hagi un de més gran, o que el dolor pugui ser més gran que el meu”. No s’ha aclarit si el cardenal era homosexual. Ara, amb el seu doctorat, tornaran a aparèixer informacions sobre la seva vida afectiva. Els més apologetes que el volen un home immaculat, ni ho mencionen. Els més activistes a favor de la seva vida homosexual, en desdibuixen la rectitud teològica. Newman, en terra de ningú.

Huxley, a Un món feliç, inclou els llibres de Newman a la llista dels prohibits, fet que encara confereix més prestància i interès a un home fascinant. Les seves ombres i les seves veritats, certament, poden ser un far, com voldria el Papa amb el gest de fer-lo doctor. Homes que facin pensar, a més de resar. És una tendència molt papa Lleó.