El que va contra la convivència és no fer el referèndum. No autoritzar-lo el 2017 va comportar alguna cosa més que hòsties de la policia: va comportar la suspensió de l’autonomia, la persecució política per part de jutges (i entitats administratives), la conflictivitat a les institucions i les protestes al carrer, el xantatge a determinades empreses perquè marxessin de Catalunya, el col·lapse institucional i la tensió elevada al màxim. De la mateixa manera que Salvador Illa diu que per ell s’hauria aplicat l’article 155 aquell mes de setembre, perquè “ens hauríem estalviat molts problemes”, es pot afirmar que un referèndum acordat sí que veritablement els hauria estalviat. Fins i tot, sense haver de recórrer a la unilateralitat, ens hauríem estalviat dormir a terra en una escola pel simple fet de poder votar. Que ja és gros, si hi penseu.

El president Aragonès fa una proposta de referèndum en temps electoral i em temo que això és frivolitzar amb el concepte: ja em sembla bé que durant quasi deu anys seguits la presidència de la Generalitat hagi plantejat sempre aquesta reclamació, però justament per això caldria separar-la del període electoral per tal de conferir-li la solemnitat institucional que mereix. I, a poder ser, no invocar només l’article 92 de la Constitució espanyola, sinó tots els tractats i antecedents internacionals que avalen la seva legalitat. La convivència no és res més que una excusa. Convivíem molt bé, abans que ens atonyinessin. I només cal mirar els escocesos avui, o els quebequesos: han votat, han tingut un resultat, el respecten i no es barallen pas pel carrer.

Per cert, que l’acord de claredat ni hi és, ni hi és comptat. Em pregunto quants diners ens va valer, a tots plegats, tanta comissió. El que fa la diferència en qualsevol proposta de referèndum d’autodeterminació en aquest moment és l’existència d’una taula de negociació a Suïssa, i aquesta taula, si és neutral, ha de contemplar totes les opcions per resoldre el conflicte. Apuntar a la constitucionalitat d’aquesta votació busca, interpreto, satisfer les demandes de la Comissió de Venècia que es tracti d’un referèndum acordat. I Espanya no vol acordar res que sembli “inconstitucional”… Bé, i per tant s’ha acabat el conte? Res a fer? Sortim al carrer de nou? Jo esperaria una mica. I convidaria sobretot a escoltar les rèpliques (també electoralistes) que aquesta vegada ha fet el PSOE envers la idea: han estat totes negatives, en efecte, “no i no”. Però dic que els convido a escoltar atentament: per molt que hagin dit que no és la seva postura, que mai no ho serà, que segons Pedro Sánchez són coses que no sorprenen en període electoral, o que no representen l’opinió majoritària dels catalans, que cal apostar (un cop més) per la “convivència”… Aquesta vegada en cap cas no s’han atrevit a parlar d’inconstitucionalitat. Aquí ho deixo.

Precisament, el referèndum és una reclamació que pretén garantir la convivència i evitar cops de porra, jutges, presons i contenidors cremats

I més enllà d’això, que és un diàleg entre celtibers, la taula a Suïssa hauria d’obrir opcions a fórmules que no només s’han experimentat en diversos territoris, sinó que a més suposen un amplíssim consens (a diferència del que explica el PSOE) entre la societat catalana. Votin el que votin, una gran majoria dels catalans està d’acord en resoldre aquest tema amb un referèndum d’autodeterminació i no hi tenen cap problema conceptual. Que es presentarà una proposta que suposi una simple millora de l’autogovern, de manera que s’intenti vendre a la població que hi ha coses que poden ser i coses que no? Sens dubte. És clar que ho intentaran: estatuts, transferències, millores fiscals, inversions. Potser això fa veure la importància d’aquestes eleccions, per tal que aquelles postures més contundents i més coherents en aquesta taula puguin defensar amb més rotunditat la necessitat de votar el gran tema. No és el mateix un país on la majoria parlamentària porta deu anys seguits (en farà deu ben aviat) defensant un referèndum d’autodeterminació, que un país que de sobte es permet el luxe de trencar aquesta constant en favor de la buidor administrativista de Salvador Illa. No és el mateix, i encara ho és menys a ulls internacionals.

Entenguem-nos: aquesta negociació pot sortir malament i acabar en no res. És clar que pot ser. Però precisament per això és important, en primer lloc, que la posició de la part catalana aparegui reforçada i contundent en la seva reclamació. Precisament, una reclamació (el referèndum) que pretén garantir la convivència i evitar cops de porra, jutges, presons i contenidors cremats. I, en segon lloc, cal crear les condicions polítiques per tal que en cas de fracàs tornem a ensenyar al món que som capaços de muntar-nos-ho sols quan no se’ns deixa una altra alternativa. Mani qui mani a Madrid, i amb un marc legal (i de legitimitat) francament molt més favorable. I amb un president retornat, i que té un perfil molt determinat i una manera molt determinada de negociar i de procedir. Que tornem a fer-ho, o no hi tornem, depèn de si a l’altra banda de la taula hi ha realment algú. Però també depèn, molt més, de si en aquesta banda de la taula demostrem que encara som moltíssims i que no estem per ximpleries.