No sé fins a quin punt els nois d'Aliança Catalana són conscients de la importància que té Catalunya per al futur d’Europa. Quan Sílvia Orriols diu que la seu principal del partit continuarà a Ripoll, no sé si té al cap que Ripoll fa avui el paper que va fer Cadaqués en temps del franquisme, o Figueres en temps de la primera Restauració, o Reus quan Espartero bombardejava Barcelona des de Montjuïc. Catalunya és com aquelles peces petites que poden semblar insignificants fins que bloquegen tot un sistema, una maquinària imponent. Per això Pedro Sánchez intenta fer de Barcelona la capital d'una Europa anti-Trump amb la col·laboració del meu estimat Enric Juliana. La Vanguardia també va ajudar Franco a obrir-se al món amb el Congrés Eucarístic de 1952.

Si Sánchez pot alliçonar els Estats Units i Israel, és gràcies a Catalunya, perquè sap que tothom prefereix aguantar les seves comèdies que tenir un problema de seguretat a Espanya. Madrid ha venut els ports històrics de la Corona d'Aragó als xinesos. Ha omplert els països catalans de marroquins i sud-americans, amb la complicitat dels partits i els diaris locals, que té comprats des de la Transició. Ara vol convertir Catalunya en el pol de la nova indústria armamentística subvencionada per Europa, però en castellà. Una de les primeres coses que va fer Sánchez quan va arribar al govern després de l'1 d'octubre va ser donar instruccions als municipis perquè fossin flexibles amb els empadronaments. La idea era atrapar els catalans entre els efectes del 155 i els fantasmes del feixisme. Madrid no s'esperava que els americans abandonessin la vella Europa d'Eisenhower per anar a viure al segle XXI.

A Orriols l'han deixat passar perquè la idea inicial de restaurar el bipartidisme com si l'independentisme no hagués existit no va funcionar. Fa uns anys el PSOE explicava a Brussel·les que l'1 d'octubre havia sigut un rampell dels jubilats traumatitzats per Franco; ara els socialistes deuen explicar que Aliança Catalana és una expressió local de la polarització que la guerra civil americana ha produït a Europa. Les mentides tranquil·litzadores que Madrid diu a Brussel·les s'assemblen molt a les que la Barcelona dominada diu a Madrid. Als castellans els fa il·lusió que els catalans parlem en castellà —i que diguem que som iguals que ells—, però als francesos els fa terror que traguem el cap. Els catalans som a l'edat mitjana el que els jueus són a l'Imperi romà, el record d'una història alternativa, i en temps d'incertesa les alternatives sempre fan por. 

Europa creu que té un problema amb els immigrants, però sobretot té un problema amb els estats i especialment amb el model d'Estat francès, que nega les nacions del continent per poder-ne extreure els recursos igual que feia amb les colònies. Ripoll no ha esdevingut un símbol perquè expressi de manera pintoresca l'actualitat occidental. Ripoll té força perquè recorda als catalans que Europa, igual que Espanya i França, és incapaç de sostenir una continuïtat històrica i política sense dissoldre-la dins estructures piramidals que la devoren i la desnaturalitzen. Si puc escriure que Ripoll és com Cadaqués o Reus, és perquè el país sempre busca una font neta d'irradiació quan Barcelona cau en mans dels invasors, vinguin d'on vinguin. La comèdia del pagès refugiat en el seu mas que feia Pla, per exemple, era una manera de tractar de musulmans els franquistes castellans que ocupaven la ciutat.

La temptació de crear una CiU en petit, encara més provinciana, i sense cap peu ni a Madrid ni a Brussel·les, es veu venir d'una hora lluny

El perill que corre el partit d'Orriols, i els catalans que el votaran, és el de creure's excessivament les modes. Aliança ha de vigilar de no convertir-se en una etiqueta importada. La temptació de crear una CiU en petit, encara més provinciana, i sense cap peu ni a Madrid ni a Brussel·les, es veu venir d'una hora lluny. Jordi Pujol i Josep Tarradellas van subordinar el país a les dialèctiques internacionals. Van pactar amb les forces de la guerra freda i no sols van quedar lligats de mans i peus: es van carregar la catalanitat de les esquerres. Ara el perill és desfer les posicions més centrades del país abans no puguin adaptar-se als nous temps. De moment, Orriols ha evitat el cos a cos amb Gabriel Rufián i Jordi Graupera. Però la dinàmica espanyola continuarà fent força per crear una polarització que encaixi amb l'europea. És a dir, que sigui fàcil d'ignorar per redundant i irrisòria.

Aliança només ha de polaritzar amb els adversaris del país, amb tot allò que intenta expulsar-nos de la història o convertir-nos en un anacronisme decoratiu. Justament perquè els fonaments d'Espanya són a Catalunya, Madrid no pot funcionar si no escampa a casa nostra els seus problemes. És el mateix fenomen que es veu a Europa. Els americans exporten la seva guerra civil al continent perquè les tensions internes no facin rebentar l'imperi. Si l'Europa actual no fos un producte de l'imperialisme americà, els problemes interns dels Estats Units no ens desestabilitzarien com ho fan. Catalunya té el pòsit cultural i l'experiència històrica per separar el gra de la palla millor que cap altre país al continent. A mesura que la Pax Americana es dissolgui i la història torni, les identitats europees emergiran cada vegada amb més força. També el Mediterrani agafarà importància amb relació a l'Atlàntic, que és el mar dels castellans.

Tenir una política pròpia ens ajudaria molt no sols a sobreviure a les tempestes que venen, sinó també a condicionar i a donar exemple a la resta de nacions del continent. L'alternativa és que Catalunya torni a pagar les factures de l'Estat i que Europa acabi pagant les dels Estats Units. Perquè només quan els catalans deixin de ser el boc expiatori del món espanyol —i els castellans perdin el sistema que els ha permès ajornar les seves contradiccions— Europa es veurà obligada a mirar-se d’una altra manera. Només si Catalunya té prou personalitat per desbordar Brussel·les com ha fet tantes vegades amb Madrid, Europa tornarà a mirar-se al marge del paraigua americà i de les estructures envellides dels estats que van fragmentar-la en unitats artificials. La Pax Americana no és l'única cosa que s'acaba: també s’acaba la pròrroga que els Estats Units van donar al pacte de Westfàlia i a l’Imperi espanyol, el més antic d’Europa.

Sense la història que explica el fenomen de Ripoll, la Unió Europea acabarà buida per dins o tendirà a trencar-se —com li ha passat a Espanya.