Potser vostè avui s'ha llevat mirant les portades de la premsa de Madrid i algunes de la barcelonina. Si ho ha fet, haurà vist coses com "6 d'octubre", "sedició", "declaració insurgent", "ruptura", "trencament de la convivència", "trencament amb la democràcia"... vaja, fi del món mundial.

Potser vostè, després d'aquest impacte esglaiadorament hecatòmbic, ha seguit la sessió matinal de la segona jornada del debat d'investidura. I allà ha assistit a un intercanvi d'arguments fet sense agror, sense tensió, sense cops baixos, sense retrets... I vostè, potser, es pregunta: "Escolti, m'han posat alguna substància relaxant a l'esmorzar, o què?". Però mooolt relaxant, eh. Terriblement relaxant. Narcòticament relaxant. És que si no, no m'explico com es pot passar en un pim-pam de la ficció en paper de "Chuky el ninot diabòlic" a la realitat parlamentària de Mimosín. Bé, potser és que la culpa no és ben bé de l'esmorzar sinó de la hiperventilació que pateixen alguns.

I en aquest ambient s'ha estrenat la nova cap de l'oposició, Inés Arrimadas. La líder de Ciutadans ha fet dos discursos. O millor dit, ha tingut dues actituds. A la primera intervenció ha estat "tova", i ja m'entendrà què vull dir amb aquest adjectiu quan parli de la seva segona intervenció. Fins i tot ha considerat que en els seus 30 anys de carrera política, l'aspirant a president ha dit coses sensates (quan parlava en contra de la independència, això sí), que l'Espanya moderna també és obra de CiU (després li ha retret que s'ha carregat aquesta coalició que era indestructible) i que les crítiques que li feia al tripartit tenien un gran fonament (zasca a Esquerra i PSC). A canvi li ha engaltat que la CUP és el seu "soci d'aventures independentistes". Mas li ha fet una rèplica suau en què només hi ha hagut un canvi de to quan ha parlat dels "confidents que cobren de fonts reservats pagats per l'Estat per fer guerra bruta". Vaja, que el retret no anava ni adreçat a ella. A la contrarèplica, Arrimadas ha aplicat un concepte de primer curs de parlamentarisme consistent en treure llavors tot el tall, sabent que el rival (en aplicació del reglament) no podria respondre-la. I a mesura que parlava s'anava creixent. Vaja, que no ha estat tant "tova" com a la primera intervenció. Fins a arribar a agradar-se en una ironia sobre independència i nens menjant gelats. La cosa venia a tomb que en un dels missatges de la campanya del 9N, un nen de 12 anys de Ripollet feia una carta als reis indepes dient que volia un país "on hi hagi gelat per postres cada dia". Arrimadas s'ho ha fet venir bé per dir que la independència instauraria un mal hàbit alimentari entre la canalla. Brillant.

Les expressions del cara a cara Arrimadas-Mas

Inés Arrimadas ha dit 8 cops l'expressió "no cuela" i 5 cops "trampas al solitario". Destaquen moments com quan, parlant de les seves propostes, ha creat la frase "es lo que viene siendo un programa electoral" i quan li ha retret a Mas que fa "cuentas de la vieja". Els moments col·loquials més destacats de l'aspirant a president serien: "m'ho he currat molt", "al PP l'importava una bleda", "ens hem enfrontat a tothom i no només de boquilla" i "ja n'hi ha prou de tractar la gent com a ovelles".

I llavors ha aparegut Miquel Iceta

El líder del PSC ha estat irònic, hàbil i ha mostrat cintura. Aprofitant l'intercanvi d'arguments que hi ha hagut entre Arrimadas i Mas sobre la modernor (iniciat per l'aspirant a ser investit quan li ha dit a la cap de l'oposició: "la veig poc moderna"), ha teixit un petit discurs sobre la modernor, i ha dit que ell també ho és. Llàstima que després ha usat l'expressió "sandunguero", que és com anar a un restaurant-market i demanar un còctel de gambes i una pinya amb kirsch.

A Iceta li va saber greu que Artur Mas anés de 4 a la llista. Per respecte a la institució. Ha fet cites de Lluís XV que la història ha adjudicat a Madame Pompadour, ha recordat que ahir va ser una altra jornada històrica, sí, però poc vibrant i s'ha queixat que hi ha un diari que s'entesta a dir que és historiador, cosa que no és certa. Molt històric tot. Mirant Lluís Llach ha dit que hi ha un camí "ple d'aventures, ple de coneixences" i ha criticat els canvis semàntics que han convertit la paraula independència en el concepte desconnexió. La frase franquícia (expressió molt moderna) ha estat: "senyor Mas, vostè fa tants avançaments electorals que sembla que vagi dopat avançant eleccions".

En un to que no es podria qualificar de còmplice però sí distès, Mas ha aprofitat la rèplica per dir en veu alta "no estic disposat a fer el que sigui per ser president, però arribaré fins on sigui per complir el mandat que he rebut de la ciutadania", "el problema no sóc jo" i "Rajoy parla de Catalunya amb tothom, però no ho fa amb mi. Ni tampoc amb la presidenta del Parlament". Tot molt amable.

L'estrena de Lluís Rabell

Quarta persona en prendre la paraula i quarta persona que no ens ha llegit un discurs. S'agraeix. Molt millor anar amb notes. Permet més interactuació, més possibilitat de compartir arguments, més vivesa. Rabell ha debutat destacant l'ambient "amable" del debat. I ha quedat demostrat en l'intercanvi amb Mas. Ha estat una estona fins i tot entretinguda on ha triomfat el concepte del "sinceròmetre", la maquina que detecta la sinceritat d'una sentència o una expressió.

Hora de dinar, aprofitaré per passar el sinceròmetre a algunes portades de premsa. A veure si explota (el sinceròmetre, no la premsa). La fi del món que veuen uns, aquí al Parlament és l'estiuet de Sant Martí. Vaja, que res de temporals i inundacions terribles, sinó una mena de primavera. Amb una certa boira, però amb una temperatura agradable.

I a partir de les quatre, més.