En qüestió de pocs dies s’activarà de nou el mecanisme secular, quasi mil·lenari, per a l’elecció del nou líder de l’Església catòlica, el conclave. Cent trenta-tres cardenals provinents dels cinc continents seran completament aïllats del món per tal que elegeixin el nou papa. El nou bisbe de Roma, líder espiritual d’aproximadament mil quatre-cents milions de persones que, alhora, és també el cap d’un minúscul Estat de menys d’un quilòmetre quadrat que acull un dels ens jurídics més antics —i més influents— del món: la Santa Seu.

La paradoxa és que el complex procés electoral dels propers dies, les diferents fases del qual ens seran anunciades per via de l’atàvic mecanisme de la “fumata nera, fumata bianca!” seguit —finalment– del “Habemus papam!”, jugarà també un paper clau en l’actual assalt per l’hegemonia que Trump, i els seus acòlits d’arreu, estan duent a terme.

I és que, com comentava fa uns dies, el papa Francesc havia esdevingut una de les principals veus globals, si no la principal, d’alternativa al missatge il·liberal, supremacista i excloent del trumpisme. Un discurs, el de Francesc, a favor d’un ordre global més just i pacífic, on el multilateralisme i el dret internacional haurien de continuar jugant un paper central, enfront de l’unilateralisme i el bullying global —esdevingut ara en incertesa i caos aranzelari i econòmic— que propugna l’actual Casa Blanca.

Per tant, és evident que hi ha una gran expectativa per saber qui serà el nou Sant Pare, i per saber si aquest mantindrà un discurs i una agenda tan activa i compromesa com la de Francesc o, en canvi, optarà per una de més moderada i menys confrontativa, que rebaixi la tenaç resistència del darrer pontífex a l’onada il·liberal global.

Ara bé, i com si el que s’ha apuntat fins ara no fos suficient, per al trumpisme el resultat del conclave és encara més determinant i primordial, i això es deu bàsicament a tres motius. El primer és que una part substancial dels grups que conformen la base de Trump són o es declaren de matriu catòlica, certament d’un catolicisme fregant l’integrisme, però catòlic en qualsevol cas. Pensem en el vicepresident, J.D. Vance, catòlic recentment convers, l’últim mandatari internacional que s’entrevistà amb el papa Francesc; o el secretari d’Estat Marco Rubio, el tercer càrrec dins del govern dels EUA, d’arrels cubanes i seguidor dels corrents més ultraconservadors del catolicisme nord-americà, en aquest cas en clau llatina i anticastrista. O el cas de l’enigmàtic Steve Bannon, un dels principals ideòlegs del moviment MAGA, que es professa catòlic tradicionalista (independentment del fet que s’hagi divorciat tres vegades), i que obertament fa campanya, des de fa temps, en contra del papa Francesc i a favor d’un canvi radical a la Santa Seu. Tots ells, i els seus seguidors, profundament frustrats pels dotze anys de pontificat de Francesc, aposten agressivament per un canvi de 180 graus a la Càtedra de Pere per tal que aquest no sols no s’oposi a les seves agendes ultres, sinó que les faciliti i fins i tot hi doni suport.

Això va clarament lligat al segon factor, que és el de la força que té l’Església catòlica als Estats Units. Una cinquena part dels estatunidencs són catòlics, i si bé és cert que els protestants arriben a un terç del total del país, quan disgreguem aquests per les seves diverses branques (ja siguin baptistes, metodistes, pentecostals, luterans, presbiterians, etc., essent cada una d’elles una església autònoma i independent), arribem a la conclusió que el principal grup religiós organitzat als EUA és, sense pocs dubtes, l’Església catòlica. I no ho és només per nombres, també per la seva important presència en el món educatiu i universitari, essent algunes de les universitats més prestigioses d’aquell país (Georgetown, Boston College, Santa Clara, Notre-Dame, Fordham, etc.) institucions catòliques. I si bé és cert que el seu múscul econòmic fa uns anys que es va veure afectat per les milionàries indemnitzacions resultants dels casos d’abusos contra els quals el papa Francesc tant va lluitar, avui en dia continua essent molt important, també per les finances vaticanes.

Es tracta de si els importants ressorts de l’Església catòlica, començant per la nord-americana, continuaran exercint una certa resistència —per ordres de Roma— al trumpisme o, al contrari, si li obriran les portes de bat a bat

Doncs bé, si a tot això hi sumem el tercer factor, que són els primers símbols de desgast important del segon mandat de Trump, entendrem com és de central —per als sectors més conservadors dels EUA— el resultat d’allò que es decidirà dins de la Capella Sixtina a partir de dimecres.

Perquè cent dies després de la presa de poder de Donald Trump la seva popularitat ha baixat en picat; i el caos de la seva política aranzelària —erràtica i alimentada pel ChatGPT— ha generat unes tensions comercials i econòmiques que han posat en alerta l’elit econòmica i financera del país, preocupada de veure uns EUA arrossegats cap a una més que possible recessió. A això s’hi suma el fracàs de Trump en assolir la pau “en vint-i-quatre hores” a Ucraïna o a l’Orient Mitjà. Així com la sortida d’Elon Musk, quasi per la porta del darrere, de la Casa Blanca; o la “recol·locació” de l’assessor de Seguretat Nacional Mike Waltz, arran del Signalgate en què aquest compartia per error informació d’alt secret amb personal no governamental, incloent-hi un periodista. Quelcom al qual se li suma, també, la revolta de les grans universitats, començant per Harvard, contra les ingerències de la Casa Blanca; o el creixent enfrontament del sistema judicial federal a les draconianes polítiques de deportació de Trump, xoc que pot acabar en una greu crisi constitucional. Un punt, el de les deportacions, on la Conferència Episcopal dels EUA, seguint les indicacions rebudes de Roma, també s’hi ha posicionat durament en contra.

I és aquí on rau la clau d’aquesta qüestió. L’elecció del nou papa lògicament tindrà efectes substancials en el futur de l’Església catòlica, però també en el del moviment MAGA i de les seves derivades esteses arreu del planisferi, en batalla per l’hegemonia. No es tracta “sols” de si el nou papa, com un dels principals líders espirituals —però també d’opinió— del món, continua actuant com a presa de contenció de l’extrema dreta global. Es tracta també de si els importants ressorts de l’Església catòlica, començant per la nord-americana, continuaran exercint una certa resistència —per ordres de Roma— al trumpisme o, al contrari, si li obriran les portes de bat a bat. Quelcom que, en un moment d’un cert defalliment del moviment, esdevindria un revulsiu, i facilitaria molt l’avenç de la seva agenda radical començant pels Estats Units, i per decantació arreu.

Algú podrà pensar que exagero, però resulta que així ho veuen els propis afectats, començant per Bannon, que no deixa cap oportunitat d’expressar-ho en públic. Si no fos així, com s’explicaria si no la presència del president Trump al funeral de Francesc, o la salutació —forçada per la Casa Blanca— d’uns dies abans del papa Francesc amb el vicepresident Vance. Aquest, tot i els seus postulats totalment contraris al papa Bergoglio, volia tant sí com no una foto amb el pontífex que l’ajudés a reforçar la seva imatge davant la influent comunitat catòlica dels EUA.

Cal tenir en compte, però, que els EUA “només” compten amb deu vots dels cent trenta-tres del col·legi cardenalici que elegirà el nou pontífex. I d’aquests deu, una gran part han estat nomenats (creats en llenguatge eclesiàstic) pel mateix Francesc. Això, però, no atura tots aquells que intenten, sobretot abans que comenci el conclave, promoure els seus postulats i influenciar-ne el resultat; conscients que en aquest, i en paral·lel a l’elecció del nou papa, també s’influenciarà cap a on s’orienta la balança de l’hegemonia global.