Si Lamine Yamal fos del Reial Madrid, fa temps que els periodistes de la caverna mediàtica i els portaveus del madridisme sociològic haurien començat a comparar el futbolista de Rocafonda amb Lionel Messi i a trobar-li moltes més gràcies que a l’estratosfèric jugador argentí. I si Lamine Yamal hagués format part del planter del Reial Madrid, li haurien trobat, àdhuc, totes les virtuts com a fill de moro i de guineana que, com a cosa curiosa, quasi estrafolària, no només parlaria català en la intimitat, sinó que l’entendria, també, en la intimitat. I si ja fos un declarat partidari de Vox, com a bona persona racialitzada i un amant dels costums racials espanyols, l'hòstia ja hauria estat definitivament reconsagrada.

Fa anys que estem amb el debat absurd —una tabarra fomentada per les xarxes socials i els addictes al règim madridista— de si Cristiano Ronaldo és millor futbolista que Messi, i amb la pressió mediàtica d’aquest exèrcit d’un club-estat com el Reial Madrid, gairebé han aconseguit convertir la ficció en realitat. Solia repetir José María García, periodista que va cultivar l’insomni de tota una generació d’adolescents boomers o de la generació X, que "el temps llevarà o donarà la raó”, una frase atribuïda a Supergarcía, però que està extreta del refranyer castellà. El temps ni llevarà ni donarà la raó, perquè, per molt que es fomenti un debat nascut del mal perdre i el mal guanyar dels madridistes, el temps, en el cas de la polèmica Messi-Cristiano, és tan relatiu com forçat. Abans, ara i demà, l’argentí és el rei, i el portuguès és el bufó. I si això fos un drama shakespearià, Messi seria el Rei Hamlet i Cristiano, l’usurpador Claudi.

El madridisme sociològic —allà on viuen confortablement els socis, seguidors, periodistes cavernaris, presidents madridistes, empresaris okupes de la llotja del Bernabéu, polítics opositors, ministres i presidents del gobierno— és una nació en si mateix que posseeix el kit complet de tota nació amb estat. Vull dir, que per ells, ser del Reial Madrid és un imperatiu patri, un destino en lo universal, tal com va marcar un gran patriota com el Generalísimo, en un temps era temps en què Espanya necessitava un ambaixador per fer certa aquella frase de: “donde no llega la mano de un español, llega la punta de su espada”. Històricament, la mà del Reial Madrid ha sigut tan llarga i esmolada com l’espasa.

El madridisme sociològic creu que el futbol és seu, i situacions com les de la temporada passada no es poden admetre. I per tornar a recuperar l’hegemonia, no tan sols han donat un cop d’estat dins de l’estament arbitral, empesos per Real Madrid Televisión —aquí sí que queda clar que va ser primer la gallina i no l’ou, i qui és la gallina ponedora d’ous d’or—, sinó que han triat Xabi Alonso per recuperar el ceptre. L’ara entrenador del Reial Madrid va ser, en el passat, el migcampista consagrat per José Mourinho per convertir la gespa en un correccional.

Per contrarestar Guardiola van portar Mourinho. Per contrarestar Messi van portar Cristiano. Per contrarestar Flick han portat Xabi Alonso

S’ha de reconèixer: Xabi Alonso va ser un gran jugador, però també un bregós i un quinqui al camp, empès per la ment confusa d’un bandoler portuguès amb moltes mancances afectives. I tenint en compte els antecedents penals madridistes, s’intuïa que el Reial Madrid voldria reflotar esportivament l’equip llegant tota la seva fe de reconquesta en un tipus del tarannà de Xabi Alonso. Ningú millor que ell comprèn el significat metafòric d’aquella pancarta que van penjar a l’estadi Santiago Bernabéu que deia: “Mourinho, tu dedo nos señala el camino”. Si ens escoltes, Tito Vilanova, posa el teu altre ull a resguard, perquè l’ull de Déu és a tot arreu.

El que m’encurioseix del Reial Madrid és el seu complex d’inferioritat respecte al FC Barcelona. És quelcom que també li succeeix a la ciutat de Madrid amb Barcelona; un complex, per altra banda, incomprensible. Si a la Comunitat de Madrid li manca el Mobile, tracten de pispar-lo. I si volen fórmules 1, ja s’encarregaran els poders fàctics de matar d’inanició el Circuit de Catalunya. I si volen prendre-li l’hegemonia tecnològica a Barcelona, ja vetlla Isabel Díaz Ayuso per requalificar uns terrenys esportius —per cert, propietat del Reial Madrid— per col·locar-hi el seu 22@. Amb el temps, també voldran el teu nom i la teva ànima.

Aquest complex d’inferioritat és únic al món, i fa que el Reial Madrid —que es creu portador de l’essència futbolística i que llueix les quinze Champions com qui ensenya un escrot quadridimensional— es passi el dia cercant l’antídot que faci front al Barça, un equip que no té tanta lluentor a la sala de trofeus, però que futbolísticament és reconegut a tot el món com la pedra filosofal futbolística. Per contrarestar Guardiola van portar Mourinho. Per contrarestar Messi van portar Cristiano. Per contrarestar Flick han portat Xabi Alonso. La qüestió és ser més que els altres, encara que sigui per la via ràpida.

El meu pare i jo solíem parlar de la dualitat Madrid-Barcelona mitjançant la conya. Davant la piràmide de Guiza, un català diria: "construir això, avui dia, és impossible: és massa car". El madrileny, per contra, diria: "a Madrid, d’això, en tenim set". I és que en Tomás Roncero, l'Alfredo Duro o l'Edu Aguirre, tres dels babaus que conformen un programa de babaus conduït per un culer de falsa bandera com Josep Pedrerol, també consideren que a Madrid tenen set piràmides de Guiza, fruit d’un complex d’inferioritat que no es guareix amb quinze Champions, sinó amb el vassallatge de la resta d’equips i institucions envers el Reial Madrid. 

Així s’ha construït la història social, econòmica i cultural d’Espanya.