Aquest és un article escrit amb lògica postelectoral, aliena, per tant, a la lògica competitiva inherent a les campanyes electorals.

En termes pràctics, sabem que la Constitució espanyola del 1978 resulta irreformable, especialment en els temes substancials que afecten Catalunya. A més, després de la sentència del Tribunal Constitucional (TC) del 2010, han augmentat les possibilitats unitaristes i centralitzadores de l’Estat en termes de llibertat col·lectiva, reconeixement i autogovern.

A més, no són poques les coses que caldria canviar del marc institucional espanyol per poder parlar pròpiament d’un estat de dret i d’una democràcia liberal de qualitat: estructura, funcions i composició d‘un poder judicial que dinamita permanentment la separació de poders; atribucions executives del TC; la confusa i centralitzadora distribució “antifederal” de competències; una monarquia nacionalista “de part” en una societat plurinacional; una cambra alta molt allunyada de la representació política territorial; una crònica i deficient regulació del pluralisme lingüístic de l’estat; un sistema de finançament i d’inversions públiques que incentiva tant l’espoli econòmic de determinats territoris com un injust i irracional sistema de transferències interterritorials, etc.

La manca de congruència entre una societat plurinacional i un estat que actua en termes nacionals unitaris propicia una inestabilitat del sistema, tot incentivant posicions de ruptura en les nacions minoritàries quan no accepten la submissió al nacionalisme estatal. Cal afegir, a més, l’existència d’una cultura política i jurídica de marcat caràcter autoritari (antiliberal) que es recolza en un poder judicial hereu de la dictadura, que anteposa la unitat territorial de l’estat als principis democràtics i de l’estat de dret (drets individuals i col·lectius; separació de poders).

Per corregir aquesta incongruència entre societat i estat, en bona part caldria tornar a començar i corregir tot allò que es va fer malament a la Transició de fa quasi mig segle. En el tema del pluralisme nacional, les premisses van estar mal plantejades i després van ser encara pitjor desenvolupades.

Quan el reformisme estructural del sistema polític resulta irrealitzable, el sobiranisme i l’independentisme tenen tot el sentit d’existir, procurar ser hegemònics i fer avançar el país. I fer-ho tant per la via de superar les estretors estructurals i financeres de l’autogovern actual, com per la via de la ruptura. Però tot això cal fer-ho bé, fins i tot molt bé, quan s’ocupa una posició subalterna en el marc institucional de l’estat.

Cal establir acords “mesopolitics”, intermedis entre la “macropolítica” dels objectius generals i la “micropolítica” de les decisions sectorials o puntuals

Sabem que el nivell mínim de reconeixement nacional i d’autogovern que seria actualment acceptable pel catalanisme, independentista o no, està bastant per sobre del màxim acceptable pel nacionalisme espanyol actual, tant el de dretes com el d’esquerres.

Posem un exemple. En un lúcid llibre de Ramon Trias Fargas (Narració d’una asfixia premeditada, 1984; reeditat per Edicions Tibidabo, 2024) s’analitza el procés i els resultats de les negociacions entre els partits catalans i espanyols a principis dels anys 80. Destaquem aquí només quatre comentaris del llibre per si vostès consideren que són d’actualitat o que estan passats de moda:

1) “els catalans no estan d’acord entre ells i tendeixen a fer del pactisme un fi en si mateix”

2) “el reconeixement, en peu d’igualtat, de la nostra personalitat nacional (...) és també una manera de saber si la democràcia és possible a Espanya”

3) “Què ha passat? Molt senzill. Catalunya està políticament dividida i les seves aspiracions s’han revelat als ulls sorpresos de Madrid inesperadament modestes”.

4) “sense sobirania fiscal no hi ha sobirania de cap mena”

D’això fa 40 anys. Sense comentaris (perquè crec que el tema es comenta sol).

I a partir d’ara, com s’hauria d’actuar? Crec que les entitats sobiranistes i independentistes, tant els partits com les organitzacions civils, haurien de saber negociar i pactar les seves discrepàncies, els seus desacords. I saber actuar conjuntament, cooperar, malgrat aquestes discrepàncies, tot fugint del dispers i competitiu atomisme actual que desprestigia el projecte i debilita el país.

El fet que es comparteixin objectius generals, però després aquests partits i aquestes organitzacions s’enfrontin en el terreny pràctic va en detriment d’aquests objectius. Cal establir acords “mesopolitics”, intermedis entre la “macropolítica” dels objectius generals i la “micropolítica” de les decisions sectorials o puntuals. Acords que emmarquin accions estables de govern i que facin avançar el país.

No comparteixo gens la idea de que l’autogovern de Catalunya vagi en contra de l’objectiu de la independència. Més aviat passa el contrari. Si Espanya fos Canadà, un exemple de federalisme plurinacional, fins i tot la independència es veuria més com un instrument que com una finalitat en si mateixa. Però Espanya no és Canadà. És un estat molt més endarrerit, en termes liberal-democràtics (drets, institucions, procediments, reformes). El federalisme està avui dinamitat a Espanya (això els ho diu un antic federalista desenganyat), en contrast amb altres democràcies plurinacionals de la política comparada.

Fiar-ho tot a una mobilització ciutadana al marge de les institucions no és realista i desprestigia la causa mateixa de la independència

Però, com deia, cal saber governar i gestionar bé l’autogovern, malgrat que sigui escàs en termes competencials i estigui escanyat en termes financers. Fiar-ho tot a una mobilització ciutadana al marge de les institucions no és realista i desprestigia la causa mateixa de la independència. Ho necessitem tot, institucions, mobilització ciutadana i solvència internacional (com la que han fet i segueixen fent, per exemple, els polítics exiliats en el marc de les institucions de la justícia europea i internacional). I actuar en tots els escenaris possibles (Catalunya, Estat, Unió Europea, món internacional) i en el màxim d’àmbits possibles (reconeixement nacional, econòmic; fiscal i d’infraestructures; lingüístic; educatiu; de salut; cultura, europeu, internacional, ...). És convenient perfilar millor els quadres de doble entrada d’acció política. I aprendre dels desencerts, però també dels èxits del passat recent.

En l’àmbit de les institucions resulta inevitable que hi hagi diferents visions sobre com dirigir les polítiques educatives, energètiques, fiscals, ecològiques, de salut, treball, serveis socials, etc, però també hi ha molts aspectes que permeten objectius compartits. Això també afecta a les organitzacions cíviques, especialment a Òmnium i la ANC.

¿Com procedir a aquest pacte de les discrepàncies per a una cooperació mesopolítica ? Doncs es pot fer de diverses maneres, però les regles han de ser clares, consensuades i amb procediments de control, més enllà de les disciplines de partit. Podria començar-se, per exemple, amb un disseny d’objectius i una agenda d’acords i desacords realitzada per unes poques persones designades pels partits i les organitzacions cíviques, per passar després les conclusions sobre continguts i procediments als partits i organitzacions en una segona fase.

No sempre hi ha una contraposició entre un què i un perquè compartit i un desacord en el com, sinó que hi ha un terreny intermedi en el que es poden optimitzar idees, objectius i accions que crec que resulta totalment inconvenient abandonar d’entrada. Si es deixa tot a la lògica dels partits, les discrepàncies es mengen els possibles acords programàtics i estratègics.

El país dona molt més de si que el que mostren les pràctiques del panorama polític representatiu actual. La maximització partidista va en contra de l’optimització nacional. I aleshores el país no avança, ni molt ni bé.