Una jove estudiant de periodisme de la Universitat Pompeu Fabra es dirigeix a Ada Colau dins d’un Q&A organitzat pel Diari de Barcelona. “Les primeres imatges de l’Ada en el recorregut polític eren amb samarretes més reivindicatives que transmetien les seves idees. Si ara la roba és més formal, reflecteix potser una moderació d’idees o un madurament polític?” L’alcaldessa, notòriament contrariada, respon: “Entenc la intenció de la pregunta, però em sap greu que una dona em pregunti per la meva forma de vestir i no ho respondré, sincerament: jo em vesteixo com em dona la gana.” Segons conten testimonis de l’acte i explicava nostre benemèrit Nacional, el bel·licós to de Colau provocà una certa plorera en l’estudiant (qui justificà la pregunta degut al seu interès per la moda). Encabat l’acte, l’alcaldessa s’hi adreçà per consolar-la i treure ferro a la topada anterior.

Comparteixo formació filosòfica amb l’alcaldessa de la meva ciutat i espero que em permeti dur la pregunta d’aquesta futura periodista a la sala de disseccions. L’estudiant en qüestió no interpel·là Colau per la seva vestimenta (la qüestió no és, per tant, similar a: “Ada, com et vesteixes?”). Paral·lelament, i no és casual, la jove tracta Colau com una marca pròpia de criteris intencionals; la interrogació no es refereix a l’alcaldessa (a saber, no és: “Ada Colau es vesteix diferent d’alcaldessa que quan era activista?”) sinó que remet específicament a “les imatges de l’Ada”. Per consegüent, aquesta jove estudiant pregunta per l’evolució en l’aparença física-ideològica d’una persona que passa de la filiació militant-civil a l’alcaldia de la capital. Atès que l’únic paràmetre regidor del periodisme és la veritat, i que el canvi en qüestió és palès al món dels fets, la pregunta resulta absolutament oportuna.

El fet que Colau hagi canviat d’aparença transitant d’un reducte ideològic a una posició institucional de necessària moderació no és imaginària. Al seu torn i, coneixent la suprema intel·ligència de l’alcaldessa com a tità de la comunicació, cal suposar que la metamorfosi és del tot meditada. Per tant, que una periodista pregunti Ada Colau sobre l’evolució de la seva pròpia marca no té cap unça denigrant, ans al contrari; i si la persona qui li ho pregunta és una dona encara té més motius per celebrar-ho, car podrà fer justícia a una pregunta intel·ligent amb una resposta igualment astuta. En aquest sentit, l’alcaldessa podria haver afirmat amb justícia que a un home no li farien aquella pregunta. També podria haver dit que vesteix formalment, com s’espera del seu càrrec, però que no tindria cap problema per lluir de nou una samarreta reivindicativa, si es donés el context.

O fins i tot, posats a ser fatxenda, podria haver respost que ha canviat d’abillament però que se sent igual estupenda de verd amb les lletres PAH sobre la pitrera o ben abrigada amb una americana de cuir de mil pepinos, que per alguna cosa els pot pagar. Qualsevol frase de les precedents seria molt millor que emprar un to de sicària amb una persona més jove i (com dirien els cursis podemites) situada en una posició molt més indefensa que la de l’alcaldessa. Jo no faré com les ministres amb problemes d’escriure lleis que regalen lliçons de violència política, però estic segur que l’Ada no tornarà a cometre un error similar. De fet, alcaldessa, jo hauria anat encara més lluny i hauria respost: “Sí, al llarg de la vida m’he vestit diferent, però l’important és que els meus uniformes m’han ajudat sempre a ser la primera en tot, i vestida així és com jubilaré definitivament Trias i Maragall.”

Pel que fa a la nostra futura companya, poc em queda per dir-li. Vas fer la pregunta adequada i, com veuràs en el futur, si s’emprenyen i els surt aquest posat de mafiós baratet és que l’has encertada de ple. Només una esmena. A la propera fes ús d’aquesta meravella anomenada repregunta, i digues-li a la primera autoritat de Barcelona que tu també preguntes el que et surt dels collons. I res de llàgrimes. La mires als ulls, et falques com una reina, i així li demostres que la teva paraula té molt més poder que la seva vanitat. Fi de la lliçó.