Pel llenguatge els coneixereu, n’hi ha prou si t’hi fixes en les paraules. Ho sap un bon lector, o psicòleg, o policia, o comerciant o analista polític. N’hi ha de sobres amb una paraula per entendre-ho tot, s’obren tots els panys, fins i tot la caixa forta. Sabreu quina mena de persones són per com parlen, per com trien els mots. De fet, no parlem un idioma sinó és l’idioma que parla a través de nosaltres, de la mateixa manera que parla la nostra espècie a través del nostre cos i el dels nostres fills. Desconeixem la història per la manipulació política d’alguns, precisament a través d’unes quantes paraules fetitxe. Com el concepte espanyol de l’imperio, tan grotesc i arrogant durant el franquisme. Es va repetint una i altra vegada per mostrar la gran ferida del nacionalisme espanyol, la gran tragèdia que vol revertir (en va) el feixisme espanyol: la pèrdua irreparable de tots els territoris colonials d’Amèrica i d’Àsia en menys de cent anys. Ara agafeu el vostre passaport espanyol si el teniu i obriu-lo pel començament. Hi ha un enorme mapa de l’Amèrica espanyola que commemora quatre viatges de Cristòfol Colom de fa cinc-cents anys. Més o menys fa el mateix servei que quan Mussolini reclamava per a Itàlia els límits de l’imperi romà amb els seus mapes. Però ho feia abans de la guerra mundial, no ara.
De l’obsessió espanyola per posseir un imperi va venir el desastre d’Annual de 1921. La carnisseria de vint mil soldats, abandonats pels seus superiors que van fugir medalles ajudeu-me, sense queviures, ni munició ni una mínima organització logística. Una carnisseria que acabarà amb la monarquia d’Alfons XIII, la República, el franquisme i que avui continua llastrant el règim patriòtic espanyol de 1978. Perquè aquell episodi fou d’una claredat molt particular, molt sincera. El fantasma d’Annual és el fantasma de la incompetència espanyola, el de la corrupció perpètua i el del complex de superioritat de determinats actors polítics, avui com ahir, intoxicats de testosterona i de paraules verinoses com imperio. Entre els missatges i telegrames que intercanvia Alfons XIII amb els seus generals africanistes que maten moros, que s’imaginen infantilment que són el Cid o sant Ferran, amb armes químiques, amb aviació, amb armes de darrera generació, n’hi ha una que fa venir calfreds. Fa entendre moltes coses perquè la pronuncia el rei com la pronunciarà després el general Franco: Cruzada. Moros o catalans, tant és, tots som iguals perquè tots som estrangers, tots som igualment inferiors als ulls del feixisme espanyol.
Fa anys en vaig parlar amb José Luis de Vilallonga i Cabeza de Vaca, l’enyorat marquès de Castellvell. Em va servir un whisky, mentre es caragolava els cabells darrere el coll. M’explicà part d’aquells fets desventurats, inhumans, d’Annual. Els coneixia de primera mà perquè tenia un pare molt estirat, Salvador de Vilallonga i de Càrcer, que havia estat ajudant i confident del general Miguel Primo de Rivera. Es veu que Alfons XIII, rei estratega sense ni la més remota idea d’estratègia, rei bufat i milhomes que trempava amb els uniformes de colors llampants, amb les bandes militars i les banderetes, amb l’exhibicionisme de les parades, amb la immutable jerarquia de l’Exèrcit, sempre es va imaginar que posseïa una grandesa que, en realitat, no tenia. Necessitava ser extraordinari quan no podia destacar per cap qualitat. De manera que se sentia atret pels militars més frívols i bocamolls, més emplomats, pels cortesans més reaccionaris i classistes, per l’exaltació d’una masculinitat tan sincera com prehistòrica. I concretament pel seu favorit, el general Fernández Silvestre, jove veterà de la guerra de Cuba, amb qui jugava al conegut joc adolescent de les mútues provocacions. No en deus tenir prous per atacar per sorpresa el moro i fer-lo fora d’Alhucemas, general, i sense fer gaire preparatius. Això de fer la guerra escrivint damunt d’un paper un gran pla i fent al costat molts números és cosa de gent limitada. La guerra necessàriament hauria de ser una altra cosa. Un ritual de valents, de temeraris, d’homes de veritat...
De manera que, un bon matí, el general Fernández Silvestre telegrafià el rei per dir-li que, amb l’exèrcit, s’havia introduït en territori enemic, a la brava, i que per Sant Jaume o, com a molt tard, pel dia de l’aniversari del rei, el primer d’agost, obriria una ampolla de xampany a Alhucemas i celebraria la victòria. Que havia tirat pel dret i ja està. El xampany sempre ha servit perfectament al fatxenda. I del fatxenda sempre en surt el fatxa, el feixista, d’aquest greu complex de superioritat que divideix els humans en superiors i inferiors, en mascles i nenes, en valents i covards. Alfons XIII no se’n sabia avenir, quin atreviment més viril, quina determinació. Va respondre amb un altre telegrama que retrata perfectament l’univers mental del rei africà: “Olé tus cojones”.
Molts dels testicles dels soldats comandats per Fernández Silvestre, que va morir en l’escabetxina contra Abd El Krim, foren amputats pels rebels rifenys i utilitzats per ridiculitzar-ne els cadàvers. N’obrien les boques i els deixaven allà dins, els cossos sense enterrar, sota el sol inclement de l’Àfrica.