Un dia del mes de juny d’enguany llegia jo, de bon matí amb un cafè amb llet al costat, una entrevista a Jaume Collboni al diari La Vanguardia: "És important que siguem proactius en la defensa de la identitat de la ciutat, de la seva cultura i llengua pròpia, que és el català, dels nostres costums, de les nostres festes majors, de tot el que ens fa ser barcelonins i catalans". Ep! Alto les seques! Vaig tornar a mirar l’encapçalament de l’entrevista, no fos cas que m’hagués confós i estigués llegint l’entrevista a un polític d’algun partit sobiranista. Després de constatar que, efectivament, era una entrevista a l’alcalde socialista de la meva ciutat, vaig prosseguir, encuriosit. Afegia l’alcalde de la capital: "Tot això està patint una gran pressió, però com a partit progressista hem de reivindicar la defensa de la nostra identitat pròpia, del nostre comerç tradicional, de la nostra llengua. Hem d’acollir les persones que arriben aquí i dir-los: has de parlar català i has de parlar castellà". De sobte em vaig sentir com sant Pau quan va caure del cavall. Era realment possible que el batlle de Barcelona fes el diagnòstic precís i exacte de la realitat de la identitat i la llengua de la ciutat? Em vaig fregar els ulls i em vaig pessigar. No passa pas cada dia que jo comparteixi el cent per cent del que diu el meu alcalde. Havia tornat el PSC de Pasqual Maragall, Antoni Dalmau, Montserrat Tura, Antoni Castells o Quim Nadal?
Admeto que aquella entrevista em va reconfortar una mica. No tot semblava perdut si fins i tot el PSC creia que era el moment de tancar files amb la llengua i la cultura catalanes, d'apujar el to, de sortir en defensa de la identitat barcelonina, tan masegada darrerament. Amb els socialistes dins d’aquesta trinxera seria molt més fàcil aturar i revertir la reculada en l’ús social de la llengua catalana. Però, ai las, una flor no fa estiu i una entrevista tampoc no genera un programa polític. A finals d’agost encara no ha plogut gaire, però sí que ha arribat la galleda d’aigua freda. Aquesta setmana he sabut, gràcies al diari digital Tot Barcelona, que un ciutadà honorable ha denunciat 76 establiments de Barcelona per no complir l’obligació legal de retolar o atendre en català. El nostre Ajuntament, tan diligent a l’hora de cobrar totes les taxes i a l’hora de multar els establiments històrics per tenir rètols que sobresurten un centímetre de la façana, ha enviat a tots aquests establiments una carta informativa recordant-los que han de complir la llei. "Sensibilització", en diuen. Però això ha estat tot: cap inspecció posterior, cap expedient sancionador, cap seguiment del cas, res de res. Una carteta per complir l’expedient i tema tancat.
L’Ajuntament de Barcelona, el batlle del qual diu que cal defensar la llengua catalana, no fa res per fer complir la llei
Ras i curt: l’Ajuntament de Barcelona, el batlle del qual diu que cal defensar la llengua catalana, no fa res per fer complir la llei. Més aviat al contrari: els 76 receptors de la carta ja saben que no han de patir perquè l’Ajuntament no farà res més, i per tant podran continuar menystenint la nostra llengua amb absoluta impunitat. És fàcil constatar l’aberració del fet si fem un petit exercici i canviem el motiu de les denúncies. Imaginem que 76 locals haguessin estat denunciats per impedir-hi l’accés de persones negres. O d’homosexuals o lesbianes. O de gent gran. O de discapacitats. Algú creu que l’Ajuntament de Barcelona enviaria a aquests locals una carta informativa sense més seguiment del cas? És clar que no. L’Administració actuaria amb fermesa contra aquesta discriminació intolerable, com no pot ser d’una altra manera. No només perquè és llei; sinó perquè és el correcte. Però amb el català és diferent, és clar. Perquè ja se sap que el català ha de ser amable, simpàtic i atractiu i que no s’ha d’imposar perquè genera rebuig. Un cas únic al món en el qual la llengua oficial i pròpia no té cap eina ni mecanisme per a implementar-se com a tal. Fantàstic, escolti. A la meva família, el castellà ens el van imposar i durant 18 anys al DNI hi vaig dur un nom que no era el meu perquè el meu nom (el mateix de l’alcalde, goita) era il·legal l’any 1974. I, en canvi, la llengua catalana ha d’anar demanant perdó per les cantonades cinquanta anys després de la mort del dictador enviant cartes per "sensibilitzar".
És evident, doncs, que una cosa és la propaganda oficial i una altra, de ben diferent, l’acció política concreta. Ja ho deia el president José Montilla, a qui vaig tenir l’ocasió de retrobar l’altre dia, després de molt temps: "Fets, no paraules", deia durant el seu mandat. Era la seva manera de dir el mateix que va escriure el rei en Jaume al Llibre dels fets: "Fe sens obres morta es". És cert que els socialistes excel·leixen en l’art de la propaganda. Per exemple, el fet d’haver nomenat una comissionada de la llengua catalana a l’Ajuntament de Barcelona és una bona jugada de propaganda, vistos els resultats concrets. Però també és cert que, com diu la dita, es pot enganyar molta gent durant poc temps, o alguna gent durant molt temps, però no es pot enganyar molta gent durant molt temps. I això és el que acabarà passant, per moltes entrevistes i proclames que es facin a favor de la llengua pròpia de la ciutat. Al final, el ciutadà passarà comptes i arribarà a les seves pròpies conclusions.