Ara per impedir un govern de la capital de Catalunya amb Trias i Maragall. Segona envestida consecutiva contra els republicans. La malvolença de l’alcaldessa i el seu entorn contra Maragall i els republicans és proporcional a la servitud a les elits de la ciutat. Ens va enganyar sense manies al comú dels mortals el 2019 quan afirmava que mai seria alcaldessa amb els vots de "la pitjor dreta de la ciutat". I ara hi ha tornat amb una nova falòrnia: en cap concepte hi hauria investidura de la mà del PP emulant Valls.

Colau va participar en un cordó sanitari contra Ernest Maragall. Tot per ser alcaldessa. Podia haver estat primera tinent d’alcaldia del primer govern de Barcelona d’esquerres i sobiranista. Però va preferir ser l’alcaldessa d’un govern que Collboni va ungir amb Ciutadans. Allí va vendre tots els principis. Un cop ja els has rebregat, la segona vegada deu ser més fàcil. Colau li ha agafat gust a saltar-se tot compromís a discreció. I a participar en pactes amb aquella dreta que diu detestar. Però amb qui insisteix a pactar exhibint una mena de superioritat moral alliçonadora que no és més que una impostada fugida endavant.

Trias no és més de dretes que Collboni. I està clarament a l’esquerra del PP. De totes les opcions possibles, Colau ha triat la més espanyolista. I la preferida a les plantes cimeres de la Diagonal. I aquesta és una veritat com un temple. De la mateixa manera que el 2019 va impedir amb nocturnitat i premeditació l’opció més d’esquerres i sobiranista.

Els hereus del 15-M han acabat per alinear-se al costat de tot allò que deien rebutjar, teledirigits per Collboni, que ha gestionat tots els acords amb les dretes de la ciutat

Colau ha triat el candidat preferit pel triumvirat fàctic (financer, mediàtic i empresarial) de la ciutat que dues setmanes després de les eleccions exigia a Trias que pactés amb Collboni. És cert que aquesta també era l’aposta del convergent Batet. Però no ha estat la de Trias, almenys no d’entrada. I en cap cas la de Maragall, malgrat la propaganda patriòtica de cansalada suada que deia que Maragall pactaria amb Collboni. Tot una farsa interessada.

És veritat que aquest triumvirat no veia amb mals ulls l’alcaldia de Trias. Però mai amb Maragall. Se sentien infinitament més còmodes amb Collboni, l’home de les bambolines, el soci preferent de Colau per a tot i per damunt de tot.

Trias i Maragall van pactar amb més o menys encert. Però amb llum i taquígrafs. A ulls de tothom. En canvi, el pacte de Colau no només ha estat opac i enredant, sinó que de tan inconfessable l’ha portat a dir que no en sabia res. És una infàmia, un tot s’hi val.

Colau ens ha entabanat tothora. I ho ha fet fins al darrer moment negant fins i tot saber què faria amb els seus vots el PP. Mentida rere mentida. No és que la veritat hagi de ser patrimoni de l’esquerra. Però el que segur que no hauria de ser un intangible és tanta mentida, tan seguida i tan sentida. El pacte amb el PP es va ungir a Madrid amb el seu assentiment, empès per les direccions del PSOE, PP i Sumar.

Els vots dels de Colau tampoc han estat gratis. Enèsima mentida. Colau i el seu equip tornaran al govern de Barcelona després del 23 de juliol. Més aviat que tard. Alguns, càrrecs de confiança, ni tan sols ara deixaran el govern. És part del pacte. I en pocs mesos, tornaran tots al govern de Collboni, per la porta de davant o per la porta de darrere.

Els hereus del 15-M han acabat per alinear-se al costat de tot allò que deien rebutjar, teledirigits per Collboni, que ha gestionat tots els acords amb les dretes de la ciutat (ja només falta Vox) i actuant sempre amb la connivència dels que han remenat la política i la ciutat des de les talaies.

Si Colau va escoltar la intervenció de Maragall al ple, segur que en el fons d’un cor que un dia va ser noble devia pensar: "Quina lliçó de dignitat".