He vist Nuremberg, aquesta pel·lícula sobre els judicis que els aliats van fer servir per acabar de trencar l’espinada a Alemanya i, alhora, per sotmetre Europa al marc retòric i emotiu que l’ha portat fins a la situació actual enfront de Rússia i els Estats Units. És una pel·lícula curiosa. Comences pensant que els americans volen revisar aquell episodi sobre una base més realista, i t’acabes adonant que el sistema és tan vell i feble que senzillament no pot fer un pas sense posar-se en evidència. Una mica com li va passar a la presidència de Joe Biden —o com li passa a la justícia espanyola d'ençà de l'1 d'octubre.
El sistema internacional cau més de pressa que els valors que el sostenien, i això complica molt les coses. A mesura que la pel·lícula avança, costa de creure que el guionista no et vulgui fer simpatitzar amb els nazis. De fet, té gràcia que Göring sigui interpretat per Russell Crowe, el protagonista de Gladiator. Al final, el segon de Hitler és l’heroi per eliminació de la pel·lícula, el personatge que surt més sencer de la comèdia. La pel·lícula vol ser una defensa de les bases del marc liberal, i dibuixa una mena de segon Versalles: un panorama en el qual Alemanya és destruïda per les contradiccions d’un ordre en descomposició que necessita un vençut total per poder tornar a començar.
El film sembla voler recordar allò que Albert Speer va escriure a la presó de Spandau, que la desgràcia d’Alemanya va ser no tenir un marc ètic capaç de canalitzar la força de la seva tecnologia i el seu exèrcit. Però el que es veu és que cap país no estava preparat per les possibilitats que oferia la modernitat, quan va esclatar la Segona Guerra Mundial. Alemanya simplement es va deixar portar per les presses que infonen la por i el dolor, i va caure en la temptació de voler reordenar amb massa força el món que l’oprimia, abans que el món que l’oprimia estigués madur per caure. Em sembla que aquesta és la millor lliçó que els europeus podem treure de la pel·lícula.
Nuremberg no només va fer veure que jutjava uns criminals condemnats d’entrada: sobretot va fixar quines nacions d’Europa tenien el dret moral d'existir. Alemanya i Catalunya són les dues nacions del continent més perjudicades per la geopolítica de Nuremberg. Per això mateix poden ser determinants en la seva relectura. A Catalunya també li van saltar els ploms, fa un segle, i també ha pagat la pressió dels Estats Units i Rússia. La crisi política d'Espanya deriva de les dificultats que l’ordre en descomposició té per contenir la veu de Catalunya. Sílvia Orriols passa per ser la líder d'un partit d’ultradreta, però en els seus discursos hi ressona l’esperit d’allò que va dir Lluís Companys en el darrer parlament, abans de marxar a l’exili: que fins i tot el nom de "catalans" seria esborrat per l’exèrcit que venia.
Els discursos d’Orriols al Parlament tenen tant èxit perquè és l’única veu que no sembla resignar-se a deixar que Catalunya mori presonera d’un sistema de valors decrèpit
Cap polític del país s’havia exposat tant a la repressió espanyola des de l’esclat de la Guerra Civil com ho ha fet Orriols. En el referèndum de l’1 d’octubre, Catalunya encara va mirar d’encaixar-se en el marc liberal sorgit de Nuremberg. Els discursos d’Orriols al Parlament tenen tant èxit, i corren tant per whatsapp, perquè és l’única veu que no sembla resignar-se a deixar que Catalunya mori presonera d’un sistema de valors decrèpit, incapaç de renovar-se. Els alemanys també van abandonant, a poc a poc —més lentament que Catalunya—, el seu lideratge silenciós del Continent.
Encara que sembli contraintuïtiu, quan les costures d’un vell ordre comencen a esquerdar-se és quan cal anar amb més peus de plom. La part difícil arriba sempre quan tot s’ensorra i la manca d’un sistema d’equilibris fa que els arribistes perdin la noció dels límits. Orriols ha donat continuïtat a l’1 d’octubre, però no podrà salvar el país tota sola. El seu discurs sobre la immigració ha trencat tabús que venien del franquisme. Ha servit per fer conscients als catalans que Europa no va començar el 1945, i que Catalunya, com també va dir Companys abans que la Gestapo el detingués, no ha de morir perquè el món vagi millor. Però el discurs del "seny i ordre" aviat tocarà sostre i serà fàcil d’instrumentalitzar.
El país només se’n sortirà si la catalanitat insubornable d’Orriols es va escampant de manera orgànica a través de les diverses sensibilitats polítiques. Una de les coses que Oriol Junqueras va fer bé, per exemple, quan ERC anava cap amunt, va ser no esforçar-se a disputar a Junts l’alcaldia de Barcelona. La decisió li va costar l’ensorrament del seu partit, i la corona de virrei, però va ajudar a protegir Puigdemont i ha deixat el PSC més a prop d’haver de tornar a triar entre els hereus de Franco i Catalunya. La pressió que hi ha per fer fora Pedro Sánchez de la Moncloa no recorda per casualitat a la que va fer l’unionisme per impedir que Xavier Trias fos alcalde de Barcelona.
Com explicava Enric Juliana fa molt poc, Espanya es va quedant sola amb els seus fantasmes, en una Europa en crisi. L’Estat busca maneres de tornar a començar de zero a costa de Catalunya, com ja va fer amb la Guerra Civil i el franquisme. Sánchez i Puigdemont són els dos darrers obstacles, i Aliança Catalana no hauria d’ajudar a tombar-los. Intentar substituir Junts a Barcelona, com sembla que vol fer Orriols, és un error. Al cap i casal s’hi ha d’anar amb un discurs i amb un equip que desafiï de manera indiscutible la carnisseria que l'ordre moral de Nuremberg ha fet amb la catalanitat a Barcelona. Si no, val més treballar país endins i deixar que l’ordre es vagi ensorrant sol.
Hauríem de vigilar de no passar del Sant Pancràs Salut i Feina, que va regir l’autonomia, al Sant Pancràs Salut i Deportacions, que ara està de moda a Europa. El que s'ha fet amb la seguretat i la immigració, aprofitant el 155, s'ha d'explicar bé i de cap manera no ho pot pagar Puigdemont. A mesura que el vell ordre faci figa, el PSC de Barcelona s’anirà acostant a Junts, com ja li va passar a Sánchez a Madrid. Espanya provarà totes les combinacions i cap funcionarà sense el vistiplau dels catalans. Com passa a Europa amb els alemanys, Catalunya és la clau d’Espanya. I aquesta clau guanyarà valor i obrirà portes que encara no es veuen a mesura que tot es compliqui.