A Elna els cartells són en bilingüe i no tots els cambrers et responen en francès: alguns ho fan en castellà. Perdonin si aprofito el començament d’aquest article per fer un sever advertiment sobre la situació del català a la Catalunya Nord, després de cinc anys de fer-hi visites regulars: el retrocés, més enllà de les parets d’algunes aules, és total. Ho dic perquè aquí baix ens recreem sovint en ficcions sobre oficines institucionals, delegacions de TV3, seus d’Òmnium, himnes de l’USAP i magatzems amb urnes i paperetes, com si allí dalt es visqués una mena de renaixença quan en veritat el cataclisme és dramàtic, quasi devastador. No es poden demanar miracles, és clar, ni tan sols a Elna, però és trist comprovar com la realitat al carrer no es correspon en absolut a la realitat dels cartells. Més aviat el bilingüisme dels cartells sembla, com a Perpinyà, un acte de caritat o de condescendència. M’ho diuen sovint els activistes de la zona: “sempre acabem trobant-nos els mateixos”. Tenim un problema, i un avís. Una màquina del temps, nord ençà i ben a la vora, que ens confirma allò de “o independència o assimilació”. Al cap i a la fi, amb l’autonomia ni la immersió se salva.

L’acte de Puigdemont va ser un eclipsi, com tantes vegades quan el president intervé per sacsejar tot el tauler polític català. Amb tots els defectes i amb tots els errors —assumits explícitament, per cert— el president Puigdemont va demostrar per què encara és l’únic “material polític” (en la desafortunada terminologia de la política catalana underground) que pot arribar a ferir Goliat allí on li fa més mal. És alguna cosa més que el mal menor, és el dit a la llaga. Encara. I malgrat. La seva conferència venia a arrodonir la seva autoprofecia (paciència, perseverança i perspectiva) i salvava, tard però efectivament, la seva promesa de tornar. Queden alguns interrogants per respondre, és clar, però la incògnita principal ha quedat esvaïda: es presenta, i es presenta amb la teòrica protecció d’una amnistia, i renunciant expressament a la immunitat europea. A més, es presenta encara que aquesta protecció legal (pendent d’aprovar-se) no fos tinguda en compte pels tribunals espanyols. He dit que queden alguns interrogants per respondre, però, sincerament, el cert és que no en veig gaires: va admetre que el context no és el d’activar la DUI, però que la DUI està latent i ho condiciona tot. Va oferir clarament un temps (un compte enrere) per a una negociació a Suïssa que provi de resoldre el conflicte seriosament, i que ho faci amb les parts, parlant en igualtat de condicions. Va subratllar que la seva demanda serà la d’un referèndum d’autodeterminació acordat, i no cap fórmula intermèdia ni cap tèrbol acord de claredat. També va dir que hi havia qüestions immediates a resoldre, començant per la del finançament i la inversió estatal, oferint unes dades directament humiliants. Va parlar molt directament dels problemes de la llengua, del fet que aquesta hagi estat la seva primera raó per fer política, i va parlar d’identitat: vivim en un país on és molt més fàcil que et reconeguin sentir-te dona (o home) que sentir-te oficialment, exclusivament, català. A Suïssa s’hi gira feina, i l’amnistia, com sembla comprovar-se, no era cap final sinó un començament. A Espanya, per la seva banda, veurem quina fitxa mouen, ara que els peons judicials (els seus nous militars i el seu únic botó vermell) estan perdent tanta efectivitat.

La veritable advertència d’Elna ve de fora de les parets de l’ajuntament: o independència, o patois

Sánchez diu que tot això és “el passat”. Bé, en efecte, és el passat, però encara és més passat l’Estatut, l’autonomisme, la cotilla del 78 i el cafè per a tothom. La roda del hàmster, o el dia de la marmota, s’assemblen més a tot això i de fet són l’origen del problema. D’altres sectors han apuntat també que el discurs d’Elna apel·la a les emocions. Bé, no hi veig el problema. No existeix el vot no emocional. Les emocions humanes, si les comptem, no són gaires: l’alegria, l’eufòria, l’amor, l’odi, la tristesa, la por, el fàstic, l’avorriment, la decepció. Fa anys que a Catalunya l’emoció predominant és la decepció, el desconcert, la tristesa i fins i tot la ràbia. Comprensible. I compartit. Ara bé: apel·lar a aquestes emocions també és fer un discurs emocional. Com també ho és apel·lar a les avorrides receptes d’Illa, o a la por per si arriba el PP amb Vox. Emocions, a tot arreu, per donar i per vendre. Puigdemont va escollir una emoció determinada, que va ser la d’aquell optimisme que busca retornar una moral de victòria. Es pot criticar l’oportunitat d’aquest discurs, o bé combatre’l amb arguments racionals, és clar: ara bé, la moral de victòria també pot ser un argument racional. Més que racional: pot ser un discurs perfectament realista, pragmàtic i demostrable amb el temps. Hi ha raons per a l’optimisme, vull dir, tal com hi ha emocions en els escèptics. L’enveja, veus?, també n’és una.

La veritable advertència d’Elna ve de fora de les parets de l’ajuntament: o independència, o patois. Aquest tampoc no és un discurs purament emocional, només cal anar-hi o simplement fer una ullada (una audició) als carrers i botigues de Barcelona. I si és emocional, ho és en tot cas des de la ràbia, la indignació i la preocupació. Això de les emocions, com sabem els adults, és qüestió d’aprendre a gestionar-les. La paciència, la perseverança i la perspectiva hi poden ajudar.