D’ençà que l’Enric Vila i servidor posàrem l’abstenció al centre de la política catalana, el país ha guanyat una atmosfera molt esperançadora de claredat. No només s’ha palesat que els anhels (i les exigències lícites) dels electors han d’ésser el fonament d’una relació sana entre el poble i els seus representants, i que de trencar-se aquest pacte —amb un tsunami de fulls de ruta incomplerts i de mentides recurrents— els votants tenen tot el dret del món a quedar-se a casa el dia de les eleccions o àdhuc de reclamar un relleu general dins la partitocràcia. A banda de retornar el sentit de l’exigència als ciutadans, cosa de mínims, el perill de l’abstenció ha deixat en boles una plèiade de polítics incapaços d’oferir cap incentiu, justament perquè carreguen un lustre de mentides tan oceànic al sarró que ni el xantatge habitual ni la demagògia antifeixista de torn podrà salvar-los.
Molts electors catalans enyoren la retòrica ampul·losa del procés i, de la mateixa forma que els sud-americans pels volts de l’any seixanta-vuit, voldrien tornar a adreçar-se als seus representants tot cridant aquell bellíssim eslògan: “basta de realidades, ¡queremos promesas!” Això és un desig molt legítim però, justament mercès al fantasma de l’abstenció i a tot el que hem après durant l’últim lustre, els polítics catalans que es presenten al Congreso ja no tenen cap mena d’èpica falsària a la qual recórrer per excitar la penya. Gabriel Rufián ja no pot dissimular més que Esquerra es presenta a Madrit amb l’única esperança d’ésser crossa del PSOE (l’alcaldessa de Santaco, Núria Parlon, ja mostrà al republicà com n’és d’efectiva aquesta genial estratègia) i Míriam Nogueras ha hagut de recórrer a les llàgrimes d’un convergent com Trias per continuar escampant putaespanyisme pel món.
Gabriel Rufián ja no pot dissimular més que Esquerra es presenta a Madrit amb l’única esperança d’ésser crossa del PSOE (l’alcaldessa de Santaco, Núria Parlon, ja mostrà al republicà com n’és d’efectiva aquesta genial estratègia) i Míriam Nogueras ha hagut de recórrer a les llàgrimes d’un convergent com Trias per continuar escampant putaespanyisme pel món
Tot això és ben clar i no cal insistir-hi gaire més. Però, justament perquè la democràcia no és només cosa dels polítics, l’abstenció també ha posat llum en la doble moral dels electors catalans. Durant les últimes setmanes, ha sigut veritablement entendridor veure com la major part de la intel·lectualitat tribal clamava a Twitter contra l’abstenció, escudant-se en allò tan cuqui d’aturar el feixisme. La cosa té molta gràcia i no només perquè, com ja vaig escriure, ni Sílvia Orriols és Hitler ni el tàndem Feijóo-Abascal la resurrecció del general Franco, sinó perquè fins i tot als savis del país els comença a fer una mica de vergonya això de reconèixer que votar PSOE o Sumar tampoc no acaba d’ésser una garantia de cara a la salvació nacional. Ja no es tracta, en definitiva, d’exhibir-te dient contra què vas, sinó de mullar-te a l’hora d’explicar-nos què vols jugar-te per allò que defenses.
De la mateixa forma que els partits han perdut credibilitat, i ben aviat es veuran alterats per jovenívoles sectorials crítiques, caldrà que els electors també esmenin el paperot insofrible de les anomenades entitats cíviques. L’ANC ja s’ha convertit en una agrupació de friquis esperpèntica i, fent ús de la metòdica convergent de tota la vida, la seva capatassa ja està fent burla de l’abstenció a força de demanar a la gent que ompli les urnes amb una papereta de l’1-O (ella que és funcionària espanyola, ja em direu si no té conya la vida!). També Òmnium que, en comptes d'auditar l’estratègia indefensable dels partits durant el postprocés, ha demanat un desbordament democràtic a les urnes, la qual cosa és igual a suplicar que la gent voti sense esperar res a canvi. Espero que els socis de les respectives entitats en prenguin nota i enviïn també els seus estrategs a la paperera de l’oblit.
Els electors estem exigint un pacte de claredat amb els seus representants. També, inconscientment, estan obligant-se a ser més clars amb les seves pròpies contradiccions polítiques. De moment, tot són bones notícies. I ha començat a ploure una mica, que ja ens anirà bé a l’hora d’escampar tanta polseguera.