A banda dels jutges patriòtics i el deep state i la resta de malvestats que patim a Catalunya, en general provinents de les dretes més agressives d’Espanya; hi ha un altre problema de llibertats que no anomenem mai, tal vegada perquè no forma part del relat políticament correcte: l’assetjament, coerció, amenaces i censura ideològica que exerceix determinada esquerra contra qualsevol dissidència que no concordi amb el seu catecisme doctrinari. Per dir-ho clar i català: estem patint una esquerra amb tics totalitaris que no és nova a Catalunya, com bé ens recorda la memòria tràgica.

A diferència del feixisme de dretes, que acostuma a ser clar, detectable i majoritàriament rebutjat per la societat; el feixisme d’esquerres és molt més sinuós, menys reconegut i gaudeix, malauradament, de menys rebuig. Però existeix, és molt actiu i, atesa la seva impunitat, molt nociu. La darrera conseqüència de les seves accions ha estat la decisió dels Cinemes Girona de cancel·lar la projecció de les quatre pel·lícules presentades al Festival de Cinema Israelià Seret, el més prestigiós en el seu gènere i que ja fa dotze anys que es projecta a diferents ciutats del món. A causa de les pressions, campanyes i amenaces, els Cinemes Girona es varen espantar i el seu comunicat era tan breu com eloqüent, després de reconèixer una situació “delicada”: "No volem afegir res, ni podem". Sortosament, es va trobar una altra sala (anunciada de manera clandestina i amb presència policial), i es va poder projectar la primera pel·lícula del festival: Seven blessings, del multipremiat director israelià Ayelet Menachemi. Les altres pel·lícules es faran en diferents sales per tal d’evitar les accions de boicot dels sectors extremistes. El cartell de sold out està penjat des del primer moment.

Atès el final feliç de la polèmica, es pot dir que la cultura ha vençut a la censura més barroera, però la qüestió no està en el bon resultat, producte de la determinació de les fundadores del certamen, Odelia Haroush i Patty Hochmann, que es varen negar a cancel·lar el festival, sinó en la intenció que tenia la campanya de pressions i amenaces patides. En aquest cas, es tracta de les organitzacions antiisraelianes, en general molt intolerants i agressives, però el fenomen no se circumscriu només a aquesta qüestió, per bé que la fan servir com a esca de tots els mals. Des de fa temps ha augmentat a Catalunya (i arreu) la influència d’una esquerra profundament intolerant que decideix de què es pot debatre i quin relat públic es pot imposar, mentre reparteix dogmes de fe i assenyala dissidents. Tot i que aquests postulats totalitaris venen de posicions d’extrema esquerra, és alarmant com les esquerres més centrades compren el relat o, si més no, s’espanten i opten per rebutjar el debat per no quedar “marcades”.

A Catalunya, terra de llibertats i de tolerància, hi ha debats que no es poden fer, debats prohibits i substituïts per dogmes de fe irrefutables, la discordança amb els quals envia l’heretge a l’infern

El primer que fan és patrimonialitzar el concepte d’esquerres, de manera que aquells que no compleixen amb el cànon fixat passen a ser dretans o, directament, feixistes. Després els dogmes de fe queden establerts: s’ha d’anar sempre contra Israel o ets un colonitzador; els palestins no tenen mai cap culpa o ets un genocida; no es pot qüestionar la immigració o ets feixista; no es pot debatre sobre l’islam o ets islamòfob; el catolicisme és una xacra o ets reaccionari; defensar la identitat catalana amb sordina o estàs sota sospita; s’ha d’estar a favor d’augmentar impostos o ets un insolidari; els empresaris són dolents o ets un opressor de la classe obrera; visca l’impost de successions o ets un ric de merda, i així un llarg etcètera d’imposicions dogmàtiques que acoten tant els límits dels debats, que ens deixen sense possibilitat de mantenir-los. I no només neguen el debat, sinó que persegueixen, estigmatitzen i assenyalen qualsevol que gosi plantejar una opinió diferent. I d’aquí al boicot a persones i actes o, fins i tot, a l’agressió física queda una passa.

La qüestió és que aquestes posicions ultristes —l’ultrisme d’esquerres és igualment ultra que el de dretes— contaminen de tal manera el debat general que les opcions més centrades s’espanten i el defugen. ERC està totalment segrestada pel relat dels comuns, fins al punt d’haver perdut tota centralitat. Ara com ara, en qüestions socialment complexes, els republicans senzillament no existeixen, convertits en simples proxys de les esquerres espanyoles. Els de Junts tenen un discurs més propi i sembla que volen, però no gosen del tot, i al final només ensenyen la punteta, incapaços de superar les pors a ser assenyalats i tenir un relat propi. S’ha vist, per exemple, amb el debat iniciat i ràpidament retirat de la immigració, on, per cert, podrien reivindicar l’herència pujolista, impecable en la defensa d’un model immigratori propi. Però, com diu la dita, va durar poc l’alegria, a la casa del pobre, i ben aviat varen abandonar aquesta qüestió espinosa. I els socialistes, ambigus com sempre, ensumen el vent per veure per on bufa. I mentre les opcions centrals no obren els grans debats en canal, l’extrema dreta i l’extrema esquerra ocupen tot l’espai i imposen els seus relats populistes.

És així com a Catalunya, terra de llibertats i de tolerància —o això ens agrada dir—, hi ha debats que no es poden fer. Dit més clar: debats prohibits i substituïts per dogmes de fe irrefutables, la discordança amb els quals envia l’heretge a l’infern. Per això, és impossible poder debatre sobre el conflicte d’Orient Mitjà, perquè tothom està obligat a pensar el que pensa la CUP, Podemos i la resta de la faramalla, o és un genocida fastigós. Com és impossible debatre sobre immigració o islam o etcètera, etcètera, etcètera. Hi ha una esquerra feixista, també a casa nostra. Ho sabem des dels temps de les ràtzies a la República. I aquesta esquerra, que mai no guanya les eleccions, tanmateix, imposa el que hem de pensar en temes delicats. Pensar lliurement s’està convertint en un esport de risc. Dijous va ser un festival de cinema, l’altre dia una enfarinada a una alcaldessa, abans es va assenyalar una empresa privada i anem comptant. No són defensors de la llibertat, són els seus enemics, de dretes o d’esquerres, totalitaris a les dues bandes.