El PSOE és un partit “progressista”? Ho són Sumar o Podemos? I ERC?, Junts?, PNB? Bildu? (podríem augmentar la llista, però crec que amb relació a alguns partits no cal, ja que la pregunta es respon quasi immediatament en sentit negatiu). Respondre a aquesta pregunta no és tan fàcil com acostuma a pensar-se (quan no es pensa gaire).

En primer lloc, progressista ve de “progrés” i de teories o concepcions sobre el progrés no n’hi ha només una, sinó unes quantes. En termes generals, sol considerar-se que el caràcter progressista d’alguna organització o projecte està vinculat a objectius d’emancipació individual o col·lectiva davant de dominacions o coaccions imposades per tercers. En segon lloc, el progrés es pot aplicar a diversos àmbits —econòmics, socials, lingüístics, nacionals, culturals, de gènere, de costums, de regeneració i aprofundiment democràtic, etc. I, en tercer lloc, dins d’aquests diversos àmbits es donen diferents variables —drets i llibertats, de caràcter simbòlic, institucional, competencial, etc.

Ser progressista en algun d’aquests àmbits no dona habitualment massa informació sobre ser-ho en altres àmbits. I ser-ho en drets, per exemple, no informa sobre ser-ho en símbols, institucions o competències. D’aquesta manera, pot establir-se un quadre de doble entrada, en el qual podem posar els partits a l’eix horitzontal i els diversos àmbits subdividits en variables en l’eix vertical. I establir indicadors quantitatius per analitzar el caràcter progressista o no de cada partit o, com a mínim, per establir respostes qualitatives de més o menys intensitat progressista.

Naturalment, ningú té el monopoli del progressisme, i molt menys en tots els àmbits i variables. Per exemple, els partits espanyols actuals que mostren característiques de progressisme tradicional en qüestions socioeconòmiques o de gènere (Sumar, Podemos, de manera feble el PSOE) acostumen a defensar posicions conservadores o a vegades fins i tot reaccionaries en els àmbits nacional, lingüístic o cultural (plurinacionalitat, plurilingüisme, autodeterminació, etc.).

Si ens centrem en un dels temes més importants per a Catalunya, el seu reconeixement com una realitat nacional diferenciada i la seva acomodació política a través de drets i llibertats, institucions i capacitat de decisió diferenciada, observem com els diversos governs i parlaments espanyols —mani qui mani— continuen instal·lats en el seu total desinterès per oferir propostes per tal d’encarrilar el problema de fons de la plurinacionalitat espanyola. I això aplica tant al PP i el PSOE, com al tàndem PSOE-Podemos/Sumar. De fet, en els darrers quaranta-cinc anys, el PSOE ni tan sols pot mostrar un acord en la qüestió catalana comparable als resultats del Pacte del Majestic (1996) signat per la Convergència i Unió de Jordi Pujol i el PP de José María Aznar. Però aquest tampoc fou un pacte que solucionés de manera profunda ni el reconeixement ni l’acomodació política de Catalunya a l’Estat. En política, les minories acostumen a fer el que poden, no el que volen.

Catalunya dona molt més de si que el que mostren els lideratges i els partits polítics catalans actuals

Si mirem la història del catalanisme polític en perspectiva, ens trobem que durant moltes dècades del segle XX es va intentar una reforma de l’Estat per fer-lo més congruent amb el seu pluralisme nacional i lingüístic intern. Tanmateix, donat el fracàs final d’aquesta estratègia —la reforma estatutària (2006) i la posterior sentència laminadora de Tribunal Constitucional espanyol (2010) en van ser el darrer episodi—, es produí en el catalanisme un gir vers una estratègia independentista. Un gir que tampoc no ha quallat, com a mínim, en el seu primer intent, i que ha portat alguns partits a tornar a l’estratègia reformista —malgrat que, retòricament, continuïn afirmant que defensen l’objectiu d’una Catalunya independent.

D’aquesta manera, sembla que el catalanisme polític estigui condemnat a alternar plantejaments reformistes i independentistes successivament quan un d’aquests dos plantejaments fracassa. Ho podem anomenar el pèndol de Sant Tornem-hi.

En aquest punt del partit, està més que empíricament demostrat que l’Estat no es reformarà en el sentit del reconeixement i de l’acomodació política que convindria a Catalunya (potser fins que l’Estat no tingués més remei per evitar un mal seu major). Això és així malgrat les solucions institucionals i competencials que les teories i pràctiques liberal-democràtiques i federals recomanen per a estats plurinacionals (que no puc descriure aquí; vegeu, per exemple, les obres de Berlin, Taylor, Walzer, Tully o el llibre Defensive Federalism, Routledge 2023).

A la cultura política dels partits i les organitzacions espanyoles els manca modernitat liberal i democràtica en el moment de pensar la diversitat nacional, tant a nivells dels drets col·lectius com de les institucions i processos de decisió. En bona part, continuen ancorats en el nacionalisme d’estat —liberal o il·liberal— del segle XIX quan pensen, per exemple, termes legitimadors com la “igualtat” o la “diversitat”. La plurinacionalitat de la societat espanyola els ve gran tant a les dretes com a les esquerres espanyoles. En aquest àmbit, cap dels partits de les dretes i les esquerres espanyoles pot qualificar-se de “progressista”.

Catalunya és una realitat plural —més que qualsevol estat uninacional—. Tanmateix, el PSC actual amb suport extern d’altres partits catalans, sembla interessat a aconseguir una “eutanàsia indolora” pel país a través d’una uniformització a la majoria dels àmbits. És a dir, sembla que es vol transformar Catalunya en una autonomia espanyola més. Potser per no molestar. Tanmateix, la situació d’un molt devaluat autogovern i del retrocés relatiu de la llengua catalana no tenen res d’indolor per a molts ciutadans del país. Fan mal.

Però existeixen remeis. Caldria mirar molt més la teoria actual de les democràcies liberals —en ruptura amb el liberalisme i el constitucionalisme tradicionals— i sobretot aprendre de les pràctiques institucionals de les democràcies federals, principalment, però no únicament, de les de caràcter plurinacional.

Comprovar com està de malament la classe política i la democràcia espanyola no és cap consol. Crec que Catalunya dona molt més de si que el que mostren els lideratges i els partits polítics catalans actuals. Les actuals elits polítiques catalanes estan bastant per sota de les elits de recerca, econòmiques, financeres, artístiques o culturals del país. En aquest sentit, un indicador en el terreny de l’independentisme és el ridícul i constant enfrontament entre Junts i ERC. No estan a l'altura del país i de les seves necessitats i projecció de futur. Es tracta d’un enfrontament que afebleix el país i afavoreix l’eutanàsia indolora que intenta implementar el govern actual de la Generalitat. D’altra banda, la proliferació de nous partits independentistes sembla ser més un símptoma per al diagnòstic de la malaltia que una esperança per a la seva terapèutica.

Cal retornar als ciutadans del país l’orgull de ser catalans. Molts sectors professionals catalans ho fan en els seus àmbits. La classe política actual no ho està fent. Caldria tenir partits progressistes en la majoria d’àmbits i variables, i no només partits que s’autoanomenen així. El nom no fa la cosa. Cal retornar a una substancial majoria de la ciutadania catalana la satisfacció, confiança i comoditat de sentiments col·lectius que tenia fa només pocs anys.