Mirar primer pels de casa és una cosa que fa uns anys ningú no hauria posat en qüestió. Era un principi d’allò més normal en el si d’una societat que, com la catalana, procurava, amb penes i treballs, que els de casa estiguessin bé i gaudissin de tot el que els calgués. El contrari era del tot inimaginable. Ara, en canvi, pensar primer en els de casa no tan sols està mal vist, sinó que ha estat estigmatitzat com a comportament d’extrema dreta, xenòfob, racista, feixista i el que més convingui per l’esquerra woke que governa arreu d’Occident i els satèl·lits que, al seu recer, viuen amb l’esquena dreta. Tot el que no sigui integrar qui ve de fora és intolerable, i si, a sobre, el que es pretén és controlar aquest qui ve de fora, això ja és del tot injustificable.
D’acord amb el marc mental cada vegada més esbiaixat i sectari d’aquesta esquerra, el paradigma és exactament el contrari d’aquell en què havia crescut la societat catalana d’avis i pares. O el que és el mateix, avui integrar, segons el seu esquema pervers, significa rebre amb els braços oberts els qui venen de fora i adaptar-se a les seves maneres de ser i de fer, renunciant a les tradicions i costums propis, perquè ells, tot i ser els nouvinguts, no tenen intenció de fer cap esforç per respectar i formar part del grup que els acull. El món al revés. I tot i que és cert que tampoc es pot generalitzar en el cas de la immigració, cada cop hi ha més gent que n’està farta, perquè, malauradament, la realitat a Catalunya és aquesta.
Sempre, històricament, a tot arreu, a qui havia anat a viure a un altre país li havia tocat emmotllar-se a les circumstàncies del lloc que el rebia, s’havia hagut d’espavilar a aprendre’n la llengua, a conèixer-ne la idiosincràsia, a respectar-ne els usos i costums, si el que volia era ser ben rebut i integrar-se en el nou veïnatge que li havia obert les portes. Mai no havia esperat que hagués de ser a l’inrevés. Molts catalans ho van haver de posar en pràctica quan després de perdre la Guerra Civil espanyola es van veure obligats a exiliar-se a Mèxic o a França o a buscar feina a Alemanya. Ells no van renunciar mai al referent català, però de portes endins, perquè de portes enfora es van acomodar a les regles de joc de la comunitat que els va acollir, i gràcies a això els seus descendents es van convertir després, sense perdre les arrels, en ciutadans mexicans, francesos o alemanys de ple dret. D’aquí van néixer els casals catalans a l’estranger, però els catalans que en formaven part es van integrar al lloc que els havia franquejat l’entrada. I justament això és el mínim que s’hauria hagut d’exigir a la immigració, especialment sud-americana i musulmana, que els últims anys ha envaït, en alguns racons literalment, Catalunya.
Això, tanmateix, és el que les autoritats no han fet, perquè Catalunya pateix el hàndicap que no tan sols no té un estat propi que vetlli pels seus drets, sinó que l’estat en el qual està integrada, l’espanyol, li juga en contra i facilita que es produeixin aquestes situacions. A casa seva, aquests immigrants que facin el que vulguin, mengin el que vulguin i es comportin com vulguin, però la vida pública no la poden dictar i canviar ells, com els governants catalans, en connivència amb els espanyols, els han tolerat sense cap mena d’escrúpol. A Catalunya se celebra Nadal, es menja porc —la matança del porc és una de les tradicions més antigues de la cultura popular catalana—, la gent no es banya vestida ni es passeja pel carrer tapada fins al capdamunt sense que se li vegi la cara, les nenes fan gimnàstica amb roba esportiva, l’escola pública és la d’un estat laic i aconfessional i no té sentit, per tant, que s’hi ensenyi la religió islàmica després d’haver aconseguit que tampoc s’hi ensenyés la catòlica i, entre moltes altres especificitats, la llengua pròpia de Catalunya només és el català, cap altra.
Oi que no té cap lògica que Catalunya hagi de renunciar a aquestes i altres singularitats —la major part compartides amb la resta del món occidental— que constitueixen el seu bagatge cultural i nacional? Doncs això és el que està en joc, si és que encara s’és a temps de revertir-ho. Perquè resulta que els que havien vingut a pagar les pensions dels catalans s’estan fotent la gran festassa a compte dels impostos que han hagut de pagar i que continuen pagant aquests catalans per tenir i per mantenir una sanitat, un ensenyament i uns serveis públics de qualitat que estan a punt de fer fallida precisament a causa de l’alt volum de nouvinguts que en fan ús sense contribuir-hi. Pot passar, i de fet passa, que, amb totes les ajudes que rep una família d’immigrants pel lloguer, pel menjar, per la roba, pel naixement dels fills, pel menjador escolar, pel material escolar, per les activitats extraescolars, pel dentista, per l’emergència social, per cursos de tota mena, guanyi més sense treballar que un jove obligat a fer les vuit hores que amb prou feines cobra el salari mínim, o que un català que ha pagat tota la vida la sanitat pública no hi pugui accedir quan la necessita a causa de les llargues llistes d’espera i hagi d’anar a la privada mentre un immigrant té targeta sanitària així que arriba, és empadronat ves a saber on, cobra l’ingrés mínim vital i la renda garantida de ciutadania i disposa d’un ampli catàleg d’ajuts per part de totes les administracions.
A Catalunya l’immigrant és, en fi, beneficiari de tots els drets, però no és deutor de cap dels deures
Actualment, a Catalunya l’immigrant és, en fi, beneficiari de tots els drets, però no és deutor de cap dels deures. I si parlar clar és motiu per ser acusat de ser d’extrema dreta, no vol dir que qui n’és acusat realment en sigui, vol dir que la societat que gestiona aquesta tropa mal anomenada d’esquerres està malalta i vol dir que cada vegada hi ha més gent que ha obert els ulls i que està farta de la situació i dels qui l’han provocada. O és que potser és gaire normal que la Generalitat contracti un predicador islàmic per impartir un curs de formació sobre el món àrab a professors de primària i secundària que, a part de bandejar el català i fer-lo només en castellà, nega, entre altres drets, la igualtat entre home i dona? L’afartament creix a Catalunya i arreu d’Europa, menys, pel que sembla, a Espanya, convertida en bressol de la immigració que posa en risc els valors del món occidental just en el moment en què la Unió Europea (UE) ha endurit la legislació per fer-hi front. A bona hora, de tota manera, quan l’allau d’immigrants musulmans ja ha fet canviar la fesomia de la major part del Vell Continent, probablement tret de Polònia, que en el seu moment va rebutjar acollir-ne i per aquest motiu va ser acusada d’islamofòbia, i ara deu ser el país més segur de tot Europa. Perquè cal no oblidar, encara que al wokisme no li agradi, la clara relació que les xifres certifiquen que hi ha entre immigració i inseguretat ciutadana.
Atenció, precisament, a la decisió del govern de Suècia de deixar, en aquest sentit, de fer servir en les comunicacions oficials el terme islamofòbia, perquè el considera una "eina dissenyada deliberadament per l’islamisme per equiparar la crítica legítima a una religió, la doctrina islàmica, amb el racisme contra les persones", un "truc semàntic" utilitzat pels dirigents musulmans per silenciar la crítica a l’islam i per demonitzar no tan sols els occidentals crítics amb l’islamisme, també els musulmans liberals i reformistes, els activistes contra els matrimonis forçats o les dones que rebutgen la submissió religiosa. I atenció igualment al fet que el govern suec no vol limitar aquest canvi a una qüestió interna, sinó que desitja traslladar-lo tant a la UE com a l’ONU, que fa anys que empren el terme islamofòbia en documents, declaracions oficials i campanyes amb total impunitat, perquè d’una vegada deixin de blindar l’islam de la crítica. Una notícia que, malgrat la importància, els mitjans de comunicació tradicionals han menystingut, si no amagat directament.
Espanya, això no obstant, va sempre al revés, i els governants del PSOE i del PSC a Catalunya treuen pit d’una regularització extraordinària d’immigrants que deien que seria d’unes 500.000 persones, però que al final és de gairebé 1.200.000. Un autèntic despropòsit que demostra que malament que es fan les coses i que hauria d’acabar al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) justament per contravenir l’esmentat enduriment de la política migratòria que va entrar en vigor el mes passat. El resultat és que, fixada només en el discurs de la integració i anatematitzant el del control, l’esquerra ha renunciat a afrontar de debò el problema de la immigració i ara es queixa que se l’hagi apropiat el que per a ella és l’extrema dreta, tot i que en el cas català —una altra cosa és el discurs de la "prioridad nacional" de Vox— caldria parlar més aviat de populisme que no pas d’extrema dreta. En tot cas, que no perdi el temps agitant l’espantall de l’extrema dreta, perquè històricament els catalans sempre havien tingut clar que els de casa havien de ser primer i no eren precisament d’extrema dreta.
Avui aquest és un sentiment que repunta i que més gent abraçarà com més es trigui a revertir la situació. Catalunya primer, com l’"America first" amb què Donald Trump va guanyar les segones eleccions, i no per això més de la meitat dels nord-americans que el van votar són d’extrema dreta, per molt que la progressia europea hagi recorregut sempre a l’anàlisi simplista per explicar allò que no entén. Per què hauria de molestar que els de casa vagin primer? Per què molesta tant als governadors de Catalunya i als que són capaços de defensar totes les causes del món menys la catalana que els de casa hagin d'anar primer?