A partir de l’acord final de la llei d’amnistia entrem en una nova etapa. A Catalunya, l’etapa posterior a l’1 d’octubre del 2017 ha estat presidida per dues carpetes bàsiques d’acció: la carpeta antirepressiva i la carpeta de l’autogovern/autodeterminació. La primera era i és la més urgent, però la segona és i serà la més important.   

La carpeta de l’amnistia queda ara situada predominantment en l’àmbit judicial i en l’àmbit europeu. L’independentisme l’ha guanyat per 3 a 1, el partit de l’amnistia (el gol de l’Estat consisteix en la negativa del PSOE de no voler eliminar la referència als pretesos delictes de terrorisme i traïció, cosa que obre la porta a la justificació inicial de les accions judicials dels tribunals espanyols).

Tant la cúpula judicial espanyola com els partits que li donen suport (PP i Vox) continuaran pressionant i intentant posar traves a l’aplicació de la llei (recursos al TC, prejudicials al TJUE, etc.), però tot apunta que tenen el partit perdut definitivament en les instàncies europees. De moment, el retorn dels exiliats haurà d’esperar, però també tot apunta que arribarà, diguem que en un parell d’anys.

Però l’etapa política més important i decisiva comença ara. És la que permetrà veure si l’estratègia d’establir acords entre les forces independentistes i el govern de PSOE-Sumar estableix o no unes bases que resolguin, o com a mínim encarrilin, l’irresolt problema polític de fons entre Catalunya i l’Estat.

Si ens situem en escenaris que no comportin la independència del país, idealment això implicaria procedir a una reforma constitucional que superés el decebedor resultat de l’anomenat estat de les autonomies, tot establint acords de caràcter federal plurinacional en alguns àmbits i de caràcter confederal en altres. Tanmateix, no hi ha actualment les majories polítiques per fer aquesta reforma (ni tan sols per incloure una Disposició Addicional per a Catalunya, que previsiblement hauria de regular-se per l’article 168 de “reforma agreujada” del text constitucional).

Són molts els àmbits necessitats de canvis per procedir a un reconeixement nacional que mereixi aquest nom i per establir una acomodació política que doti a Catalunya d’un veritable autogovern nacional (àmbits simbòlic, econòmic, fiscal/finançament, d’infraestructures, lingüístic, educatiu, d’universitats i recerca, cultural, de salut, serveis socials, pensions, àmbits europeu i internacional, etc.). En l’autonomisme actual, Catalunya no pot decidir res per si mateixa en cap dels àmbits esmentats, sense interferències per part d’un estat que sempre manté la posició dominant (una característica antifederal de l’estat de les autonomies). Sabem, per exemple, que tots els pronunciaments favorables a un finançament just per part d’institucions, partits i associacions civils catalanes han tingut un resultat nul.

Una “reconciliació” política efectiva només serà possible si el problema històric de fons entre Catalunya i l’Estat se soluciona a base d’un veritable reconeixement nacional

En les pròximes negociacions entre els partits independentistes i el govern central espanyol cal jerarquitzar objectius i establir un calendari precís. Hi haurà molt soroll ambiental, però això només és una “condició de contorn” més d’aquesta nova etapa i ja hi estem acostumats. Tanmateix, si aquestes negociacions fracassen i l’Estat es revela de nou irreformable, a més que probablement la legislatura espanyola s’acabarà precipitadament, caldrà considerar dues coses:

  1. Des de la perspectiva del govern central: que, definitivament, l’esquerra espanyola (PSOE-Sumar) també suposa una immensa presa de pèl per la majoria de catalans. Crec que és la darrera oportunitat que l’esquerra té per mostrar el seu pretès “progressisme” en l’àmbit de la plurinacionalitat. Sabem que el PSOE és un partit conservador en relació amb l’estat, submís amb l’estat profund, i que té alguns dirigents directament reaccionaris que resulten indistingibles dels líders del PP. Per la seva banda, bona part dels dirigents de Sumar continuen pensant dins del marc unitari tradicional espanyol. En tots dos casos, el “progressisme” de fons en el terreny plurinacional està de moment absent. El repte de l’actual govern central és veure si tindrà suficients llums i coratge per proposar mesures que signifiquin canvis reals en els àmbits assenyalats per tal de ser un govern “històric” i progressista de canvi. La resta és retòrica literària.
  2. Des de la perspectiva de l’independentisme: si l’estratègia de procedir a un nou intent d’acords amb un govern espanyol —ara pretesament progressista— no resulta fructífera, es donarà la raó a aquells independentistes, de moment minoritaris, que mantenen que per a l’emancipació nacional del país resulta més racional, malgrat els costos evidents, una estratègia de mobilització i de ruptura insurreccional per tal de deixar de ser un país nacionalment sotmès. L’actual conjuntura provocada pels recents resultats electorals resulta inèdita. Tot i que l’experiència empírica acumulada, històrica i recent, convida a l’escepticisme sobre la voluntat i resultats de l’esquerra espanyola en el moment de resoldre el problema nacional-territorial de l’estat, en aquests moments crec que paga la pena intentar-ho i que seria un error no fer-ho.

Després de la llei d’amnistia, inaugurem el terreny de la “mesopolítica”, un terreny situat més enllà de la micropolítica d’establir polítiques socioeconòmiques i culturals més d’esquerres o més de dretes, i més enllà de la macropolítica, que suposa centrar-ho tot en el dret d’autodeterminació o en la independència.

Europa, amb les seves ambigüitats, possibilitats i limitacions, està en el rerefons del paisatge de futur. Catalunya està col·laborant a la construcció europea a través de les resolucions judicials del TJUE, arran, sobretot, de l’acció dels polítics exiliats, així com, més a llarg termini, a través dels pronunciaments del TEDH, del Consell d’Europa i de les Nacions Unides.

L’amnistia no suposa cap “reconciliació” política. Una “reconciliació” política efectiva només serà possible si el problema històric de fons entre Catalunya i l’Estat se soluciona a base d’un veritable reconeixement nacional i d’un autogovern en què Catalunya compti amb els seus recursos i pugui decidir sense interferències en les competències clau que afecten la vida dels ciutadans.

Com tot a la vida, per encarar aquesta nova etapa calen bons professionals, tant polítics com experts, que operin amb valors i visions d’estadistes. El repte és gran, proporcional al que està en joc. El resultat d’aquesta etapa previsiblement tindrà conseqüències durant bastants anys. També pels partits independentistes. Si no hi ha fruits polítics consistents, la radicalització serà inevitable.