La celebració de l'Aberri Eguna d'aquest any ha coincidit amb l'arrencada de la llarga precampanya electoral al País Basc per a uns comicis que encara no tenen data però que tindran lloc entre setembre i novembre. Malgrat ser coneguda també com el dia de la Pàtria Basca, la jornada ha deixat de tenir aquell caràcter reivindicatiu dels anys en què l'organització la dirigien polítics allunyats avui de responsabilitats com Arzallus, Egibar o Ibarretxe. El PNB del lehendakari Iñigo Urkullu fa temps que mesura amb subtilesa els passos a donar en el complex estira-i-arronsa entre Bilbao i Madrid, i encara que en públic no consten discrepàncies amb el procés català, el sobiranisme que encarnen CDC i Esquerra sap que el màxim a què pot aspirar amb l'esmentada formació és a obtenir uns quants gestos de simpatia.
Per al PNB la prioritat és preservar el concert i estar en condicions de realitzar una bona negociació de la quota amb el govern de torn. Sotmès a vigilància per part de les autoritats de Brussel·les, el concert pot acabar desapareixent a mitjà termini i aquest seria, asseguren, el pitjor escenari. A més, per primera vegada un gran partit espanyol (Ciutadans) ha posat la proa al singular sistema financer basc en nom de la unificació fiscal espanyola.
Aquesta situació ha separat les agendes polítiques de Catalunya i d'Euskadi. Tant que a ulls de Madrid el moderantisme resideix a les vores del Cantàbric i no de la Mediterrània. El que no s'explica és que l'excepció foral ha permès al País Basc abordar la crisi econòmica amb unes palanques superiors a altres territoris i, per exemple, la destrucció d'ocupació ha estat 7 punts menys que la mitjana espanyola. No és estrany que, en aquest context, el PNB miri de ser frontissa a Espanya i plantegi el seu horitzó polític en un estatus amb sobirania compartida. Una cosa que una part significativa del catalanisme va deixar enrere després de la humiliant sentència de l'Estatut.