Alberto Núñez Feijóo encara no és president del govern espanyol i ja ha aconseguit que una bona part de catalans —a més dels que mai de la vida els passaria pel cap votar-lo— li girin l'esquena. Si ara ha assolit aquesta fita, què no farà quan arribi a la Moncloa si guanya les eleccions espanyoles del dia 29 i hi arriba no per mèrit propi —les enquestes pronostiquen que fins i tot pot empitjorar el resultat del 2023—, sinó de la mà d'un Vox que apunta a duplicar escons? De fet, amb el plantejament mostrat respecte de Catalunya, dels catalans i del català sembla mentida que no hagi après res del que ha passat del 2010 ençà, de quina va ser llavors l'actitud del PP, que com més blasmava el moviment independentista, més l'alimentava, i de quina ha estat ara la del PSOE, que ha intentat desactivar-lo a còpia de fer creure que era amic dels catalans, però que, malgrat que en part sembla que l'hagi anestesiat, tampoc no s'ha acabat de sortir del tot amb la seva.
Dit d'una altra manera, si fa el que ha promès, el suport a la independència de Catalunya tornarà a pujar de manera exponencial. I què ha promès que faria? Doncs ha posat la llengua catalana al mig de la diana amb una ofensiva contra la immersió a l'escola i contra l'ús que se'n fa al Congrés. Això és el que diu el programa electoral del PP en una carpeta, la catalana, que és més gruixuda que aquest aspecte. Però només que toqui la llengua en té prou per tenir el conflicte garantit. L'expresident de Galícia, d'una banda, vol que a les escoles de Catalunya els alumnes rebin ensenyament en castellà en totes les etapes educatives, la qual cosa significa acabar amb la immersió lingüística que, tot i el cúmul de contratemps i despropòsits que arrossega, està en vigor, encara que a vegades hagi estat a empentes i rodolons, des que el curs 1983-84 es va començar a implementar de manera experimental a Santa Coloma de Gramenet. I, de l'altra, pretén que al Congrés es torni a parlar només en castellà, per a la qual cosa haurà de revertir la reforma del reglament acordada al començament de la legislatura pel PSOE amb ERC i JxCat perquè es poguessin fer servir amb normalitat el català, el basc i el gallec.
En paral·lel, l'oferta electoral del PP també preveu enterrar qualsevol aspiració d'autonomia financera de Catalunya, recuperar el delicte de sedició i, entre altres perles, derogar la llei d'amnistia. Un ventall de propostes molt atractives perquè els catalans corrin a fer-li costat. Sembla talment el programa de Vox. Això, des del punt de vista de Catalunya, vol dir que el problema no serà que l'extrema dreta —és a dir, Vox— arribi al govern d'Espanya, com fan córrer les suposades esquerres per fer por als votants, el problema serà que hi arribi el PP, que té el mateix programa que Vox, o per mirar d'aturar la sagnia de vots cap al partit de Santiago Abascal o per convicció. Sigui com sigui, queda clar que Catalunya serà el principal afectat si Alberto Núñez Feijóo s'instal·la a la Moncloa. Que la justificació perquè s'hagi d'ensenyar en castellà a Catalunya sigui que així els alumnes no rebran "cap adoctrinament" ho diu tot, quan resulta que els únics adoctrinats que hi ha hagut des del 1714 cap aquí han estat els nens catalans en mans del poder espanyol de torn.
En lloc de fer seguidisme de personatges de rancio abolengo tan sinistres com la marquesa Cayetana Álvarez de Toledo y Peralta-Ramos —una altra de les alumnes avantatjades de José María Aznar, juntament amb Isabel Díaz Ayuso—, que l'acompanya de número dos a la llista de Madrid, faria bé d'escoltar-se amb atenció Xavier García Albiol i fer-li cas. És obvi que en públic no li portarà la contrària, i menys després que algun cop ja li hagin tocat el crostó, però l'alcalde de Badalona sap que el castellà no està perseguit a Catalunya, que el català necessita protecció especial perquè cada vegada es fa servir menys i, si continua així, entrarà en perill de desaparició, i que qui digui que a Catalunya és discriminat per parlar en castellà senzillament menteix. L'únic que demanen els catalans és que quan parlen en català a Catalunya —que vol dir el seu idioma a casa seva— l'interlocutor els entengui i no els faci canviar de llengua i encara menys els hi obligui, amb independència de quin sigui l'idioma que utilitzi ell per respondre'ls.
La conseqüència de tot plegat és que a Catalunya li convé, des de l'òptica nacional, que governi el PP, perquè serà la manera de sortir de l'etapa de letargia en què els últims temps l'ha sumit el PSOE
I si amb això no en té prou, pot convidar-lo a passar un dia sencer, no només una estona per encetar la campanya electoral, a Badalona mateix, perquè comprovi que podrà viure-hi les vint-i-quatre hores parlant exclusivament en castellà, però no podrà fer-ho, en canvi, en català. Negar-se a entendre una qüestió tan bàsica com aquesta és no voler acceptar què és Catalunya, que, malgrat el que en digui el nacionalisme espanyol que es troba transversalment a Vox, PP, PSOE, Podem i companyia, no és una regió d'Espanya, sinó una nació mil·lenària més antiga que Castella, perquè Espanya no és ni ha sigut mai una nació, sinó tan sols un estat, creat, a més, per la força de les armes. Deu ser precisament per això que aquesta gent —de la qual Alberto Núñez Feijóo sembla el titella principal per a les eleccions del dia 29— el que desitja en realitat és la desaparició de Catalunya i justament per aquest motiu el PP té preparat un programa de govern tan suculent per als catalans.
La conseqüència de tot plegat és que, encara que faci l'efecte del contrari, a Catalunya li convé, des de l'òptica nacional, que governi el PP, perquè serà la manera de sortir de l'etapa de letargia en què els últims temps l'ha sumit el PSOE, inclòs el PSC de Salvador Illa com a cap dels anestesistes, amb la col·laboració sempre inestimable de JxCat i ERC. La confrontació directa amb la formació de l'expresident de Galícia, tant és que estigui acompanyada de Vox com no, es convertirà, doncs, en el millor remei per reaccionar i fer revifar, gairebé deu anys després del 2017, el moviment independentista, amb la diferència que aquesta vegada no queda clar quin paper hi jugaran els partits de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, un cop s'ha vist que havien fet servir l'independentisme només de manera instrumental en funció de les seves necessitats. Amb els partits o sense, però, la gent hi tornarà a ser —de fet no ha deixat mai de ser-hi— i aquest cop, a la vista de l'experiència, amb voluntat d'arribar fins al final.
És allò que diu la dita, que com més malament millor, i és el que interessa en aquests moments a la nació catalana per perviure com a tal i enfortir-se de cara al futur. I per això és per al que cal que es preparin ben preparats els catalans, perquè pràcticament tots els sondejos donen per fet que Alberto Núñez Feijóo serà, després del dia 29, el pròxim president espanyol, tret del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS), que, com a instrument del govern de torn, és l'únic que encara pronostica que ho pot tornar a ser Pedro Sánchez. Tot i que en política no es pot donar mai res per fet fins que passa, a aquestes alçades és evident que, entre la confrontació amb el PP o la contemporització amb el PSOE, ara a Catalunya li convé molt més la primera.
