Corria l’any 1916 i Europa es dessagnava als camps de batalla de la Primera Guerra Mundial. Un conflicte entre les potències europees per dirimir la supremacia mundial. França i Alemanya perdien milers d’homes en una guerra devastadora que posava en pràctica tàctiques, com l’anomenada “zona de mort”, plantejades amb l’únic propòsit d’exterminar l’enemic. Només a la batalla de Verdum hi varen perdre la vida 880.000 homes. L’equivalent a l’actual població de la metròpoli de València. Espanya, que ja feia segles que deambulava en el paquet d’Estats que formaven la segona divisió europea, en va quedar al marge. “Ni está, ni se la espera”.

Són els anys dominats pels ritmes del blues, precedent del jazz i del xarleston; per la dinàmica escènica del cabaret i per la màgia del cine mut. Barcelona ja era una gran capital europea. Projectava una gran vida cultural i artística. Una rèplica de París. Superava els 700.000 habitants; com Amsterdam, o com Lisboa. I Catalunya havia superat els dos milions; una xifra similar a la de Noruega -que s’acabava d’independitzar de Suècia-,  o de Finlàndia –que enllestia la seva de Rússia-.  Amb aquests precedents la idea d’una Catalunya independent havia guanyat força i presència en el catalanisme polític. La Mancomunitat de Catalunya, presidida per Prat de la Riba, amb moltes limitacions articulava el precedent d’un autogovern.

Voluntaris catalans de la Primera Guerra Mundial (1914-1918)

Catalans a la Gran Guerra

Els catalans, però, som molt mediterranis. I tendim a idealitzar el nostre imaginari. Tenim una llarga relació d’amor i de banyes amb Europa que explica en un mateix relat la gènesi inequívocament europea de la nació catalana; i  les traïcions francesa en la revolució dels Segadors i anglesa en la guerra de Successió, per citar només dos exemples. Però la mirada catalana ha estat sempre cap al Nord. El vell somni de l'Holanda de la Mediterrània. I en aquells dies de sang i foc a les trinxeres de Verdum els catalans, si més no un contingent important, van posar el seu particular –i nacional- gra de sorra –o gota de sang, caldria dir- a favor dels ideals que representava la República de la llibertat, la igualtat i la fraternitat.

Però al costat –fins i tot davant- de la defensa dels valors republicans i democràtics que enalteix La Marsellesa hi havia un propòsit més profund. La internacionalització de les reivindicacions nacionals catalanes. L’estètica mediterrània dels catalans, la idea dramàtica de la nostra història –tan grega, tan siciliana, també- que l’espanyolíssim Unamuno menyspreava i considerava l’origen de tots els nostres mals. Lluitar als camps de batalla europeus per una causa altruista reivindicant als quatre vents l'existència de la vella nació catalana –tan incrustada en la història d’Europa com la de qualsevol de les potències combatents- que amb el seu sacrifici reclamava el dret a decidir. Fa cent anys.  

El mariscal Joffre

En aquell paisatge cobraria especial rellevància la figura d’en Joseph Joffre, català del Rosselló i Mariscal de França. Un heroi de la República, que devia la seva celebritat a l’encert d’haver salvat París. Quan els alemanys eren a tocar de la Tour Eiffel va desplaçar, en un tres i no res, l’Armée al front de guerra. Amb la col·laboració inestimable de tots els taxistes de París. I de la factoria Renault. I era cèlebre, també, per la parsimònia. I per la capacitat de reflexió; virtut que no abundava entre els perfils histriònics que dominaven arreu dels quarters d’Europa. Sobretot entre els oficials del Kaiser alemany. En Joffre era un producte de la França del sud –del Midi- pagesa i liberal, tocada d’un particular tradicionalisme. I era un francès que exercia de català -amb totes les reserves possibles- a la pàtria del jacobinisme.

Joffre coneixia bé les aspiracions de l’independentisme català. Sovintejava la seva casa pairal, i el Rosselló sempre ha estat, si més no contemporàniament,  una mena de santuari d’activistes independentistes fugitius de la persecució espanyola. Des de la seva posició li va resultar fàcil mantenir el control sobre el Comitè de Germanor dels Voluntaris Catalans, una extensió -radicada a París- de la Unió Catalanista i del CADCI (el partit i el sindicat independentistes). I a bodes et convido. Perquè des del Comitè –que era el mateix que dir des del Palau de Matignon- es va portar a terme una colossal tasca de reclutament. Algunes fonts parlen de fins a dotze mil catalans del Principat. D’altres, més acadèmiques, redueixen la xifra a la meitat.

El mariscal Joffre en una visita oficial als Estats Units el 1917

Clemenceau i l’enèsima traïció

El Comitè de Germanor de Voluntaris Catalans estava molt ben relacionat amb tots els estaments del poder francès. Joffre, el mariscal, havia obert moltes portes. I al marge de la tasca de reclutament, operava com l’oficina consular d’un Estat català, no reconegut, davant les autoritats de la República. Cambó, líder la Lliga Regionalista i veu de la burgesia catalana, hi va veure una oportunitat. Els negocis, sovint, cavalquen sobre els camins dels ideals. I cap a París, que hi falten mans. Però el govern espanyol, presidit per Romanones, hi va veure una amenaça. I com que el corredor de la Mediterrània no és una reivindicació dels nostres dies, el tren de Madrid va arribar abans a la gare d’Austerlitz.

Conclosa la guerra, el Comitè de Germanor va voler fer bo el seu compromís amb França. Però el comte de Romanones, en la seva desesperada missió, havia promès convertir Espanya en una colònia econòmica de França. Un precedent del “antes alemanes que catalanes” -de la comtessa Aguirre- aplicat a la potència del gall francès. I Clemenceau, el primer ministre de la República francesa, que passada una guerra devastadora tenia el país molt desendreçat, i tenia també el precedent de la revolta dels viticultors llenguadocians que s’havia tenyit de moviment nacionalista –els occitans també són molt mediterranis-, va prioritzar interessos. Llavors és quan va pronunciar  la frase cèlebre “Pas d’histoires, catalans; pas d’histoires”. En definitiva, catalans morts per França.