Quan ahir vaig saber que l'oficialitat del català, el basc i el gallec no formarà part de l'ordre del dia en el Consell de la Unió Europea del pròxim dijous 30, el primer que vaig pensar és que per la nostra llengua, hi ha trens que només passen un cop cada molt de temps. Després em va venir al cap que fa un mes, viatjant precisament de Brussel·les a Luxemburg a bord d'un TGV, un senyor molt enfadat va renyar-me per parlar. No ho va fer perquè ho fes en català, evidentment, però tant hi fa. Era després de dinar i ens havia tocat el vagó del silenci sense haver-ho demanat, com un caprici del destí que va acabar esdevenint un càstig. Diuen que en aquests vagons hi ha de regnar un silenci monàstic, gairebé tan pur com el del claustre de Poblet, però confesso que només d'asseure'm vaig xiuxiuejar quatre ximpleries amb el meu company de feina.

No feia ni mig minut que el tren s'havia posat en marxa i nosaltres parlàvem com dos nens a la llitera en una habitació de colònies, però tot d'una, va aparèixer un d'aquests homes caucàsics a qui la pell els agafa color de marisc quan venen de vacances a la Costa Brava i ens va esbroncar enèrgicament amb un to de veu, això sí, de capella ardent al tanatori. "C'est le wagon du train du silence, s'il vous plaît!", ens va recordar. O això vaig entendre. Dit així i en francès, l'advertència tenia un no sé què literari, no us ho negaré, a mig camí entre Amélie i el realisme màgic evolucionat a la manera de Cortázar. Immediatament, vaig pensar que m'aniria de conya aquell silenci imposat per redactar la meva columna de dijous al diari, ja que escriure al TGV mentre per la finestra van passant paisatges de la vella Europa sempre m'ha semblat un tòpic literari.

"Jo vinc d'un silenci antic i molt llarg", vaig començar a teclejar al primer paràgraf, confiat a fer-me fàstic a mi mateix i emular tots els tòpics d'algú que pretén escriure dins un tren: mossegar-me les ungles davant la pantalla blanca, mirada perduda a la finestra i fins i tot la possibilitat d'anar al vagó-cafeteria per demanar un whisky sol, a la manera de Valentí Puig. Com que soc més de conyac, però, vaig limitar-me a complir amb tota la resta del protocol de l'escriptor ferroviari llatí al peu de la lletra, amb la camisa oberta al segon botó, americana desmenjada, cabellots despentinats i mirada de "estic molt concentrat, soc escriptor i el paisatge del Benelux em fa sentir el Claudio Magris que no soc" a la noia del seient del costat, que feia coses amb l'Excel. Mentre escrivia, la pau era gairebé absoluta, certament.

Al vagó del silenci només s'hi sentia el so de les tecles, fins que de sobte, un soroll rotund, com una mascletà biològica, ho va trencar tot: era l'home que ens havia renyat, roncant com si fos un borratxo de taverna irlandesa dormint la mona. Els roncs eren dels greus i guturals, no d'aquells que planegen com l'ala fina d'un ocell. Més que una au, de fet, vaig pensar en un tractor, en una siderúrgica d'acer o en la serra d'un metge de l'exèrcit napoleònic amputant la cama d'un soldat en plena batalla de Waterloo. Assegut dos seients davant meu, aquell home incitava a la guerra mentre trencava la pau del vagó i a fora, rere la finestra, hectàrees de boscúria convertien el paisatge de Valònia en un fons de pantalla de Windows pràcticament perfecte.

La pau és sempre una aparença, però. Els roncs d'aquella persona aparentment neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç em van trencar el ritme i van entrar dins el meu article de tal forma que vaig començar a escriure'l amb frases breus. Curtes. Així. Amb punts. Com aquells articles de la Bibiana Ballbé a l'Ara que semblaven tenir la sintaxi d'un tartamut i la melodia d'una màquina percutora. Passat Rochefort-Jemelle, amb l'article acabat i enviat, vaig aixecar-me a fer un cafè donant per finalitzada la meva actuació com a Manuel Jabois d'Hacendado, però en tornar al meu seient, vaig veure que el senyor que m'havia esbroncat com una professora de parvulari i que amb els seus roncs s'havia passat el silenci per la pebrotera, per fi, deixava de perforar-nos les orelles a tots i es despertava.

Va obrir els ulls a poc a poc, com un conill acabat de néixer amb lleganyes amarades de placenta, i just abans de passar pel seu costat, lleugerament rabiós pel privilegi desigual d'alguns al silenci, confesso que vaig complir amb un dels sagraments més importants de l'escoltisme català amb el qual m'he educat: buscar una cançó d'Els Pets a Spotify, prémer 'play' a "Bon dia" i sentir com la vella Montserrat, al cor mateix d'Europa, sonava a cau d'orella d'aquell bon home trencant el silenci del vagó i fent saber a tots els seus viatgers, així, com una performance reivindicativa plena d'improvisació, que existeix una llengua mil·lenària amb deu milions de parlants sense drets, sense estatus jurídic i que el 12 de desembre, últim Consell de la UE amb Espanya a la presidència de torn, té l'últim tren al qual pujar-se i deixar, així, de viure al vagó del silenci de les llengües d'Europa. Perquè malgrat que el senyor dormilega amb roncs d'hipopòtam potser no ho entendrà mai, privar-nos de parlar amb normalitat la nostra llengua, en definitiva, és com demanar-nos que no parlem.