Ciudad de los Reyes, actualment Lima (virregnat hispànic del Perú); 2 de gener de 1553. Estiu austral. Fa 470 anys. El dominic català Joan Baptista de la Roca, nomenat rector de la Universidad de San Marcos de la Ciudad de los Reyes, inaugurava oficialment el curs. Aquell curs seria el primer del primer centre d’estudis superiors de la història americana. La nova universitat colonial peruana havia estat precedia per la Universitat de Sant Tomàs, de Santo Domingo (la Hispaniola), fundada uns anys abans (1538) però que no obtindria la Real Cédula o Real Despacho (la oficialització dels estudis superiors que impartia) fins el 1558. San Marcos, creada a la principal capital colonial de l’Amèrica hispànica continental, ostentaria la categoria de Universitat Degana d’Amèrica. I Joan Baptista de la Roca passaria a la història com el seu primer rector (1553-1556).
D’on venia De la Roca?
Els orígens familiars del primer rector universitari de la història americana estan coberts per una espessa nebulosa que s’explica per la tragèdia d’un exili. Joan Baptista de la Roca, que hauria nascut a Barcelona o a València cap l’any 1500, seria descendent dels Della Roca que el 1434 havien abandonat precipitadament l’illa de Còrsega i s’havien exiliat a la capital catalana. Còrsega seria el gran fracàs d’Alfons el Magnànim, incapaç de mantenir a ratlla els genovesos i conservar el domini de l’illa. L’illa dels avantpassats del flamant rector, havia format part de l’edifici polític catalano-aragonès entre 1295 (Tractat d’Agnani) i 1434 (ocupació genovesa). El nou domini desfermaria una brutal repressió que es saldaria amb la mort o l’exili de les principals famílies natives del partit català. Els Della Roca serien una d’aquestes famílies damnificades.
La rivalitat Barcelona-Gènova
Barcelona i Gènova mantenien una duríssima rivalitat pel control de la Mediterrània occidental que remuntava al segle XI. Un escenari de conflicte permanent que, amb el decurs del temps, havia incorporat nous actors. Mentre que la Sereníssima República de Venècia, l’altre gran rival dels genovesos a la mar, havia nodrit una tradicional aliança amb Barcelona i amb la Corona catalana; Gènova havia projectat la seva amistat cap a la Corona castellanolleonesa. I també havia incorporat nous escenaris, per què durant el segle anterior a la pèrdua de Còrsega (segle XIV), catalans i genovesos havien competit durament en l’obertura de les primeres rutes europees cap a la costa atlàntica africana (Canàries, Riu d’Or, Senegal). El domini sobre Còrsega, situada davant les costes lígurs (el país de Gènova) tenia una importància cabdal en aquest conflicte.
L’exili dels Della Roca
El 27 d’abril de 1434, cent dinou anys abans de la inauguració del primer curs universitari americà, Filippo Maria Visconti, dux independent de Gènova, ordenava l’execució de Vicentello d’Istria, governador de la Corona catalana a Còrsega, que havia caigut presoner durant l’ocupació genovesa. Reveladorament, qui va executar l’ordre va ser Oppizino de Alzate, nou lloctinent genovès i descendent d’una família castellana. Aquella execució era un fet insòlit que mostrava el nivell de conflicte que estaven disposats a assolir els genovesos. Els Della Roca es van exiliar per a salvar la vida, perdent tot el patrimoni familiar. I uns altres que, també, es van veure obligats a sortir de l’illa serien els Bonapart, d’origen mallorquí, que s’havien alternant en el govern de l’illa amb els Istria durant la darrera etapa de domini català (1409-1434).
Els De la Roca catalans
No tots els Della Roca van marxar a l’exili de Barcelona. Una branca de la família (entesa, aquesta com a família extensa) hauria format part del partit genovès i hauria resultat beneficiada per aquell canvi de domini. Aquest tipus de casuístiques eren habituals entre les classes privilegiades de l’època. Però els Della Roca “catalans” es van haver d’acomodar a un altre tipus de privilegis menors derivats exclusivament de l’arbitraria recompensa de la Corona. En aquell context dependre de les gràcies reials era una taula de salvació, però també era la constatació del fracàs polític i econòmic de la història i del projecte familiars. I això explicaria, per exemple, l’adaptació del patrònim a la forma catalanitzada De la Roca; i l’absència de protagonisme social i polític de la família a Barcelona en contrast amb la seva anterior etapa corsa.
De la Roca, dominic
No es coneixen les causes que van conduir De la Roca a Amèrica. Però, molt probablement, era una via de progrés de la seva carrera professional. De la Roca era membre de la poderosa ordre dels dominics, considerats la punta de llança de la radicalitat politico-religiosa que dominava la ideologia del poder hispànic; i, considerats, també el “braç armat” de la Inquisició hispànica (la “policia política” regim hispànic). I a la Ciudad de los Reyes, en aquell moment la gran capital colonial de l’Amèrica hispànica continental, s’hi havien implantat totes les estructures del poder metropolità. En aquest punt, és important destacar que el propòsit inicial de la universitat que dirigiria De la Roca era formar religiosos destinats a l’evangelització i a la aculturació de l’extensa massa de població autòctona, descendents de l’antic Imperi inca.
Corsos i sards a Amèrica
Els corsos i sards, o descendents de corsos i sards, que es desplacen a l’Amèrica colonial hispànica -i que hi tenen un paper rellevant-; hi arriben a través de la via catalana. Hem explicat el cas de Joan Baptista de la Roca; però, en aquells dies un altre religiós, procedent de Sardenya, seria el que li posaria el nom a Buenos Aires. L’11 de juny de 1580, el navegant basc Juan de Garay refundava la Ciudad de la Trinidad, creada el 1536 i abandonada el 1541. Ciudad de la Trinidad seria reedificada al mateix indret inicial, però el seu nom passaria a ser Santa Maria del Buen Aire. I qui la va batejar d’aquesta forma va ser el religiós de l’expedició; un membre de la comunitat del Santuari de la Mare de Deu del Bonaire, a Càller (Sardenya). Una comunitat religiosa exclusivament catalana des de les guerres de pacificació del segle XIV.