Tot va començar quan l'Audiència Nacional va ordenar al jutge d'instrucció del cas Bankia que cridés a declarar com a investigats els que van ser els màxims responsables dels organismes supervisors del sistema financer –Banc d'Espanya i Comissió Nacional del Mercat de Valors– quan es va autoritzar la sortida a borsa d'una entitat que –com després es va saber– en aquell moment estava ja pràcticament en fallida.

Que tot el relatiu a la gestió de Bankia fins a la seva nacionalització va ser un pur disbarat, no ho discuteix ningú. I que el Banc d'Espanya i la CNMV van cometre grans errors d'apreciació en aquest i en altres casos, sembla evident. No obstant això, sense voler esmenar la plana als jutges de l'Audiència Nacional, inicialment sorprèn que això es condueixi per la via de la responsabilitat criminal. Primer, perquè no conec que hi hagi en el Codi Penal un tipus delictiu que castigui les decisions equivocades; i segon, perquè encara que Fernández Ordóñez i Segura no passaran a la història per com de brillant va ser la seva gestió, cap dels dos no fa la planta del corrupte. Per mi que van ser més ineptes que delinqüents.

Per això em va semblar raonable la proposta de crear una comissió d'investigació parlamentària sobre el cas. Té sentit que es revisin en el Parlament les disfuncions i els errors que van conduir a la fallida i nacionalització d'una de les principals entitats financeres del país, amb un cost multimilionari. Encara que només sigui per millorar els mecanismes de control i evitar que en el futur es reprodueixin situacions semblants.

El propòsit era evident: transformar la comissió d'investigació en un enjudiciament a la gestió del govern de Zapatero sobre el sistema financer. De nou, l'herència rebuda.

A partir d'allà, va començar una desenraonada successió d'escomeses entre el PP i el PSOE (la creació, sortida a borsa i fallida catastròfica de Bankia està a cavall dels dos governs). Els populars, poc disposats a menjar-se aquest merder en exclusiva, van dir que d'acord, anem a la comissió d'investigació, però no només sobre Bankia, sinó sobre totes les Caixes d'Estalvi, i no només sobre la fase final sinó sobre tot el període de la crisi.

El propòsit era evident: transformar la comissió d'investigació en un enjudiciament a la gestió del govern de Zapatero sobre el sistema financer. De nou, l'herència rebuda.

La resposta dels socialistes ha estat encara més esbojarrada: atacar-ho tot. Que s'investigui tot el que va passar en l'economia espanyola des de l'any 2000. Se suposa que amb això es tractava de ressuscitar la responsabilitat del govern d'Aznar i Rato en la incubació de la bombolla immobiliària, que per una temporada va ser El Dorado de la prosperitat i finalment es va revelar com el tumor més maligne del nostre sistema econòmic.

Així, atac rere atac, el que va començar com una diligència judicial sobre una actuació concreta (la sortida a borsa de Bankia) amenaça de convertir-se en una causa general sobre la gestió de l'economia espanyola en el que fa de segle. I tot això impulsat pels dos partits que comparteixen la responsabilitat per aquesta gestió!

Si l'estupidesa proposada pels socialistes tira endavant, recordarem, sí, que Rato i Aznar van crear la bombolla immobiliària amb aquella indiscriminada liberalització del terra. Però recordarem també que el primer govern de Zapatero, coneixedor del problema (rellegeixin el programa electoral del PSOE del 2004), no només no va punxar la bombolla, sinó que va continuar nodrint la bomba fins a límits delirants: l'any 2007 es van construir a Espanya més habitatges que als cinc països més grans de la Unió Europea sumats. Era l'època en què el president proclamava, eufòric, que ja havíem avançat Itàlia i ara anàvem cap a França i, qui sap?, fins i tot cap a Alemanya.

Ens sotmetrem a una brutal dosi de record perquè la societat espanyola arribi a la conclusió que la gestió econòmica dels seus governs durant els quinze primers anys del segle ha estat un desastre sense pal·liatius

Recordarem que quan va esclatar la crisi el govern espanyol es va passar dos anys caçant mosques, sense voler reconèixer res i sense saber d'on li venien les bufetades. Evocarem els dies en què, ja desconcertats per la crisi, Zapatero ens consolava dient que almenys gaudíem d'un sistema financer amb una salut de ferro que era l'enveja d'Europa, i que això es devia a l'extrema eficiència dels nostres sistemes de regulació i supervisió.

Recordarem com les caixes d'estalvi –aquesta peculiar creació espanyola que ni eren bancs ni deixaven de ser-ho– van anar caient d'una a una entre fallides fraudulentes i escàndols de corrupció, davant de la impassibilitat del poder polític –especialment dels governs autonòmics, que les havien convertit en les seves joguines particulars–.

Evocarem, a la fi, la matussera gestió de la crisi de Bankia en la seva fase terminal per part del govern del PP, aquell rescat financer a la desesperada que, segons Rajoy, no era rescat sinó "un crèdit en condicions molt favorables per a Espanya". I pot ser que finalment reconeguem que si vam començar a sortir del pou, no va ser per les terapèutiques reformes del PP, sinó perquè el senyor Draghi un dia va caure del ruc i va emetre les paraules màgiques ("el BCE farà el que sigui necessari per sostenir l'euro"), que s'havien d'haver pronunciat almenys dos anys abans.

Sí, ens sotmetrem a una brutal dosi de record perquè la societat espanyola arribi a la conclusió que la gestió econòmica dels seus governs durant els quinze primers anys del segle ha estat un desastre sense pal·liatius, una successió d'enganys i autoenganys, mesures oportunistes, nyaps per sortir del pas i falta absoluta de previsió i de professionalitat.

Alguna vegada s'assabentaran el PSOE i el PP que, pel que fa a la crisi, davant la societat ambdós van irremissiblement de la mà

Qui sortirà guanyant amb això? Sens dubte, no la "marca Espanya". I sens dubte, no la imatge dels dos partits que han governat durant aquest període. Tampoc el crèdit del nostre sistema econòmic i financer, del qual s'exhibiran totes les vergonyes, mancances i deficiències.

L'al·lucinant del cas és que aquesta proposta de judici inquisitorial sobre els últims 17 anys no l'ha formulat Podemos ni cap partit antisistema. Neix d'una insòlita escalada de rampells verbals entre el partit que va governar la meitat d'aquell període i el que ha governat l'altra meitat.

Alguna vegada s'assabentaran el PSOE i el PP que, pel que fa a la crisi, davant la societat ambdós van irremissiblement de la mà. Que cada vegada que exhibeixen les culpes alienes, mostren les pròpies. I que cap d'ells no obtindrà la redempció social fins que la crisi hagi quedat completament superada –si és que tal cosa arriba a passar, el que és altament dubtós–.

Mentrestant, que continuïn jugant a aquest irresponsable pòquer de la mort mentre Iglesias i els seus es freguen les mans: els estan donant la feina feta.