29 de juny: Està passant sense pena ni glòria l'importantíssim acord de pau a Colòmbia. Les converses a L'Havana han fructificat. L'establishment espanyol, tan cosmopolita ell, l'ha passat per alt. Cert que hi havia eleccions, però la raó sembla una altra. La germandat ideològica entre l'uribisme i aznarisme rajoià condemna tota pau que no sigui fruit d'anihilament del contrari. Negociar amb terroristes, per molt que l'Estat colombià no sigui exemple de lluita democràtica contra la insurgència, és un pecat mortal. Ni el PP va acceptar les negociacions de Zapatero amb ETA ni Uribe i companyia accepten que el govern de Santos -ex ministre de Defensa, i per tant símbol de la política dura, d'Uribe- hagi negociat amb els hereus de Tirofijo. No és que es practiqui allò tan africanista de "a l'enemic ni aigua", sinó allò que el "millor enemic és l'enemic mort". Però seran Santos i Zapatero els qui passin a la història per haver vençut negociadament el terrorisme.

30 de juny: Daniel de Alfonso ha estat destituït com a director de l'Oficina Antifrau de Catalunya per part del Parlament en ple. Només ha votat a favor seu el PP. Cridaner. No hi ha precedents d'una destitució d'aquesta magnitud a la recent etapa democràtica. Dues coses cal retenir. D'una banda, qui i per què va triar i promocionar De Alfonso i per què es van plegar la majoria de grups polítics a acceptar-lo. Ignorància per part de tan saberuts i saberudes pares i mares de la pàtria no resulta creïble. Tothom hauria de donar explicacions.

La segona cosa és, a parer meu, igual de rellevant: què en pensaran els justiciables, els seus advocats i la resta de parts processals (i segurament la resta de jutges), quan entrin a la sala de vistes de la corresponent sala de justícia i vegin el magistrat De Alfonso assegut com a membre del Tribunal? No és una mala pregunta -perdó per la immodèstia-.

1 de juliol: La caixa de la Seguretat Social té 8.700 milions d'euros menys. En aquests quatre anys, gràcies a la nefasta, diuen, herència socialista, el PP ha dilapidat més del 60% de la guardiola del nostre futur. La capacitat de generar empobriment per part dels autodenominats reformistes resulta inaudita. Més deute que al desembre del 2011 (ja més de 102% del PIB), salari mitjà més baix en la mateixa data i menys reserves. D'això no se'n va parlar a les eleccions. Encara que vist el panorama, potser hauria estat sobrer.

2 de juliol: Comença la cerimònia de la confusió dels pactes postelectorals per, primer, fer la investidura i, després, per sostenir una acció de govern. No és fàcil. Demanen veus acreditades i des de fonts properes al poder real, una mena de gran coalició, o si més no de coalició a l'ombra. No s'hi arriba ara per ara. Ens diuen que això passa per la manca de tradició pactista i coalicional a Espanya. Segur? A Euskadi n'hi ha hagut, de pactes. A Catalunya, també, i potser no amb els pitjors governs de la Generalitat. A Andalusia, abans i ara. Ara, a Extremadura, Castella-La Manxa, València (el famós pacte a la valenciana), ses Illes, Astúries, Aragó, Canàries, Madrid, Múrcia i La Rioja. Només a les tres últimes, amb el PP al capdavant del govern.

Aquesta és una dada. No es vol pactar amb el PP. I si ningú ho vol, deu ser per alguna cosa. Llevat de la soi disant liberal Cifuentes a Madrid i les poc significatives i puntuals excepcions de Múrcia i La Rioja, per només investir el govern regional, el PP no pacta ni es deixa pactar. No és només pel seu caràcter autoritari, sinó per la seva estremidora proximitat a l'extrema dreta i la seva inesgotable capacitat de mentida i corrupció. Ja un bri de salut democràtica fa rebutjar el pacte amb el PP, pacte que el PP tampoc està boig per dur a terme. En té prou, com fórmula acreditada, esperar, esperar, esperar i mentir. I aixoplugar els corruptes.

3 de juliol: Si passem de la vella política, la nova no va molt més galana. Rivera va donant consells i repartint benediccions i anatemes -no sempre coherents amb ell mateix- com si hagués arrasat a les eleccions. Va empitjorar respecte al 20-D. Votants seus van tornar al casal del pare dretà i es van deixar de canvis i moderacions.

Unidos Podemos, en una combinació d'infantilisme i cinisme, allevant el seu sorpasso interruptus als altres, al vot de la por. Gens menys cert. El milió llarg dels seus votants -en relació a la dupla del 20-D- es van quedar a casa i no pas per por. Es van quedar a casa perquè no els va agradar el que sentien. O sigui, res del vot de la por. Aquest seria possible si altres partits s'haguessin emportat l'electorat al seu molí: una essencial minoria d'esquerres es va quedar a casa.

El Canadà és el Canadà i el seu Tribunal Suprem no és ni el Suprem ni el Constitucional espanyols

4 de juliol: Iceta es manifesta per la via canadenca per a Catalunya. Sense especificar-ne els procediments. Total, inútil: el miratge dura 24 hores. Tant el mateix PSC com els caps de Ferraz, aquest cop per boca de, encara, Nicaragua, van dir que federalisme tot reformant la Constitució, per la qual cosa no consta que tinguin prou suport. La via canadenca, interessant com totes les sortides democràtiques als conflictes polítics, no va requerir reforma constitucional al país de la fulla d'auró. Però el Canadà és el Canadà i el seu Tribunal Suprem no és ni el Suprem ni el Constitucional espanyols. Ni ací hi ha hagut cap Chrétien ni cap Trudeau, ni pare ni fill.

De tota manera, Ferraz locuta, causa finita. És el que tenen els clàssics.

5 de juliol: Un altre cop d'aixada a la corrupció. Nous mètodes: ara transterritorials, via obscures assessories. Veurem que dóna de si. De moment, algun detingut de renom i ben emparentat -o a l'inrevés, això no se sap mai-.

I el PSOE ja ha donat el primer avís. A la sortida del comitè federal d'avui, ha quedat clar que la investidura de Rajoy, si finalment es presenta -atzar inescrutable ara com ara-, serà rebuda amb un 'no'. Però no es descarta convocar un altre comitè federal per dir una altra cosa. O sigui que estiguin previnguts: tot pot passar i el patriotisme de conveniència és el límit.