Alguns independentistes troben especialment doloroses les crítiques provinents dels socialistes, tant catalans com de la resta de l’Estat. Potser és per allò de l’internacionalisme d’esquerres, que vol dir bàsicament no rebre ni una engruna de comprensió a canvi de fer el que et manin des de la capital.

Després de com els militants socialistes han contemplat impassiblement la descomposició del seu propi partit des del començament de la transició, és ben bé un acte de fe esperar que ni tan sols belluguin una cella davant el retrocés en els drets fonamentals individuals i col·lectius que ha posat de manifest el moviment independentista català.

Ja fa molts anys que dels dirigents (i militants) del PSOE no se’n pot esperar res. Per exemple, als anys noranta un tal Narcís Serra, del que avui ni se’n sent a parlar, va ser ministre de Defensa i vicepresident del govern espanyol. Era, sens dubte, l’home fort de Felipe González, la Soraya de l’època. Va instaurar una particular forma de governar a còpia de dossiers secrets elaborats pels serveis d’intel·ligència.

Dossiers que no van servir per advertir que el partit socialista ja estava farcit de casos vinculats amb el finançament il·legal, les comissions irregulars, les requalificacions de terrenys, o el cas més brutal de corrupció de les forces de seguretat de l’Estat, el d’un director general de la Guàrdia Civil que va enriquir-se gràcies a la concessió d’obres per la construcció de cases quarter del cos.

Quan va deixar les seves responsabilitats executives, Serra va anar a parar al bell mig de la bombolla financera com a president de Caixa Catalunya, entitat que va haver de ser intervinguda pel Banc d’Espanya per l’acumulació de tòxics immobiliaris durant el mandat del socialista català. Ens va costar a tots una bona pessigada.

Les lliçons acostumen a venir de qui menys autoritat moral té per donar-ne

Fins aquí, un desastre. Però retrocedim 25 anys més, perquè durant els vuitanta el PSOE encara va ser pitjor: va ser el bressol d’una organització terrorista. Des del Ministeri de l’Interior (i potser des de més amunt) es van mobilitzar fons reservats perquè un comissari i un inspector viatgessin a Portugal i al sud de França per contractar mercenaris vinculats a la ultradreta, responsables finalment de 27 assassinats.

Mentrestant, al quarter d’Intxaurrondo, eren continuades les tortures durant els mandats dels ministres José Barrionuevo i José Luis Corcuera, que a la vegada es dedicaven a condecorar sistemàticament els responsables de la repressió violenta.

El crèdit d’un socialisme forjat a la clandestinitat durant la dictadura franquista se’n va anar ben aviat pel desguàs de les clavegueres de l’Estat: els GAL van començar a matar només un any després de la famosa majoria absoluta de Felipe González.

Va durar ben poc l’ètica socialista.

Per si això fora poc, quatre anys més tard es van desdir del que havien defensat fins al moment —inclús durant la campanya electoral del 82— i van posicionar-se a favor del “sí” a l’OTAN. Van deixar a la seva parròquia amb un pam de nas, canviant dràsticament de la nit al dia llur política d’aliances internacional.

Un altre dia ens podríem estendre també sobre el paper de Ferran Cardenal, governador civil socialista durant els vuitanta, obstaculitzador a l’ombra de totes i cadascuna de les petites passes incipients del cos de Mossos d’Esquadra. La policia catalana va néixer i es va anar convertint en el que és avui malgrat l’oposició tenaç i implacable del partit socialista.

Les lliçons acostumen a venir de qui menys autoritat moral té per donar-ne. Una història tan plena d’ombres aconsella, si més no, mantenir la prudència i, si fos possible, també un silenci sepulcral.