Fa uns anys —no gaires— vaig tenir una llarga i aclaridora conversa amb un jutge per preparar un programa de televisió.

I em va passar una d’aquelles coses que ens passen a vegades als periodistes, que vas buscant A i et trobes B, que és molt més sucós que A però que no en pots explicar ni una paraula.

Ara ha passat un temps i el que em va explicar aquell jutge ha anat prenent tot el sentit. Si és que alguna cosa té sentit el 2018 a la judicatura, amb el procés català, Altsasu i la Manada com a trident que emergeix del garbuix de relacions enverinades entre els poders de l’Estat.

Vam quedar a picar unes tapes al centre de Madrid, però del que sa senyoria tenia ganes era de buidar el pap. Ho vaig notar de seguida, perquè va ser ell qui ràpidament em va portar al tema de la corrupció i a les causes de la salvatge proliferació de sumaris oberts als partits polítics, en especial a qui estava governant, el Partit Popular.

Vaig preguntar-li si això tenia a veure només amb l’esclat de la bombolla financera. I ell va fer una pausa dramàtica i em va respondre amb una altra pregunta, que és la clau per obrir la seva porta argumental:

—Tu creus que els polítics són més corruptes ara que durant la transició? S’hi han tornat de cop?

La pausa, aleshores, la vaig fer jo. No m’esperava aquesta sortida. Vaig posar cara de paisatge i vaig seguir estirant el fil.

Evidentment, el que m’havia fet era una pregunta retòrica que em portava a mi a obrir-li la següent fase del raonament.

—Aleshores, qui heu canviat sou els jutges?

Era el tret de sortida que estava esperant. Va començar recitant-me de memòria la dotació pressupostària del poder judicial en l’època de Zapatero i com, en els primers anys del PP, aquesta assignació havia anat baixant vertiginosament.

Es va queixar amargament del deficient equipament de la seu del Consell General del Poder Judicial i dels jutjats ordinaris, de la impossibilitat amb els mitjans actuals de fer front a l’acumulació de sumaris, de poder fer funcionar aquesta maquinària d’una manera raonable.

Davant l’agressió competencial que els jutges estaven sentint, la resposta va ser una declaració formal d’inici d’hostilitats

La retallada pressupostària havia acabat afectant els sous de ses senyories. Em va dir que ell havia passat de cobrar 4.000 euros al mes dietes incloses a cobrar-ne uns 3.500, que entenia que era un sou alt respecte al d’altres funcionaris, però que no era equiparable al sou de cap jutge de la Unió Europea.

M’insistia que els jutges estaven disposats a estrènyer-se el cinturó en la qüestió salarial, però que no perdonaven la reducció progressiva dels mitjans al seu abast per dur a terme la seva feina.

—El govern espanyol vol ofegar la funció judicial deixant-nos sense mitjans, i això no ho tolerarem de cap manera.

Segons ell, el Partit Popular, a través de la inacció i la inanició, pretenia deixar que la justícia s’esllavissés pel pendent de l’esclerosi progressiva, de l’ofegament sota les muntanyes de sumaris i del desànim d’un personal incapaç de fer front a una acumulació de feina cada cop més inabastable. Era la manera de poder actuar políticament amb total impunitat, sense l’enutjós contrapès del poder judicial.

Segons sa senyoria, la gota que va obrir definitivament les hostilitats entre jutges i govern va ser l’intent de l’aleshores ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, de reformar el poder judicial per manllevar competències als jutges d’instrucció i traspassar-les als fiscals, suposadament a l’estil del sistema judicial nord-americà o francès. Veient com és l’obediència marcial dels fiscals al govern espanyol, només cal que a sobre se’ls encarregui ara a ells la fase d'instrucció.

El dibuix era clar: davant l’agressió competencial que els jutges estaven sentint, la resposta va ser una declaració formal d’inici d’hostilitats:

—Els hem dit: “Si voleu guerra, la tindreu”.

Des d’aleshores, els casos de corrupció entre les files del Partit Popular han crescut de manera exponencial. I no deixen de fer-ho.

Sembla evident que el Partit Popular està perdent aquesta guerra contra el gruix de la judicatura, encara que alguns magistrats —com sempre passa— s’arrenglerin clarament al costat de la Moncloa.

L’empoderament d’alguns jutges i l’amotinament dels altres posa el govern espanyol en una situació sense precedents, cavalcant a lloms d’un toro mecànic. I ja sabem com acaba sempre l’atracció del rodeo a les fires ambulants.

Joan J. Queralt
Opinió Cremesgate Joan J. Queralt