Fa 20 anys que soc a Madrid i encara no he tingut manera de trobar-vos. I mira que us he buscat. Perquè sempre he pensat que hi éreu, que no podia ser que tot el que em trobés, cada dia, fos un mur d’incomprensió més i més alt i gruixut.

Sabia que no m’entendria mai amb els del cabell engominat i els bessons daurats. Però amb els de les rastes i els pírcings l’experiència personal no ha estat gaire millor.

Quan vaig arribar, el 2001, escoltava la Cope als matins. Jiménez Losantos em semblava un personatge exòtic, i l’analitzava com un entomòleg analitza la mantis religiosa. La sorpresa ha estat anar descobrint que els aprenents de Losantos sortien de sota les pedres. N’hi havia d’ultradreta, de centre, d’esquerra i, fins i tot, algun d’anarquista.

El 2002 vaig anar a viure al barri de Malasaña, a veure si així trobava un ambient menys inhòspit. El context sociopolític va canviar, però els arguments, molt poc.

El 15-M va trigar deu anys a arribar. Vaig pensar que per fi el sobiranisme començaria a veure’s com una porta oberta al republicanisme, a la transformació radical de les estructures de l’Estat. Potser fins i tot ens podríem agafar les mans i fer front comú amb els regeneracionistes espanyols.

Però res. L’esquerra madrilenya continuava mirant les reivindicacions catalanes per sobre de l’espatlla. Les continuava veient com el fruit podrit del victimisme, del complex de superioritat inherent al nacionalisme burgès.

Fins i tot als de la CUP, que són 50 vegades més antisistema que el més antisistema dels espanyols, encara els veuen com els nets adoctrinats del pujolisme.

L’esquerra madrilenya —suposant que existeix— ara proclama, com sempre, que no pot fer seva aquesta lluita. Qualsevol persona que es consideri progressista ha de posar al davant de tot l’internacionalisme, que —aquí— vol dir ser espanyol i no posar mai en dubte aquesta identitat.

No s’adonen que el virus que infecta la política catalana és el mateix que atacarà els que, algun dia, pretenguin posar-se seriosament a canviar les coses a Espanya

El cas català ha anat evolucionant, però aquest clixé antiquat i acomodatici no s’ha transformat gens. L’esquerra aplica la mateixa plantilla ideològica ara que els anys 70, quan tolerava el catalanisme només perquè no qüestionava les fronteres de l’Estat espanyol.

Avui, quan les reivindicacions territorials ja s’han convertit en un clam de llibertat, la suposada esquerra madrilenya continua rígida, impertèrrita, mirant aquest moviment a distància com un simple caprici petitburgès.

No s’adonen que el virus que infecta la política catalana és el mateix que atacarà els que, algun dia, pretenguin posar-se seriosament a canviar les coses a Espanya. Encara no han entès que les forces que avui pretenen anorrear les ànsies de llibertat de Catalunya són exactament les mateixes que un dia cauran a sobre d'ells. Quan s’intentin desfer de les cadenes descobriran, massa tard, com n'estan, de travades.

Del president Carles Puigdemont he sentit, en el millor dels casos, bromes i escarni; en altres casos, com li desitjaven la pena de mort o la cadena perpètua.

Ara que l’han detingut, molts pensaran que el problema ja està resolt. La dreta espanyola continuarà amb la seva incapacitat d’entendre què està passant a Catalunya. L’esquerra continuarà sense cap voluntat d’entendre-ho. El resultat serà que uns i altres continuaran sent part del problema, no pas de la solució.