El model lingüístic a les aules catalanes sempre ha tingut un consens social i polític a favor de la immersió i del català com a llengua vehicular de referència. És preocupant que es torni a fer debat d’un tema que hauria de ser estrictament pedagògic, aprofitant la confrontació electoral. Aquests debats no ajuden la llengua. I més, quan des de posicions sobiranistes es recrimina a ERC haver pactat un articulat de la Lomloe que elimina la vehicularitat del castellà. No s’acaba d’entendre on és el problema.

En aquestes argumentacions s’han confós, intencionadament o no, les competències compartides que té l’Estat per establir les hores curriculars “bàsiques” (matèries “comunes” per a totes les CCAA) amb les hores curriculars que corresponen a les Administracions educatives amb llengua pròpia. O s’ha fet veure que introduir el terme “Comunitat Autònoma”, en comptes d’“Administració educativa”, era transcendent per evitar que el Ministeri hi pogués intervenir.  

Fer d’aquesta darrera controvèrsia un element de tensió política resulta grotesc des d’una perspectiva jurídica, però també política. Són nombrosos els articles de la nova llei o de sentències del Tribunal Constitucional (STC 51/2019 FJ5, STC 14/2018 FJ5, STC 212/2012 FJ4, entre d’altres), sense oblidar-nos de l’Estatut, que no deixen cap mena de dubte per saber qui és l’Administració educativa a Catalunya. La mateixa sentència de l’Estatut (STC 31/2010) ha deixat clar que és la Generalitat qui, d’acord amb la distribució competencial, li correspon determinar la presència de les llengües oficials en el sistema educatiu. Cosa diferent és que el Ministeri també pugui ser Administració educativa, com és el cas de Ceuta i Melilla, en territoris on no hi ha Comunitat Autònoma.

Dit això, no es pot desprendre que la situació en l’àmbit lingüístic sigui fàcil. En absolut. La sentència de l’Estatut va ser un pas enrere en relació a la doctrina consolidada del Tribunal Constitucional quan es reconeix la immersió lingüística condicionada al fet que el castellà també esdevingui llengua vehicular. Aquesta nova interpretació va propiciar que el Tribunal Suprem comencés a ordenar la "reintroducció" del castellà de manera "proporcional i equitativa" respecte del català. I que ara, el TSJC, subsidiàriament i a correcuita, com ha fet recentment amb una mesura cautelar de protecció dels centres que segreguen per sexe, donés al principi de proporcionalitat un sentit quantitatiu, establint-ne un mínim del 25% per a tots els centres del país, abans no s’aprovi la nova Lomloe.

Les llengües s’aprenen usant-les i serveixen per entendre el món, per valorar la diversitat cultural, per fomentar la sensibilitat i el respecte per la interculturalitat

El principal problema és que estem davant d’un debat pedagògic i no jurídic. Establir percentatges entre les llengües correspon a una concepció i un context bilingüe del passat, on convivien català i castellà i una llengua estrangera amb un ús instrumental, que poc té a veure amb la situació actual.

La pedagogia actual aposta per un aprenentatge de les llengües des d’un enfocament competencial, globalitzat i personalitzat. Les llengües s’aprenen usant-les i serveixen per entendre el món, per valorar la diversitat cultural, per fomentar la sensibilitat i el respecte per la interculturalitat. Les llengües no s’aprenen aïlladament, sinó a partir de transferències i interaccions. Un tractament integral de les llengües en què cada centre adopta, mitjançant el seu projecte educatiu, el pes de la llengua segons les necessitats i el context dels alumnes.

A més, és un contrasentit establir percentatges generalitzats quan el coneixement que té cada alumne de cada llengua és desigual i, en cap cas, homogeni en un grup d’alumnes. Per això, no es poden aplicar les mateixes metodologies a tot arreu, ni a cada alumne, i és difícil justificar les proporcions quan l’aprenentatge tendeix a no realitzar-se d’una manera compartimentada.

Sembla evident que les motivacions que pot tenir la judicatura per entrar en aquestes qüestions no són educatives. Per què no modifiquen els criteris professionals d’un cirurgià? O d’un enginyer en un càlcul d’estructures? No és una temeritat atrevir-se amb la professió docent i amb el que diu la comunitat sociolingüística internacional?

Pel que fa a la Lomloe, cal considerar que és un pas endavant en determinats àmbits: retirarà els concerts a les escoles que segreguen per sexe, la Generalitat tindrà més competències en dissenyar les hores curriculars, s’incrementarà l’equitat en el sistema i la mirada educativa serà més qualitativa i competencial. Però seria ingenu pensar que ens resoldrà tots els problemes. En qualsevol cas, estem obligats a buscar la manera que ens pot ajudar a protegir el nostre model educatiu. Derogar una llei, la Lomce del PP, enormement centralitzadora, conservadora en els aspectes educatius i dissenyada per destruir el nostre model educatiu, també ha estat un deure ètic i inexcusable.

Discrepo obertament de les posicions que manifesten que la Lomloe no servirà per a gaire cosa. I discrepo perquè no m’imagino en quina situació ens trobaríem si la nova llei orgànica continués parlant de vehicularitat del castellà. No es tracta de marginar cap llengua. Ans al contrari, es tracta de protegir-les totes i, especialment, aquelles més fràgils com el català o l’aranès.

Probablement haurem de refer el títol lingüístic de la LEC. I ho haurem de fer amb una certa celeritat per introduir aquesta mirada més integral de les llengües. Impediríem que determinats tribunals vulguin fer de legisladors i que sentències, com la del 25% del TSJC, no s’arribi a aplicar mai.

 

Carles Martínez, secretari de Polítiques Educatives del Departament d'Educació