Conjuntament amb una altra ocupació de caràcter públic ben coneguda, la política és probablement l’art o “professió” més antiga de la humanitat. Però l’ús del terme "polític" a Europa és força modern. Com a adjectiu, i segons el Coromines, va aparèixer en textos catalans i francesos durant el segle catorze i en castellà i en anglès al segle quinze. Com a substantiu referit al professional de la cosa pública, molt més tard. L’Oxford English Dictionary data el seu primer ús escrit l’any 1586, a l‘anomenat English Myrror, de George Whetstone, una col·lecció de glosses elegíaques de diverses personalitats de l'època.

De bell antuvi, l’adjectiu “polític” es féu servir com a sinònim d’individu prudent, assenyat, filantròpic i, com a molt, capaç. Tanmateix, cap a mitjans del segle setze, probablement com a resultat de la recepció de les idees de Maquiavel, va adquirir una forta connotació negativa. Al seu Myrror, Whetstone, per exemple, caracteritzà els "polititians" com a astuts manipuladors, hàbils a complir els seus objectius i capaços d’aconseguir “mantes vegades els efectes desitjats dels seus objectius", tot advertint, però, que el preu a pagar per les seves argúcies podia ser l’enfonsament de la religió i de la monarquia perquè, hi deia, "combaten contra Déu [i] contra els seus prínceps sobirans". Un segle més tard, l’any 1685, la col·lecció de proverbis de Robert Codrington recollia la dita popular: “Els homes honrats es casen aviat. Molts polítics, mai". A finals de segle divuit, el pare dels economistes, Adam Smith, feia referència, a La riquesa de les nacions, a aquell “animal caut i insidiós, vulgarment anomenat estadista o polític, els consells del qual varien directament segons les fluctuacions de cada moment”.

Aquesta visió escèptica i desconfiada respecte al polític i a la política va tenir un efecte absolutament positiu en la vida col·lectiva en general. La definició medieval de la política com un art noble i coratjós, practicat per un príncep envers els seus súbdits com fa el pastor amb les seves ovelles, va ser desplaçada per la concepció de la política com a gestió, sovint brutal, d’un espai d’interessos heterogenis i, sí, també, de passions personals i col·lectives. I aquesta aproximació a la política, empíricament molt més acurada, va forçar els teòrics polítics moderns a buscar un conjunt de mecanismes institucionals (eleccions, separació de poders, llibertat d’opinió i de premsa, etc.) capaços de controlar els polítics, de generar espais de llibertat i de protecció de la nostra esfera personal. Dit altrament, el fonament últim de la democràcia liberal és el reconeixement de la crueltat de la política ―i de la necessitat de posar-hi límits.

Rebatejar i “glorificar” excessivament l’acció política, oblidar les mancances fonamentals de qualsevol polític, lloar-lo a ell i el seu entorn desmesuradament, ens condemna a abraçar la política com un sistema de servituds

L’explosió sentimental que ha generat la mort d’Alfredo Pérez Rubalcaba sorprèn, tot i que no per l’emoció, absolutament legítima, vessada per amics i companys. Al cap i a la fi, l’exlíder socialista condensa la trajectòria d’una generació fonamental en la política espanyola i el seu traspàs simbolitza el principi del final d’un llarguíssim arc històric. Les reaccions públiques a la seva mort m’han resultat xocants, en realitat, per una altra raó. En molt poques hores, publicistes, acadèmics i polítics professionals han redefinit la política, literalment, com “l’art més noble del món” i a Rubalcaba com un dels seus màxims servidors.

Fer això, rebatejar i “glorificar” excessivament l’acció política, oblidar les mancances fonamentals de qualsevol polític (sense excepció), lloar-lo a ell (o ella) i el seu entorn desmesuradament, ens condemna a abraçar la política com un sistema de servituds. Al darrere d’aquestes pràctiques s’intueix una realitat problemàtica: una estructura de fortes dependències de la “intelligentsia” espanyola respecte a l’aparell de l’estat, que controla el sistema d’honors i l’aparell comunicatiu del país, i una xarxa, també clarament verticalitzada, dins de la mateixa classe política, que anul·la a qui gosa “moure’s a la foto”. Una xarxa espessa que fa extraordinaris els costos personals (en termes de reconeixement personal i espai mediàtic) de qüestionar els eixos forts (el perímetre sagrat) de la política estatal: els excessos de la política antiterrorista; les maniobres polítiques que van permetre reforçar el pes de la Corona fins a donar-li un poder arbitral que no hauria de tenir en una interpretació apropiada de la Constitució; la negativa a acomodar la realitat plurinacional d’Espanya. I, al darrere de tot això, una generació que va tenir un paper incontestable als anys vuitanta, però que, negant-se a abandonar la vida pública i inventant-se tota mena de moviments de bloqueig (dins i fora del seu partit), ha contribuït a desballestar la política com un sistema d’acomodació de noves veus i d’encaix de noves realitats.

L’emocionalitat del moment també apunta, d’una manera inquietant, cap a una inseguretat “psicològica” considerable. A la capella ardent de Pérez Rubalcaba, un Felipe González commocionat per la resposta emotiva que hi va trobar va deixar anar: “Hem descobert que encara ens queda Estat”. A la llum de la resposta (sempre contundent) de l’Estat a qualsevol moviment des d’Euskadi i Catalunya, la frase no deixa de ser sorprenent. La seva polisèmia, a més a més, en dificulta la interpretació: es referia a la força de l’Estat? A la simbiosi entre nació i aparell estatal? Al redescobriment d’un nombre de persones disposades a fer el mateix paper de fidel servidor del poder públic?

Més enllà de la resposta concreta, tot apunta a una elit que si, d’una banda, es veu a si mateixa ferida per un suposat rebuig de la perifèria i, per tant, justificada per respondre-hi sense límits, de l’altra banda, pateix internament per la possible falta de legitimitat de la seva resposta i pel repte català que no saben (amb l’imaginari nacional que tenen) com resoldre. Per això, el tancament de files al voltant de la memòria d’un fidel servidor de l’Estat i la celebració de la seva vida sembla haver tingut un efecte catàrtic. Permet creure que el centre no s’ha equivocat en la seva estratègia. Permet imaginar que la raó d’estat (fins i tot quan suposa trepitjar els drets més elementals de persones com en Jordi Cuixart o en Jordi Sànchez, en presó preventiva per manifestar-se pacíficament el setembre del 2017) és la culminació del noble art de la política. Permet cometre errors temibles apel·lant a Weber i a la seva ètica (sempre elàstica per part de qui la invoca) de la responsabilitat.

Quina gran equivocació! L’única política possible és la que, acceptant la seva crueltat i els nostres límits humans, negocia constantment i accepta, com a principi fonamental, la possibilitat que l’altre pugui decidir com a individu autònom, en peu d’igualtat, democràticament.