La carcassa

Un dels beneficis d’escriure novel·la històrica —el primer benefici és l’íntima felicitat que m’atorga la pròpia escriptura— és la necessitat de dedicar un temps considerable a conèixer el període històric que hom vol relatar. Per bé que soc una amant impenitent de la història, l’obligació de posar la lupa petita i escodrinyar amb precisió un moment convuls específic, atorga un coneixement addicional que permet entendre molt millor tot el que va passar. A la meva novel·la Mariona vaig pouar en les lluites contra les lleves de soldats que varen sublevar la vila de Gràcia i varen encendre tot Catalunya. A Rosa de cendra, vaig passejar-me per la Setmana Tràgica de principis del XX i a L’espia del Ritz vaig poder conèixer i relatar la Barcelona de la Segona Guerra Mundial, farcida de nazis, feixistes i espies aliats. No cal dir que són els historiadors, i no els escriptors, els que expliquen la història. Però també és cert que els escriptors intentem posar emocions a la fredor de les dades i les dates, entendre com devien viure aquells esdeveniments col·lectius les persones reals, amb els seus sentiments, les pors, els neguits, les esperances. Com si féssim un viatge en el temps, un passeig privat pels moments més crítics de la nostra història.

El darrer d’aquests viatges en el temps m’ha portat als anys cinquanta, en el procés d’escriure la meva darrera novel·la Ocell d’aire i de foc. Confesso que han estat més de dos anys intensos de cercar testimonis de detinguts i torturats a la Via Laietana, d’escoltar discursos de Franco, de llegir textos “educatius” de la Sección Femenina i, sobretot, d’aprofundir en el coneixement dels darrers maquis, en especial dedicació a la vida de Quico Sabaté, l’enemic públic número u del règim. De tot plegat n’he extret —a banda, lògicament, de la meva novel·la— una percepció encara més sagnant de la brutal crueltat que va significar el règim, de com va ser de precís i minuciós en la repressió a tota la dissidència, i de com va dedicar esforços ingents a anorrear qualsevol temptació de pensament crític. La dictadura franquista no va ser èmula del feixisme, sinó la seva expressió més persistent i exitosa, i la que més s’ha blanquejat al llarg dels anys. És esgarrifós veure com un assassí de masses s’ha anat convertint, amb el temps (i la treballada desmemòria), en un simple polític de mà dura que només volia posar ordre al desori de la República. El cert és que Franco va ser el responsable de centenars de milers d’assassinats i va matar fins al darrer dia de la seva vida. No oblidem que encara varen afusellar set persones el setembre del 75, dos mesos abans que morís. Per cert, cal recordar que Franco sempre feia signar el pacte de sang, és a dir, obligava a tots els que varen formar part dels seus governs a signar alguna sentència de mort, de manera que no hi ha ni un sol ministre del franquisme que no estigui tacat de sang. Cal repetir, doncs, allò que cada dia està més desdibuixat: Franco va assentar-se en un règim feixista —pronazi, fins al 45—, obertament sanguinari i brutalment repressor, que va aconseguir el que no varen aconseguir ni Mussolini ni Hitler: quedar blanquejat per la història i fer veure que no havia estat un assassí.

L’Espanya actual es va posar el vestit de democràcia damunt de l’esquelet d’un sanguinari que va morir al llit i ho va deixar tot ben lligat, Borbó inclòs

Un exemple d’aquesta distorsió històrica és el cas dels maquis. Més enllà d’entendre o rebutjar els seus mètodes, és evident que eren lluitadors contra el feixisme, però, a diferència de la resistència francesa o dels partisani italians, els llibertaris que varen estar lluitant durant vint anys contra la dictadura (el darrer maqui, Caracremada, va morir per les bales de la Guàrdia Civil el 1963) no tenen el seu lloc d’honor en la memòria de la resistència. Encara són legalment considerats terroristes, malgrat que lluitaven contra un règim que, segons les xifres de Paul Preston, va assassinar més de 140.000 persones des del 1939 fins a la mort del dictador, el 1975. Com a dada concreta, només al Camp de la Bota es varen executar 1.743 persones, amb afusellaments permanents fins al 1952. És a dir, durant tretze anys, després de la victòria franquista.

Les xifres de les víctimes franquistes són tan esfereïdores com la impunitat dels seus botxins en democràcia, intocats, mantinguts en els càrrecs i molts d’ells amb els privilegis afegits, com és el cas de la parentela dels Franco, o de molts policies torturadors que encara cobren per “mèrits” laborals. El sol fet que continuï havent milers de cossos de víctimes llençats a les cunetes que mai no han estat enterrats —l’ossari més gran del món, després de Cambodja—, ja dona una idea de la dimensió de la massacre.

En aquest context, la lluita d’entitats i partits per aconseguir la resignificació de la Via Laietana (on tants milers de detinguts foren torturats) en un centre dedicat a difondre la memòria de la tortura policial durant la dictadura, és tan necessària com probablement serà fallida. Espanya ha impedit una i altra vegada —Tribunal Constitucional inclòs— investigar i judicialitzar els torturadors, incomplint diversos mandats de l’ONU i la mateixa legislació internacional. S’ha blindat la impunitat de quaranta anys de dictadura i, amb aquesta, s’ha banalitzat l’assassinat de masses que es va produir. És damunt d’aquest blindatge malvat i d’aquesta banalització protectora, perpetrada per PP i pel PSOE, a parts iguals, que se fonamenta la precarietat de la democràcia espanyola.

Per això existeix una justícia i una policia ideològiques, i uns partits que les permeten, i per això existeix un govern que espia dirigents i civils per les seves idees polítiques, o fins i tot gosa fer la barbaritat d’espiar advocats amb causes obertes. I per això s’ha legitimitat els GAL, o es fa servir la lawfare més grollera per perseguir un advocat com Boye, que està derrotant Espanya als tribunals internacionals. I, no cal dir, per això mateix varen decidir vulnerar tots els drets fonamentals en la seva lluita contra l’independentisme democràtic. L’Espanya actual es va posar el vestit de democràcia damunt de l’esquelet d’un sanguinari que va morir al llit i ho va deixar tot ben lligat, Borbó inclòs. La fallida del sistema democràtic espanyol neix d’aquella traïció a les víctimes i a la memòria de la repressió. Va ser una transició damunt la impunitat, i ara és una democràcia que manté els ressorts de la impunitat, a l’hora de perseguir la dissidència. Per aquest motiu no han estat els repressors els que han anat a la presó en plena democràcia, sinó els dissidents, els rapers, els independentistes. Perquè la democràcia espanyola és una gran carcassa plena de mentides.