L'Hospital de Vall d’Hebron de Barcelona ha tornat a fer història: ha aconseguit que una dona que per una necrosi havia vist destruït el seu rostre (amb tot el que això comporta des del punt de vista funcional, estètic i de relació social), vegi trasplantada sobre la seva la cara d'una altra persona. El que realment és inusual és que aquest és el primer trasplantament total de cara que es fa al món a partir d'una donant traspassada perquè prèviament havia estat eutanasiada.
En la complexa intervenció hi van participar molts especialistes i no es tracta d'una operació fàcil, perquè, entre altres coses, inclou la possibilitat que el donatari de l'òrgan rebutgi l'implant. D'altra banda, i crec que és el principal objectiu de la notícia, hi ha el fet que s'ha millorat sens dubte la qualitat de vida d'una persona sotmesa a una enorme postració física i psíquica. Però salvant aquella eventualitat, que evidentment cal esperar que no s'esdevingui, i per descomptat alegrant-nos amb aquest canvi positiu per a la pacient, anem a la qüestió filosòfica que hi ha darrere del cas en qüestió i de la relació entre les dues persones implicades, qui dona i qui rep aquesta cara.
La cara és el reflex de l'ànima de qui va donar o ho serà de qui la rep?
Deixeu-me dir, per començar, que el fet que el donant sigui una persona que prèviament havia sol·licitat l'eutanàsia contribueix a normalitzar i elevar la dignitat d'aquest mecanisme jurídic, que per a alguns posa de manifest i respecta la llibertat de la persona per decidir quan i de quina manera morir, mentre que per a d'altres és pura cultura de la mort, ja que posa els mecanismes de l'Estat a disposició de l'ésser humà que es rebel·la contra el seu destí i, per tant, contra les condicions en les quals, sense demanar-ho, va rebre la vida; unes condicions que en línia de principi haurien de fer-nos acceptar que tampoc tenim legitimitat per decidir respecte del final. Però més enllà del supòsit concret i les seves implicacions, si s'obre aquest focus, ens trobem davant de tots aquells casos de la donació d'òrgans que requereixen un procés previ traumàtic: perquè algú pugui rebre amb satisfacció un òrgan, en general s'ha d'haver produït prèviament la defunció del donant. Per posar un exemple, el principal damnificat d'una sinistralitat viària tendent a zero, el gran desig de qui té a càrrec seu la responsabilitat en el trànsit rodat i en general la mobilitat, és la pitjor de les notícies per a qui justament és en un hospital o a casa seva esperant que es produeixi aquesta mena de decés cruent. Així que en el cas de la dona eutanasiada, la seva decisió queda positivitzada, com el personatge de Will Smith intenta la seva redempció a 7 ànimes, perquè es perllonga en la millor vida per a altres éssers.
Però en el cas concret que comentem, també cal abordar la qüestió de la identitat. En una transfusió de sang, com en el cas de la donació d'un ronyó, la identitat no es percep. Sobre trasplantaments de còrnies o fins i tot de cors, el cinema ja abordat perfils de discurs inquietants… Què no dir, llavors, d'una cara? Aquesta persona que en tenia una i ara en tindrà una altra, ¿com hi conviurà, sent com som conscients, i s'ha afirmat tantes vegades, que és justament la cara, el rostre de la persona, el que en determina la personalitat? Ara serà una personalitat diferent o se sentirà suplantada per si mateixa o per la persona donant? La cara és el reflex de l'ànima de qui va donar o ho serà de qui la rep? Convinguem que tot això al seu torn banalitza la mateixa idea de persona en el seu component espiritual, i no és res nou, ja que hi ha gent que amb infinita més frivolitat s'ha sotmès a tantes operacions de cirurgia estètica que amb prou feines se les reconeix. No pretenc jutjar res de tot això, ni un ni altre cas, però convinguem que més enllà del fet, pensar-hi requereix un esforç intel·lectual de primer ordre. Una cara nova significarà una vida nova, suposo, i en tot cas la persona directament protagonista d'aquesta història sens dubte requerirà una adaptació. Li desitjo que es produeixi com més aviat millor.