Carregant...

Encara no tenia jo un anyet i vas aparèixer. No és que abans no existisses però tenies una altra forma. Ningú no m'havia parlat de la teua història i vaig anar creixent pensant-me que sempre havies sigut així, que sempre t'havies dit així, com si les coses no fossen per alguna raó. A l'escola sentia comentaris d'antigues disputes, companys de classe que miraven una mica per dalt l'espatlla i d'altres que encara abaixaven lo cap. Tot i ser veïns, com que mons pares no tenien cotxe, no t'havia pogut vindre a vore mai i vaig tardar a saber que el teu nom actual, Deltebre, era el d'un municipi jove al qual no li havia sigut fàcil ser independent. I mira't ara: a punt de complir los teus primers 50 anys de vida.

Abans d'estes cinc dècades en llibertat pertanyies a la meua ciutat, a Tortosa, que en aquella època —finals dels anys setanta— tenia un terme vastíssim, dels més grans del país, difícil de gestionar de tan extens com era. De fet, no erets tu, ereu vatros, en plural: La Cava i Jesús i Maria. Dos barris, dos pedanies com a nuclis rurals dispersos. Per això, als llibres de geografia i història d'abans s'hi podia llegir aquella rima que el riu Ebre naix a Reinosa i mor a Tortosa. Un vestigi d'aquella realitat és lo nom que al mapa encara porta la punta de fletxa del Delta: Cap de Tortosa. Aleshores vau ser els primers a marxar i amb vatros se va obrir la porta a la disgregació de l'enorme terme històric de la capital, que els següents anys voria com s'independitzaven Camarles, Sant Jaume d'Enveja i l'Aldea. Era llei de vida. Los fills se fan grans i marxen de casa. Los pobles, també.

La raó principal del teu malestar raïa en la manca de serveis per part de l'ajuntament tortosí, que et tenia una mica bastant abandonat i ja havies protagonitzat diversos intents formals de segregació, sense èxit perquè, en les dos dictadures del segle XX, los alcaldes de torn no t'ho posaven gens fàcil. Los Bau, Fabra i Tallada de torn —tots ells posats a dit— aplicaven una política centralista (i un punt caciquil, per què no dir-ho) que menystenia les pedanies, sí, però també els mateixos habitants de Tortosa que no combregaven (mai millor dit) amb les seues idees. Los damnificats, doncs, eren molts però, probablement, los que més lluny estàveu, més ho patíeu. Eren altres temps.

Lo municipi de Deltebre complix 50 anys i ha enterrat un cofre hermètic, la càpsula del temps, amb tot de cartes que els veïns d'avui han escrit, amb records i desitjos, dirigides als habitants del 2077, just quan compliràs 100 anys

Finalment, després de lustres de reivindicació i gestions burocràtiques de tota mena, lo 20 de maig de 1977 vas aconseguir tindre lo poble a part: La Cava i Jesús i Maria es van unir (per a tindre més força, tant de terreny com d'habitants) i, administrativament, se van rebatejar com a Deltebre. Calia un nom neutre, una nova denominació, que és la conjunció geogràfica de Delta i d'Ebre. Avui, ets un dels municipis més allargassats de Catalunya (si no el més estirat), un nucli lineal que de punta a punta fa més de 7 quilòmetres. Vas créixer a lo llarg, com lo riu i els canals de reg, aprofitant cada pam de terra per a fer arròs. No tens edificis alts, tot són cases i casetes, perquè vas mantindre la manera de viure i de fer, perquè el preu del solar encara és raonable per aquí baix i perquè la terra d'al·luvió tampoc no permet gaire fondària als fonaments. Tot és planer, com la teua gent.

Malgrat ser un tot, cada barri dels d'abans manté la seua idiosincràsia: teniu dos equips de futbol, dos festes majors i dos parròquies. Ep, i dos gentilicis: los de La Cava sou caveros i els de Jesús i Maria sou partidalencs, que ve dels terrenys agrícoles dispersos que es dividien en partides. Sense oblidar-mo'ns de Riumar, la urbanització més allunyada del centre i que té un nom que ho diu tot perquè és on s'ajunten un i l'altre, a tocar de la desembocadura. Aquella inèrcia mobilitzadora i victoriosa i la força d'una gent que creia en la seua terra va fer que, un cop assolida la segregació, i només sis anys més tard, los teus empadronats aconseguissen la creació del Parc Natural del Delta de l'Ebre, un dels més antics del país, i protegir així un espai únic i singular. Si és que ets un poble de crosta de coco, xeic!

L'any que ve commemoraràs este mig segle de camí autònom però ja has començat a posar la primera pedra d'esta celebració ben merescuda. O podríem dir, també, la primera llavor. I és que ahir diumenge los teus habitants van portar a terme dos accions ben especials i emotives, vatros sempre tan originals: van plantar el bosc dels 50 anys i van fer l'enterrament de la càpsula del temps. És a dir: una representació de la quinta de 1977 va plantar diversos arbres, al davant la biblioteca, i va soterrar un cofre hermètic, d'un metre quadrat amb prop d'un miler de cartes que els veïns d'avui han escrit, amb records i desitjos, dirigides als habitants del 2077, just quan compliràs 100 anys. Los arbres d'avui faran ombra als descendents de demà i les cartes seran llegides pels nous caveros i partidalencs, perquè no obliden mai l'origen èpic de la teua llibertat, perquè sàpiguen que vau defensar el nou municipi rodejant l'ajuntament, agafats tots colze per colze.

En un món que va molt de pressa, cal no oblidar les converses a la fresca amb la cadira de bova, la volteta pel poble en la motet, los partits de futbol amb dos pedres fent de porteria o el sortir de col·legi i quedar en los amics sense necessitat de cap mòbil

De tot això l'amic Josep Bo, amb sa filla Juana Mari, en va fer una cançó: Una mica d'història. Ell, al cel sia, amb la seua saviesa rural, va compondre una sèrie de melodies que amb lo temps han esdevingut una mena de paisatge musical del Delta de l'Ebre i de la teua història, com la mítica Lo Carrilet de La Cava, sobre la vida d'aquell trenet de via estreta que durant 40 anys te va unir amb Tortosa i la comarca (immortalitzada pel grup Quico el Célio, lo Noi i el Mut de Ferreries) o com Delta del Ebro precioso, una de les que entonàvem a les manifestacions que vam compartir cridant tots junts Lo riu és vida!, aquella consigna i aquella lluita que mos va unir de nou als ebrencs i va fer començar a oblidar les velles disputes d'un passat no tan llunyà. Convé que futures generacions sàpiguen d'on venim i coneguen la història, de la mateixa manera que és bo que els jóvens i menuts no hagen d'heretar motxilles de pretèrites desavinences.

Aquell repertori de senyor Bo (gran cognom per a un gran home) se va convertir en un disc —Premi Enderrock, per cert— i, curiosament, la cançó dedicada a la teua segregació la interpreto jo: una tortosina cantant l'himne de la vostra independència. Qui vos ho havia de dir, tat? Lo passat d'aquell Deltebre, com lo d'altres poblacions rurals, sembla que haja passat pàgina, en un món que va molt de pressa. Les converses a la fresca amb los veïns amb la cadira de bova, la volteta pel poble en la motet, los partits de futbol amb dos pedres fent de porteria, les bicicletes, la pesca de granotes, l'embotellar tomates o el sortir de col·legi i quedar en los amics sense necessitat de cap mòbil: qui venia, bé i qui no, també. Que estes paraules i l'estima per la terra siguen la meua particular i modesta carta per als habitants del Deltebre centenari. Una última aportació a la teua càpsula del temps. Mos veem lo 2077.