Sempre hi ha algú a qui li atribuïm tots els mals. La imperícia és sempre una mancança aliena. Pensar que som responsables del fet que el món no funcioni ens va gros. És millor titllar els polítics d’inútils, la volàtil situació mundial d’incerta, els enemics de cretins. Nosaltres no tenim mai la culpa de res. És sempre l’altre, el dolent. La responsabilitat, que no és més que l’acte de respondre, aquella capacitat que té tot subjecte actiu de dret de conèixer i d'acceptar les conseqüències d'un acte propi conscient, s’escola mandrosa pel tobogan de la insolvència individual i col·lectiva.
Tots els papes han estat criticats, des de dins i des de fora, i les seves competències s’han disseccionat fins a l’infinit
Mentre el Papa de Roma s’embarca en el seu primer viatge, triant Turquia com a destí, em ve al cap aquesta tendència de culpar al sistema, a les generacions més grans, a l’Església, a les multinacionals, als col·lectius vulnerables o als poderosos, tant se val. Sempre hi ha un cap de turc. En el Papa també hi conflueixen frustracions: tots els papes han estat criticats, des de dins i des de fora, i les seves competències s’han disseccionat fins a l’infinit.
Al Papa actual, que encara està de pràctiques, no se li pot negar el valor de la consistència. És coherent. Ha parlat d’unitat, de pau, de diàleg, d’escolta, de prendre responsabilitats davant els drames del món. De parlar i no callar. I d’actuar. No el convencen els sepulcres emblanquinats. No és un papa amic dels fariseus, dels hipòcrites, dels xarlatans.
Resseguint el que ha dit —i ha fet— el Papa a Turquia, observo la coherència en el discurs i l’exigència a prendre partit que reclama un home que ostenta un títol (pontífex) que vol dir 'constructor de ponts'.
És un bon lloc, Turquia, per parlar de ponts. No només els obvis, entre Orient i Occident, entre Europa i Àsia, entre ateisme, islam i cristianisme. També ponts interns. La terra que avui ocupa Turquia ha estat una terra de moltes religions diferents. No es pot entendre el cristianisme sense anar-hi a fer cap, però tampoc es poden oblidar les petjades d’altres fes que hi han niuat, grecs, armenis, siris, jueus sefardites, musulmans de diferents branques.
Aquests dies, eminentment senyalats per la presència cristiana al país, s’ha abraçat amb el patriarca ortodox de Constantinoble, ha parlat en seus civils i s’ha acostat fraternalment a l’islam, amb respecte. A la Mesquita Blava hi ha entrat i, en silenci, ha vist com es prega i no ha parlat. No ha omplert la visita de discursos, sinó de silenci. Els silencis del papa Lleó XIV mereixen un estudi. Sap triar-los, i sap administrar-los.
El primer viatge del papa Lleó a Turquia (que ha rebut visites papals cinc vegades) se centra en un símbol, el pont sobre l’estret dels Dardanels, emblema d’aquesta visita: “Vostès ocupen un lloc important en el present i en el futur de la Mediterrània i del món sencer, sobretot valorant les seves diversitats internes. Així, la imatge del pont —també representada en el logotip de la visita a Turquia— es converteix en un gran signe per a tota la humanitat”. No és fútil parlar públicament de “diversitats internes”. Els diplomàtics ja saben a què es refereixen.
El motiu de la trobada és celebrar els 1.700 anys del Credo de Nicea, on es proclama la fe cristiana. Lleó XIV ha fet una crida a superar les divisions entre cristians, i ho ha escalat a la humanitat dient “construir ponts de pau i reconciliació és una prioritat per al món actual, que sovint pren camins contraris”. Ell ha pres un camí molt eloqüent. Podria haver anat al Perú, als Estats Units, a Gaza o a Ucraïna. És el Papa i pot triar. Turquia, i el Líban, no són casualitats ja programades pel predecessor, sinó una voluntat de dir al món que el catolicisme no ha vingut per autogestionar-se com pot, sinó per oferir una proposta constructiva amb els altres, grans o petits, llunyans o propers.