Un militant històric de Convergència Democràtica, tan històric que més no podia ser, comentava fa pocs dies que prega perquè Xavier Trias presenti la seva candidatura a l’alcaldia de Barcelona perquè així sabrà a qui ha de votar. Per la resta d’eleccions diu que no sap què fer perquè no se sent prou representat per ningú.

El pitjor que li pot passar a un partit polític no és un conjuntural daltabaix electoral com el que li preveu ara el CEO al partit anomenat —gairebé podríem dir que sarcàsticament— Junts per Catalunya, sinó deixar de ser el que era i que ningú entengui en què s’ha convertit. Raimon cantava allò de “qui perd els orígens perd la identitat” i un mític jugador de beisbol, en Yogi Berra, popular per les seves frases ocurrents, deia que “qui no sap on va potser no arriba enlloc”.

Paradoxalment, des que una majoria de militants de JXCat va caure al parany dels seus rivals d’Esquerra Republicana i va decidir marxar del Govern, les posicions oficials de Junts per Catalunya no han fet un salt a la radicalitat sinó tot el contrari. Les iniciatives poc o molt conegudes han estat les menys disruptives, les que més s’identifiquen amb Jaume Giró o Victòria Alsina i els partidaris d’haver-se mantingut a l’Executiu.

JXCat planteja ara baixar alguns dels impostos que pràcticament només es paguen a Catalunya, defensa les inversions en infraestructures, ampliar l’aeroport, la candidatura catalana dels Jocs Olímpics d’Hivern i tot el que suposi creixement econòmic. Per descomptat defensa com a servei públic l’escola concertada i aposta per la col·laboració público-privada, a més d’altres iniciatives pròpies d’un partit centrista i amb cultura de govern com legislar sense complexos, per exemple, contra la impunitat dels okupes en defensa del respecte a la propietat privada. Bé. I pregar perquè accepti la candidatura a l’alcaldia de Barcelona en Xavier Trias, la referència més amable i simpàtica dels orígens convergents.

A JXCat no conviuen dues ànimes, sinó idees i tarannàs polítics tan oposats que, en comptes de sumar, es neutralitzen mútuament en un procés que si es perllonga gaire només pot acabar en la autodestrucció

Són moviments que podrien reconciliar el partit amb una part de la seva clientela potencial més desconcertada. Tanmateix, totes aquestes iniciatives no han tingut gaire notorietat mediàtica, perquè arran del cas Dalmases ha emergit a les xarxes una ofensiva interna sectària i friki incompatible amb el tarannà liberal, democràtic i pactista propi d’un partit centrista amb cultura de govern. Certament, els adversaris externs i interns de Laura Borràs han aprofitat les ocasions que s’han presentant per desacreditar-la, però la reacció del club de fans de la presidenta del Parlament ha estat patètica, ridícula i democràticament intolerable, quan a alguns sicaris covards i amagats no se’ls ha acudit altre cosa que inventar-se agitadors a les xarxes i amenaçar una periodista i la seva família. Aquests episodis i les actituds sempre negatives i gens constructives d’un sector de la militància han posat de manifest que dins de JXCat no conviuen dues ànimes, sinó idees i tarannàs polítics tan oposats que, en comptes de sumar, es neutralitzen mútuament en un procés que si es perllonga gaire només pot acabar en la autodestrucció. Arribats al punt que la convivència esdevé irrespirable, sempre serà més productiva una separació de mutu acord que permeti a cadascú trobar el seu propi camí.

Les vicissituds del procés han propiciat que convergissin a JXCat persones i cultures polítiques molt diverses. Aquesta confluència tenia un sentit quan el conflicte amb l’Estat requeria una unitat del moviment sobiranista, que no va reeixir perquè la CUP i Esquerra Republicana van considerar altres prioritats i interessos. No cal dir que el conflicte, el sobiranisme i la situació política de Catalunya han entrat en una nova fase que obliga a redefinir posicions i projectes i pel que fa a JXCat no té més remei que resoldre un dilema: vol ser un partit de govern o un grup d’agitació?

Certament, en la nova fase política és probable que hi hagi espai per a una força d’agitació, diferent de l’ideologisme retòricament anticapitalista que caracteritza la CUP. Potser hi ha un espai en què poden confluir els plantejaments de la Dolors Feliu i l’ANC, el resistencialisme del club de fans de la presidenta Borràs i els independentistes emprenyats que criden, no sense raó, contra tots els polítics. És possible que, enmig del desconcert general, la iniciativa anomenada llista cívica tingui un cert èxit electoral malgrat que atomitzi encara més l’espai independentista. En tot cas, però, aquesta no serà mai una opció de govern.

La situació política de Catalunya ha entrat en una nova fase que obliga a redefinir posicions i projectes i pel que fa a JXCat no té més remei que resoldre un dilema: vol ser un partit de govern o un grup d’agitació?

Governar i agitar són plantejaments incompatibles. I com que són incompatibles, els que tenen com a objectiu governar no tenen més remei que desempallegar-se dels agitadors i presentar un projecte alternatiu de país que els identifiqui, amb lideratges solvents i amb capacitat d’establir acords amb qui calgui per portar-lo a terme. Amb prou convicció com per no avergonyir-se perquè els acusin de ser de dretes o de qualsevol altre cosa. No hauria de fer marxa enrere del procés, sinó tot el contrari, comprometre’s a tirar endavant un país afectat per una llarga llista de dèficits estructurals i, sobretot fixar criteris propis i punts de referència pels nous reptes que plantegen els canvis tecnològics, els impactes de la globalització, el canvi climàtic i la necessària adaptació o reformulació de les infraestructures. Això no s’ha de confondre com una resignació a l’autonomisme. També sota el franquisme hi va haver catalans que, preocupats pel futur, resistien però construïen. Continua havent-hi un espai polític que es pot considerar de centre o de centre dreta que no ocuparà mai Esquerra Republicana, i que si no ho fan els postconvergents ho acabarà fent el Partit Popular o el PSC d’acord amb criteris i interessos externs i/o  desnacionalitzadors.

Tot és possible perquè mai no hi ha res escrit, però és poc probable que una versió centrista i moderada de Junts per Catalunya que recordi l’antiga Convergència guanyi les properes eleccions al Parlament, però és l'única manera que s’obrin camí, perquè no forma part del seu ADN practicar sistemàticament la cultura del no i seure Tot Esperant Godot. La vida és llarga i no s’acaba a les properes eleccions. La Convergència de Jordi Pujol va ser la quarta força política a les primeres eleccions a les quals es va presentar i després les coses van anar com van anar.

Queda per aclarir una qüestió: Carles Puigdemont, que continua i continuarà sent i exercint com a referent d’una voluntat democràticament expressada, prohibida i perseguida a Espanya, i que per això mateix interpel·la cada dia la Unió Europea. M’arriba que el 130è president és qui té més clar el paper de JXCat: “Jo faré la meva feina i vosaltres heu de fer la vostra”.