"Respecto el dret a vaga, però també demano respecte pel dret a l'educació". Aquesta afirmació del president Illa a la ràdio pública del país el dilluns abans de l’enèsima jornada de vaga dels docents conté, condensa, sintetitza d’una manera meravellosament compacta el modus operandi del govern dels socialistes davant les urgències del país. En aquesta falsa dicotomia, en aquest enfrontament de drets digne del teu cunyat passat de cava a la sobretaula de Nadal, s’hi llegeix diàfanament la pulsió totalitària del governant que prefereix silenciar les demandes dels governats abans que, efectivament, governar. La carambola dialèctica del moment és un xic menys explícita que això que escric, però no per això és ni menys matussera, ni menys demagoga: en la confrontació de drets que fa el president Illa, hi ha la voluntat de fer perdre suport social a una vaga que, per poc que s’estigui en contacte amb l’educació pública, s'entén que té raó de ser.
Però Salvador Illa no vol enfrontar-se a les raons de fons que atien la vaga, no vol ser el president que engegui una reforma estructural del sector educatiu complexa i, per tant, lenta, sense poder-ne recollir-ne el rèdit electoral. I per a esquivar el pastís, es fa xantatjosament propietari dels interessos dels infants i els converteix en una arma llancívola contra qui va a la vaga, precisament, perquè constata diàriament com el dret a l’educació és conculcat. És irònic que qui es presenta davant l’electorat com a mur de contenció contra l’extrema dreta faci servir els mateixos mètodes que les posicions polítiques que diu voler contenir: consignes simplistes i respostes superficials a problemes multifactorials. En aquest cas concret, el president de la Generalitat estigmatitza el col·lectiu de mestres i professors perquè, deslligant dret de vaga i dret d’educació, pot presentar-los com un col·lectiu que es posa per sobre dels infants —més vulnerables— per assolir uns objectius que no hi tenen res a veure. Pot insinuar que es mouen per propòsits egocèntrics. I pot, en darrer lloc, desatendre les seves demandes per il·legítimes i titllar-les de cabòries infundades.
En la confrontació de drets que fa el president Illa, hi ha la voluntat de fer perdre suport social a una vaga que, per poc que s’estigui en contacte amb l’educació pública, s'entén que té raó de ser
En aquest país, de vegades sembla que n’hi ha prou amb l’argument que els docents tenen molts dies de vacances —o més dies de vacances que els qui ens dediquem a una altra cosa— per penjar-los la llufa de la ganduleria i del funcionariat i desproveir-los de veu. De fet, si poguéssim xifrar-ho, comprovaríem que un gruix gens negligible dels enquestats —sobretot els qui no tinguin fills o no els portin a la pública— no saben per què fan vaga, els mestres i professors. I un altre gruix gens negligible dels enquestats, possiblement respondria que la cosa va només sobre pèmpins, que són al carrer perquè volen més diners i prou. Quan Illa fa segons quines afirmacions, s'adreça a aquesta gent. La realitat, però, és tossuda. I els docents, també. L’escola inclusiva fa aigües i els alumnes amb necessitats especials no reben cap mena de suport especial. Moltes escoles i instituts no disposen de cap sistema de climatització i les classes s’imparteixen, de maig a octubre, en aules amb temperatures per sobre dels trenta graus. Les ràtios fan inviable una educació homologable.
L’escola catalana està saturada i castellanitzada, les aules d’acollida no acullen i, a tot plegat, cal sumar-hi l’epidèmia dels currículums absurds, la digitalització, la gestió emocional i uns mètodes educatius —competències, projectes— imposats pel Departament d’Educació, que, per molt que el sabotatge de les proves PISA i de les Competències Bàsiques a Catalunya provin d’ocultar, estan donant uns resultats pèssims. Els nivells d’aprenentatge dels nens catalans estan sota mínims, i amb això n’hi hauria d’haver prou per no tractar els docents de bojos, d'avars o de caragirats a la ràdio pública quan posen el cadàver sobre la taula. I quan ho fan, per cert, deixant-s’hi una part del sou. Quan el president Illa diu "respecto el dret a vaga, però també demano respecte pel dret a l'educació", reforça la idea que ell, com a president de la Generalitat, no ha de resoldre cap problema, perquè de problema no n’hi ha cap. O cap altre, al capdavall, que els professors mateixos.