Arran d'uns paràgrafs difosos d'un llibre de propera publicació, King Corp, dels periodistes José María Olmo i David Fernández, informació que ja havia avançat Pilar Eyre fa un grapat d'anys —ho ha reconfirmat fa un parell de mesos— i Ernesto Ekaizer a El Periódico ha acabat de reblar donant els noms i antecedents dels implicats, hem sabut que el (d)emèrit Juan Carlos I té una altra filla extramatrimonial. Malgrat un desmentiment que ell no signa, sinó del qual es fa ressò El Mundo, sembla que el públic és més aviat procliu a creure aquesta i altres filiacions règies fora del catòlic matrimoni. Antecedents per creure-hi en sobren.

No pocs dels creadors d'opinió —creadors en el sentit primigeni del terme: produir coses des del no-res— i alguns innocents han sortit en defensa de l'abdicat —ja en fa quasi nou anys!— amb l'argument que els fills (extra)matrimonials són un afer que pertany a la seva vida privada. Un altre cop com si el penedit caçador d'elefants fos una persona corrent. Òbviament, un ciutadà o ciutadana que no sigui monarca per herència pot fer amb la seva bragueta el que vulgui, és a dir, tenir-la oberta i fer servir a dojo la seva càrrega genètica, o moderar el seu ús o encertar sempre l'ocasió no generativa.

Però vet aquí que els reis, els monarques que ho són per herència, no són ciutadans corrents. I no ho són per la pompa et ornamenta que els acompanya —sol acompanyar també caps d'estat republicans d'estats poderosos—. L'especificat de les monarquies hereditàries rau en un tret diferencial únic amb la resta de sistemes polítics en la selecció del personal públic: contradient, amb tota la barra del món, el sistema constitucional d'accés als càrrecs públics en atenció al mèrit i la capacitat dels candidats, en les monarquies hereditàries s'accedeix al tron, precisament, per herència. Per ser director d'una televisió o d'una orquestra públiques, per exemple, es convoca un concurs públic, molts cops, fins i tot, internacional. Per ser rei en una monarquia hereditària, no. Només cal ser parit, en circumstàncies normals, dins d'un matrimoni contret entre un rei i una reina. No cal res més. I per si no n'hi hagués prou, el mèrit de néixer no és propi, sinó de qui porta al món la criatura. El naixement, com és ben sabut, no atribueix ni cap mèrit ni cap capacitat. Exemples n'hi ha per triar a dojo.

Sent tots els fills iguals davant la llei, la bragueta règia és més pública que mai. No és un afer privat la vida sentimental dels monarques: és un afer radicalment públic

No crec que ningú accedís a pujar a un avió o a deixar-se fer un bypass per un pilot o un metge que hagués obtingut el títol per herència, sense haver fet res més. En canvi, accedim que un subjecte sigui cap d'estat per ser qui són els seus pares.

Per si això no fos prou, un petit repàs a la Història ens demostra més desastres causats per la monarquia que per cap altre sistema. En són exemples sanguinàries guerres, moltes intestines i de successió, o per pur interès econòmic del monarca —soci o propietari d'empreses beneficiàries o demandants del seu aixopluc— i tota una legió de sàtrapes amb un ventall de tares i defectes, molts cops en la mateixa persona: tirans —és a dir, psicòpates—, llibertins —és a dir, puters—, corruptes —és a dir, lladres—, indolents —és a dir, babaus—... i moltes més virtuts ens depara la memòria.

Per això, dir que el tema de la filiació reial extramatrimonial és un fet privat resulta un pur oxímoron. No pot ser mai privat el mitjà pel qual la monarquia es reprodueix, que és el coit generador de successors i successores. L'existència de filiació extraconjugal en una monarquia dona lloc a la bastardia, ja sigui fruit d'una nit de passió (o d'incontinència) o fruit d'un concubinat més o menys durador en el temps.

Sent tots els fills iguals davant la llei —ja no n'hi ha d'il·legítims i, per tant, de preteribles—, la bragueta règia és més pública que mai. No és un afer privat la vida sentimental dels monarques: és un afer radicalment públic. És més, és un acte tan personal que no està sotmès, per necessari al sistema, a l'aval del govern. De fet, és l'única obligació certa dels monarques hereditaris. És més, l'incompliment per persona interposada d'aquesta, com bé sabem, ha portat països sencers als desastres amb les guerres dinàstiques. O sigui que de privat l'afer no té res.

O dit d'una altra manera. Explicacions, sí, i totes. No val fer-se l'orni ni mirar cap altre lloc ni emparar-se en la irresponsabilitat constitucional. Perquè, quin pare o mare es pot desentendre de la responsabilitat envers els seus fills?